dimecres, 11 de maig de 2016

Carta des de Ginast

Serapias lingua. Fotografia: Emili Casals i Carme Jurado
Ginast és un petit poble de la comarca aragonesa de la Ribagorça. Segons consta a la Viquipèdia l'any 2006 hi vivien dinou persones. No recordo amb exactitud quin any se n'hi van anar a viure la Carme i l'Emili, però aquest estiu passant, circulant per la N-230 camí de Vielha, vaig fer un bot a dins del cotxe en veure el rètol del trencant per anar a Ginast. La parada no estava prevista i, tot i que vaig reconèixer les fotografies de la casa, no vam tenir la sort de trobar-los. L'Emili treballava i la Carme era lluny, acompanyada de la seva inseparable càmera fotogràfica a la recerca de tresors com els que inclou en les seves cartes i que jo avui comparteixo per il.lustrar el meu text. Una nota a la bústia i la promesa d'un veí d'avisar-la de la nostra visita. Uns quilòmetres més enllà, la cobertura telèfonica va fer possible fer-li arribar una fotografia testimoni de la nostra visita sorpresa. Rellegeixo aquest primer paràgraf abans de seguir endavant i em sento una mica com en Quim Masferrer fent la presentació del programa El Foraster. Finalment, hauré trepitjat el poble des d'on la Carme envia la seva carta mensual des de Ginast a la bústia de correu electrònic d'amics i coneguts. Si voleu seguir la bellesa poètica que traspua la natura rere la mirada del seu objectiu, els podeu visitar a Cròniques naturalistes.

Possiblement Ginast és un d'aquells petits pobles que no apareix a les postals i, per tant, m'hauré d'acontentar amb la correspondència que m'arriba virtualment des d'allà. Col.lecciono postals des que tenia dotze o tretze anys i les meves amigues me'n feien arribar per l'aniversari o quan marxaven de vacances.. Ara, tanmateix, semblem més avesats a enviar un missatge per whatsapp, a enviar un privat pel messengeer o del facebook o, en comptades ocasions, un correu electrònic. Sigui com sigui, encara en som uns quants que vivim amb simpatia el fet d'obrir la bústia i trobar una nota de color en forma de postal! I també en som una bona colla que, en els viatges, busquem el moment de badar pels expositors a la recerca de la postal adequada per a una determinada persona. La Margarita, una de les carteres de Breda, em dóna la postal en mà si me la trobo pel carrer perquè diu que li agrada l'alegria amb què les rebo, a més del fet que poca gent al poble en rep. La Pepi, a l'oficina de Sant Hilari, es va sorprendre que demanés segells, però a mi m'agrada dur-ne a la bossa perquè no sé mai on trobaré una postal que intueixo que podrà fer les delícies d'una bona amiga a qui fa temps que no veig, del meu company a qui apassiona l'escultura, del meu nebot a qui li agraden els castells...

Fotografia: Francesc Mas
Al suro de la cuina de casa hi van brotant postals com si fossin ingredients que acaben de donar un toc especial als vincles d'amistat que he anat teixint arreu on m'ha dut el meu esperit inquiet, acompanyat de les necessitats laborals, la il.lusió d'un somni, o la necessitat de desconnexió de la quotidianitat. Ahir n'hi vaig afegir una altra: la de la Montse, que durant un estiu va estar intrigada per conèixer la noia a qui portava tantes postals, fins que vam acabar coincidint el dia que em va portar una carta certificada. Potser ja fa vint anys, d'aquell estiu, i pel camí hi ha postals, felicitacions, un punt de llibre de Grècia,... a més de la ferma convicció que seguirà havent-hi qui, en travessar l'Atlàntic o retrobar l'encant de París, recordarà l'alegria amb què vaig sumant postals a la col.lecció per enviar-me'n una. Fins i tot, arribarà del nord enllà on Espriu deia que la gent era noble, culta, rica, desvetllada i feliç, on potser han entès que posant Catalunya ja n'hi ha prou.


4 comentaris:

  1. El mon canvia molt de pressa i es van perdent coses essencials pel camí. Reflexions com aquesta teva, Dolors, potser faran que no es perdin per sempre, o del tot. Tant de bo!

    ResponElimina
  2. Ostres, Dolors, quina sorpresa ens has donat!!! Una sorpresa i una alegria al parlar de nosaltres i de Ginast (hi vam arribar al 2010 i actualment som 11 habitants si comptem els dos estudiants de forestals que s'hi estaran durant dos anys de lloguer). I a més a més parles de les cartes i del bloc... Ens has emocionat. Ja estarem ben atents si trobem alguna postal.
    Dues abraçades,
    Emili i Carme

    ResponElimina
  3. Quina il.lusió sentir parlar de Ginast, el poble veí del poble de la meva àvia, Vilaller! :) Quan hi pugem, buscarem postals, a veure si en trobem! Un petó!

    ResponElimina