dimecres, 27 d’abril de 2016

Literatura de proximitat

Immersos en un món que sembla àvid de devorar, fins i tot, allò que necessita de dosis pacients de calma per poder-se digerir i assaborir amb la parsimònia que es mereix, hem deixat enrere una diada de Sant Jordi marcada més per xifres que no pas per lletres. O almenys aquesta és la percepció que en tinc. Rànquing de llibres més venuts, caiguda en un 15% de les vendes de roses, 20'35 milions de facturació en llibres, pluja a partir de les 6 de la tarda a Barcelona. Quants centenars de milers de turistes van venir perquè era Sant Jordi? Quants devien comprar una rosa o un llibre? Quantes pàgines es deuen haver llegit de tots els llibres que es passejaven cofois en braços d'un possible lector? Les xifres esdevenen un dels punts importants de les tertúlies i notícies tant si parlem del Sant Jordi viscut a les grans ciutats com del que viuen els pobles petits.

Fotografia: Francesc Mas
Dissabte al matí, a Breda, el sol lluïa tot i les previsions metereològiques que van fer estar amb l'ai al cor els organitzadors de la cinquena fira de Sant Jordi. A la meva panxa, tanmateix, hi havia tempesta de nervis abans de la lectura d'un dels meus contes, El peixet que volia abraçar els arbres (Premi Vet aquí un gat, 2003) a la paradeta de les Dones de Breda, que també s'havien sumat a omplir de festa la plaça de la Vila. L'Imma i la seva neboda, l'Ona, s'havien animat a acompanyar-me en aquest contecontes casolà que vam interpretar amb molt d'afecte tot i les badades pròpies de qui s'estrena. La col.laboració de la Cécile, una artista de cap a peus, va ser imprescindible per omplir-nos les galtes de peixos i flors, cosa que ens va ajudar a endinsar-nos en la història d'en Blauet, el seu amic Coloraines i la Gemma, la nena que fa possible... I fins aquí vull explicar! 

Les carones dels menuts que seien a terra disposats a escoltar-nos amb atenció van esvair la tempesta de nervis. El suport de tots els adults que ens van acompanyar, també. La Judit, una nena de set anys a qui li agrada llegir, se'n va endur un exemplar del conte que vam sortejar entre petits i grans. Sí, sí, entre els grans també. "Els contes serveixen per adormir els petits i despertar els grans" va dir algú de qui no recordo el nom (I tampoc el senyor Google m'ho ha acabat d'aclarir amb prou fiabilitat). Aquests dies, rellegint la història d'en Blauet, he pensat en totes les vegades en què, com ell, jo també he volgut abraçar "arbres" i en totes les persones que, com la Gemma va fer amb en Blauet, han estat al meu costat en els moments difícils.

Una d'aquestes persones, una bona amiga que vaig conèixer en la meva etapa formenterera, va aconseguir amb la seva visita llampec a Barcelona que visqués en primera persona la monumental riuada humana que va assaltar Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya pràcticament durant tota la diada. Tant ella com la seva germana se sorprenien de les llargues cues davant dels autors mediàtics, de les roses en tota la gamma possible de formes i colors, de la guàrdia urbana intentant posar una mica d'ordre als semàfors. Jo ho vivia com un estrany sentiment que anava des de l'alegria de veure una festa tan nostra arribant arreu del món fins a la reflexió sobre l'impacte més econòmic que no pas cultural en què la majoria de mitjans de comunicació acaben incidint. La majoria de les roses havien arribat a les parades des de l'altra banda de l'Atlàntic, la majoria d'editorials havien apostat per treure les novetats coincidint amb la diada i la majoria d'entitats i col.lectius s'havien animat a sortir al carrer per aconseguir una subvenció popular que els permeti seguir organitzant activitats als seus pobles i barris. 

Foto: http://www.catorze.cat
Amb l'alegria pel retrobament, la bona conversa i el recorregut per la "meva Barcelona" fent de cicerone, vaig enfilar Passeig de Gràcia per anar a buscar el tren. No havien acabat les alegries. En un dels estants hi havia l'Imma Monsó signant la seva darrera novel.la, L'aniversari. No hi ha ningú a la cua i decideixo aturar-m'hi per felicitar-la per la seva novel.la anterior La dona veloç. Li explico que l'hem llegit amb el grup de les tertúlies literàries que organitzen les dones de Breda. Somriu en sentir el nom del poble perquè ella coneix molt bé la zona de Riells del Montseny i l'ermita de Sant Martí, només a sis quilòmetres de Breda. Li comento com em va meravellar com explica la mort d'un dels personatges: "Fos el que fos el que la va matar, jo sempre he preferit la metàfora, se la va empassar el forat del temps, el forat que els Ràpids no paràvem d'eixamplar amb la nostra manera de devorar-lo sense assaborir-lo mai, sense ni tan sols mastegar-lo." No li puc demanar que em signi cap exemplar, però em queda l'essència d'aquest instant de literatura de proximitat. "L'art és l'única cosa que preserva el temps, no ens permet eliminar els matisos, els detalls, perquè l'art és tot matisos, tot detalls, el compàs de la música, la mètrica de la poesia, els detalls en un quadre, les subtileses d'un relat.." 

Si em permeteu una recomanació... afegiu-lo a la llista de les vostres lectures! És una d'aquelles obres literàries escrites de forma magistral, perquè cuida les paraules amb un respectuós afecte, perquè juga amb la veu del narrador i crea una perspectiva diferent que genera en el lector un curiós desassossec per acabar portant-lo, si el lector s'hi deixa conduir, a endinsar-se en la pròpia concepció del temps i a descobrir si forma part del Ràpids o dels Lents...






5 comentaris:

  1. Quin matí més maco em vas regalar, Dolors! Gràcies!

    ResponElimina
  2. Dolors, ets fantàstica!!!
    Petonets de peixet a peixet

    ResponElimina
  3. És possible que, cada setmana una mica més, els teus textos aconsegueixin transportar-me allà on van (o d'on vénen) les teves paraules? Una graaan abraçada.

    ResponElimina
  4. Molt maco Dolors, com sempre.
    Jo m'identific amb "la tempesta" a l'estomac d'abans de donar una classe de dansa del ventre o de bollywood. Al final de la classe tenc el somriure de satisfacció de les persones que hi han volgut prendre part. Una abraçada

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies a totes per les vostres paraules de companyia que m'ajuden a seguir deixant fluir la creativitat encara que això em provoqui tempestes... Potser les hauria de ballar i es calmarien!

    ResponElimina