Entranyablement

Tant bon punt canvien l'hora, els diumenges a la tarda ens poden fer recuperar aquelles ganes d'allargar el cap de setmana compartint una cervesa amb uns amics. He estat temptada de no posar cervesa perquè m'imagino que hi ha qui beu una aigua, una coca-cola, un cafè, un el que sigui, però se'm fa més fàcil associar bona companyia, diumenge a la tarda de primavera i cervesa. Com ho fem per guardar aquests bons moments amb el gust d'una cervesa dolceta, la música d'ACDC de fons, les rialles d'en Herbert per la manera que la majoria de gent pronuncia el nom del grup, la conversa amb la Roser sobre vida de tranquil.la i les llargues passejades pel Montnegre, sovint deixat en segon terme per la força del seu "germà gran" el Montseny.

Fa molts anys un company de feina, parlant dels llibres d'autoajuda a l'hora de l'esmorzar, deia que més val sortir a fer la cerveseta amb els amics que no pas llegir aquest tipus de llibres. Crec que el secret rau a trobar una estona per a cada cosa. Una bona conversa ens pot fer oblidar el rellotge, les preocupacions quotidianes i refermar aquesta necessitat que, com  a humans, tenim d'establir vincles amb els altres. Un bon llibre, sigui o no d'autoajuda pot provocar un efecte semblant. M'adono que potser el que em grinyola és el terme autoajuda. Busco des de quan existeixen: 1859 és la data en què Samuel Smiles publica el seu Self-Help que enceta la primera pàgina amb la frase "el cel ajuda a aquells que s'ajuden a si mateixos". Ho he trobat a la viquipèdia que aquests dies fa campanya per recaptar diners per seguir mantenint aquesta font d'informació col.laborativa  a la qual podem accedir de forma gratuïta. Afirmen que si en el moment de fer una consulta avui hi contribuíssim amb dos euros, la campanya s'acabaria ràpidament. Ens hem acostumat amb tanta facilitat a posar una paraula al cercador i trobar la informació que, sovint, ens oblidem de les persones que han dedicat una part del seu temps a escriure i compartir coneixements. Potser sí que valdria la pena fer un petit acte de generositat i canviar el cafè, la cervesa o l'aigua que potser avui prendríem al bar de prop de la feina o de casa per una petita inversió en cultura. 

No he trobat quan va ser que a les biblioteques i a les llibreries es van començar a classificar una tipologia concreta de llibres amb l'etiqueta d'autoajuda. Classificaríeu El petit príncep com un manual d'autoajuda? És un llibre infantil o juvenil? És perquè els adults reflexionem sobre el que és essencial i siguem capaços de dibuixar xais?  I, tanmateix, el regalem o aconsellem als nens que sovint no l'acaben d'entendre. Potser ens va arribar a l'ànima d'infant que tenim a dins i ens va emocionar fins al punt que no ens ho podem quedar a dins i volem que ells el llegeixin al més aviat possible. No sé què en diria una bona amiga que en col.lecciona en diferents llengües. En té un àlbum al facebook on hi penja les fotografies dels exemplars que sovint li han arribat en forma de regal que algun dels seus amics o coneguts li ha fet arribar després d'un viatge, o dels reis generosos de ca una amiga, o, per què no?, d'un autorregal. En té en català, en grec modern, en alemany, en holandès, en hebreu, en japonès... 

La meva edició en català és del setembre del 87! Recordo que va ser un autoregal perquè, en unes colònies d'estiu en què vaig fer d'intendent, una amiga ens en llegia fragments al vespre mentre esperàvem que els nanos s'adormissin... "Veus allà baix els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden res. que n'és de trist, això. Però els teus cabells són color d'or. Serà meravellós quan m'hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. I m'agradarà la remor del vent entre el blat..." Vés per on que la cervesa d'un diumenge  a la tarda al Wolperdinger m'ha dut a recordar gent entranyable com en Toni, l'Alba i na Maite, a més de personatges igualment entranyables com el petit príncep o la guineu.