La felicitat a l'hort

Al meu pare

Fa uns dies sembrava en el bloc les paraules de Ciceró sobre el fet de cultivar un hort. Si Ciceró també en conreava un en els moments en què no era al senat defensant la Res Publica romana o escrivint De amicitia o De senectute, per citar-ne dos de la seva extensa obra, no ho sé. Potser algun coneixedor apassionat de la seva obra ens ho podrà dir i llavors sabrem si les seves paraules al De officis parlant de la professió del pagès eren perquè les seves mans coneixien l'esforç de tocar la terra o eren fruit d'una admiració cap a aquest noble i imprescindible ofici.

Tot i que cada vegada hi ha gent més té cura d'un petit hort, qui sap si com diu Marc Estévez Casabosch per ser feliç, al camp, a la ciutat o al balcó,  també és cert que el nombre de persones, especialment joves que es dediquen a la pagesia, és cada cop més baix. Són notícies que, sentides en xifres a la ràdio i en contrast amb la difusió que es fa del món de la tecnologia o dels esports, per citar dos dels conreus més extensos en els camp de la comunicació audiovisual, em fan pensar en l'escala de valors que tenim com a societat.  És cert que em sento feliç podent buscant informació a la xarxa i compartint les meves paraules. M'omple d'energia caminar pel bosc i enfilar-me en algun cim.També m'agrada tenir cura del romaní, l'espígol, l'orenga, la sàlvia i altres plantes medicinals que tinc al meu petit hortet. "M'exalta el nou i m'enamora el vell", que tan sàviament deia J.V Foix!  Mens sana i corpore sano, que escrivia el poeta llatí Juvenal. I aprofito per reivindicar la regulació dels espais que en els mitjans d'informació, sobretot públics, dediquen al cultiu de la terra i al respecte a la natura. Per estimar cal conèixer.  

Fotografia: L'hort de 3r de l'Escola Fontmartina 

A conèixer la natura i a valorar el fet de tenir un hort me'n va ensenyar de molt petita el meu pare. Les dificultats de la postguerra al petit poble de L'Esquirol el van portar a fer de pastor quan només tenia set anys i, més tard, a fer de mosso a diferents cases de pagès de la comarca d'Osona, entre elles el Muné, a Sant Bartomeu Sesgorgues, on se sentí acollit com un més de la família. A casa, a Manlleu, va tenir un hort que es va anar empetitint fins a quedar reduït a un minúscul espai on ara hi creix julivert, maria lluïsa i farigola. En van ser la causa el pas de l'anys i les necessitats de més espai a l'interior a mesura que els germans ens fèiem grans i que els avis materns passaven més temps amb nosaltres. D'aquell primer hort en recordo especialment l'olor que em quedava a les mans quan collia un tomàquet i les mongeteres ben arrenglerades perquè s'enfilessin amunt. Després va seguir menant horts pel veïnat i, encara aquest hivern, hem menjat escaroles i enciams gràcies a la seva feina pacient i silenciosa. 

Deia Martí i Pol, en un del seus poemes: "He heretat l'esperança dels avis i la paciència dels pares". Jo he heretat l'amor i el respecte a la natura del meu pare que ell devia, qui sap, heretar dels meus avis de qui només tinc dues fotografies on, en cada arruga malgrat la seva joventut, mostraven la duresa de l'època que els havia tocat viure.