Heu vist (des)muntar alguna
vegada un mercat o una fira de carrer? Tot i que en alguna ocasió puntual hi he
participat amb la il.lusió i la curiositat de qui ho fa només de forma
ocasional, diumenge em vaig entretenir una mica a observar aquelles persones
que s’hi guanyen la vida setmana rere setmana. S’hi respirava un aire diferent
de l’alegria que encomanava la varietat de tonalitats de les verdures ben
arrenglarades, de la vivor als ulls dels que s’havien llevat molt d’hora per
deixar-ho tot a punt abans no s’omplissin les parades de carrets de la compra i
de cabassos. L’Eva, la néta d’en Jaume que fa més de cinquanta anys que posa
parada de verdures a Breda, em comenta que desmuntar sempre és molt més dur que
no pas muntar perquè, a més de la feinada que suposa, hi ha el cansament afegit
de tot el matí de cara al públic, faci el temps que faci.
En els darrers anys he anat
observant que cada cop hi ha més carrets i cabassos perquè, ni que sigui a base
de fiscalitzar l’ús de bosses plàstics, ens han anat des-acostumat de la
comoditat de sortir de casa amb les mans a la butxaca per anar a comprar. La
consigna és clara: pel bé del planeta i, si en som plenament conscients, pel
nostre i el de les generacions futures.
M’alegra haver deixat de formar part de la minoria silenciosa que només
en comptades ocasions ha optat per les bosses de plàstic i ha seguit mantenint
la tradició del cabàs per anar a comprar i la capsa de cartró a l’hora d’anar
al supermercat. Agraeixo haver adquirit aquests petits hàbits adquirits a casa,
refermats per un personatge entranyable,
el capità Enciam, que ens recordava que els petits canvis són podersosos.
A la vida ens en fem un fart de (des)muntar!
De parella, de feina, de casa, de... A vegades el procés és més fàcil i,
d’altres, comporta una despesa d’energia que ens obliga a trobar moments de
pausa per recol.locar tot el que s’ha (re)mogut. Al darrere d’aquests canvis que, d’entrada,
ens poden semblar més a l’engròs, n’hi ha de més subtils que són fruit d’un
treball perseverant de presa de consciència de les nostres creences, tant de
limitadores com de les potenciadores.
Aquest hivern, esporgant les
prestatgeries de casa, he re(trobat) alguns petits tresors en forma d’assaig
sobre el fascinant món de les emocions. Un d’ells porta el títol que m’ha
inspirat la tipografia amb els parèntesis. Des-educa’t,
una proposta per viure i conviure millor
d’Eva Bach i Pere Darder. En el llibre, publicat el 2004, retrobo fragments
subratllats, amb un traç o dos segons la importància que jo donava a les
paraules en aquell moment, ulls dibuixats als marges en aquells passatges sobre
els quals encara volia posar més incidència.
La proposta de des-educació passa, segons els autors, per interrogar-nos
i fer una lectura nova del nostre bagatge cultural, incorporar perspectives que
no havíem tingut encara en compte, desmuntar nombrosos tòpics.
Dissabte passat, a la presentació
del llibre Educar millor. Onze converses
per acompanyar famílies i mestres de Carles Capdevila vaig retrobar l’Eva
en una taula rodona organitzada amb cinc d’aquestes persones sàvies que
acompanyen, fan criança, acullen, ajuden a descobrir, il.luminen en el procés
que ells entenen i viuen sobre el fet d’educar. Gràcies Carme Thió, Joan Manuel
del Pozo, Jaume Cela, Jaume Funes i Eva Bach per la vostra humanitat
compartida! Em vaig sentir una privilegiada de poder viure aquella estona de
(re)coneixement de la tasca docent gràcies a la tasca de difusió que n’ha fet
en Carles Capdevila en el seu llibre i a la confiança que han dipositat en ell
la Montse i en Toni de l’editorial Arcàdia.
M'has retornat als cursos de l'Eva Bach i ha estat molt constructiu reflexionar sobre les vegades que he hagut de(des)muntar en la meva vida. Gràcies com sempre per les teves paraules. Dues abraçades,
ResponEliminaEmili i Carme