dimecres, 2 de març de 2016

Avui fas anys...

Dilluns passat tocava afegir un dia més al calendari. Any de traspàs, any d'Olimpíades i aniversari en el dia que "toca" per a aquelles persones a qui l'atzar o la planificació mèdica de torn els portés a néixer un 29 de febrer. Quanta gent hi deu haver que celebra el seu aniversari un dia que només "existeix" cada quatre anys? Tot d'una vaig pensar que no coneixia ningú que hagués nascut aquest dia. Segur? El senyor Facebook es va encarregar d'avisar-me que sí, que de la xarxa d'amics i coneguts hi havia una persona que hi havia nascut. Era massa temptador deixar el seu mur en blanc en una data tan assenyalada i, posats a fer, vaig escollir de compartir-hi una cançó d'aniversari que m'agrada especialment: Avui fas anys del disc Dijous Paella del grup de rumba catalana que porta el mateix nom. És una cançó que convida a cantar, ballar i a compartir el fet d'haver sumat un any més en el compte particular. 


Recordo que, de petita, m'encuriosia això que hi hagués un mes que només tingués 28 dies, excepte cada quatre anys, que n'hi afegíem un. La meva lògica infantil em duia a qüestionar si no hauria estat més fàcil repartir els dies de manera que no hi hagués aquest joc de mesos de 30, 31 i 28 o 29. L'origen d'aquest repartiment, com en moltes de les petites coses de la nostra vida quotidiana, l'hem d'anar a buscar al món romà. Però val a dir que fins al 153 aC l'any a Roma començava pel març. Sí, sí, pel març. I això explica per què el setembre porta el número set en el seu nom i l'octubre el vuit (octo) i novembre, el nou per acabar amb el desembre que erà el desè. Si ho comproveu us adonareu que aquests noms no es corresponen al número que ocupen actualment perquè el setembre és el novè de l'any. En el programa El calendari de la fi del món del programa Quèquicom del canal TV3 l'Anton Aubanell, professor de Matemàtiques i responsable de Creamat, amb l'ajuda de la reportera Georgina Pujol, ens ajuda a entendre l'embolic de la diferència de dies segons els mesos. També ens aclareix que l'intent d'ampliació de la ciutat celtíbera de Segeda, prop de Calatayud, l'any 154 aC va ser considerat casus belli pels romans que van accedir a avançar l'inici del consulat de Q. Fulvius Nobilior al mes de gener perquè en l'any que durava el seu mandat tingués temps d'anar a Hispània des de Roma, vèncer els celtibers i tornar. I és a causa d'una guerra que el nostre any comença l'1 de gener i no pel març. 


Vist d'aquesta manera, entenc més la mandra que a vegades em fa l'inici de l'any en un moment en què els dies són tan curtets i acostuma a fer fred, cosa que em convida, almenys a mi, a recollir-me, a estar a casa, hivernant... a l'espera que els dies s'allarguin i la natura es vagi despertant, recuperada d'un temps de pausa i recolliment. En teoria, és clar, perquè aquest hivern sembla destinat a trencar rècords i a fer-nos prendre consciència, si és que no la tenim ja, que això del canvi climàtic va ben de veres. 

El meu amic escrivia aquell mateix vespre al seu mur del Facebook que se sentia aclaparat per totes les felicitacions que havia rebut aquell dia, però que volia acabar el dia en la intimitat de la seva família, sense distraccions externes. El Facebook ens ha facilitat o, segons com es miri, complicat felicitar les persones el dia que fan anys, tant si els agrada celebrar-ho com si no. Queden enrere, per a moltes persones, les trucades de veu i, encara més, les postals que només per una conjunció astral molt potent arribaven a la bústia just el dia assenyalat. Ho confesso: jo encara en guardo alguna de quan era petita...

A vegades penso que ens hem anat tornat més exagerats amb les celebracions, especialment amb les festes d'aniversari de la canalla amb tota la despesa d'energia i de regals que comporten. Fa uns quants anys, una bona amiga va cedir a la petició dels seus bessons, n'Aina i en Quel, de fer una festa d'aniversari. Hi va posar una condició: no volia que ningú els portés cap regal. Només volia que els nins passessin una bona estona jugant i compartint una de les seves meravelloses coques per berenar. A ells els feia tanta il.lusió la celebració que va se'n van cuidar prou d'avisar els seus amics. No sé si ells se'n recorden, però jo vaig pensar que na Magdalena els estava transmetent una valor molt important: l'alegria de compartir una estona del nostre temps amb una persona que ens estimem i de qui un somriure o una abraçada omplen l'ànima d'allò que el Petit Príncep deia que, pel fet de ser essencial, era invisible als ulls.


2 comentaris:

  1. Llegir amb repòs les teves ratlles, encara que sigui amb uns dies de retard, és un senyor regal...

    ResponElimina
  2. M'ha agradat llegir que encara hi ha gent amb certs valors, que no es deixen endur pel consagrat consumisme que, com un pop, ho abraça tot amb els seus tentacles...

    ResponElimina