dimecres, 16 de gener de 2019

Meló d'hivern


Hi ha matins de dissabte en què un missatge de whatsapp amb la pregunta Avui? es converteixen en un regal de camí, natura i complicitat en petit racó de món màgic que és el Montseny. Enfilem  carretera amunt, coll de n'Orri, GI-552 en direcció a Arbúcies fins arribar a l'eix tranversal. Objectiu: Cerdans. Com és que hi ha llocs que ens queden tan gravats a la memòria? Fins avui cada vegada que passava per coll de Revell pensava que un dia m'hi havia d'aturar i enfilar el camí que duia cap a Cerdans per descobrir si encara hi havia aquella roda de carro davant la rectoria que servia de casa de colònies on ens enfilàvem i jugàvem les estones lliures. La motxilla que porto, amb aigua i un parell de bosses perquè mai se sap amb què ens pot sorprendre el bosc, no pesa gens comparada amb la que traginàvem llavors amb el sac, la manta i la roba necessària per passar uns dies de classe a l'aire lliure, jocs de nit i convivència amb els companys. Eren dies també de rialles, moltes rialles, tot i els intents de les mestres per fer-nos callar amb l'amenaça que algú acabaria dormint a la seva habitació si no paràvem de fer xivarri. Tenim la sort, avui, que ens acompanya un sol esplèndid que alleugereix la sensació de fred que marca el termòmetre de la benzinera, 0 graus. A banda i banda de la pista forestal ens saluden les àvies alzines, majestuoses i generoses de suro; freixes, verns i castanyers un poc més enllà fins arribar a la impressionant alzina d'El Mataró de més de 23 metres d'alçada i anys, molts anys a les arrels. Arribem a Sant Cristòfol de Cerdans i gaudim d'una estona de sol a les escales, quatre ametlles i quatre avellanes mentre la memòria busca juganera els records d'aquelles colònies; compartim records de les nostres respectives escoles, dels líders de la classe, dels delegats, de tot allò que amb ulls d'infant ens semblava normal... No és fins que fem tota la volta a la casa i l'ermita que descobrim el cèrcol de ferro de la roda clavat a terra amb encara alguna resta de fusta podrida. 

A l'exposició del Centre Cultural Els Forns de Breda, el fotògraf Mariano Pagès, ens havia guiat unes hores abans per la seva particular visió del romànic d'un massís que s'estén en tres comarques: Osona, La Selva i el Vallès Oriental. Passem de la visió general de l'entorn natural al detall d'una trena o un capitell després de passar per la llum mística de l'absis sempre encarat a l'est. El meu cunyat comenta en veu baixa que ja és ben curiós que sigui un argentí qui ens ve a mostrar els tresors que tenim tan a prop. El seu comentari em fa pensar en na Lluïsa de Bunyola que em solia dir, fent via a peu per la carretera d'Orient, que en aquelles passejades s'havia adonat de la bellesa del seu paisatge quotidià veient com jo gaudia de cada petit detall com si fos un tresor que la mare natura ens oferia en la seva immensa generositat. Acabem la visita amb un muntatge de vídeo on ens fem a la idea de les dificultats que ha tingut aquest arquitecte de formació i enamorat d'aquest massís on ha arrelat. També ho hem fet alguns dels que, un vespre ben fred de gener, ens hem espolsat la mandra del damunt per acompanyar-lo fins a Sant Cebrià de la Mora, passant per Sant Martí del Brull i, és clar, per Sant Salvador de Breda. Fullejo el llibre abans de marxar i hi descobreixo l'església de Cerdans, bé, de Sant Cristòfol de Cerdans.


Assolit l'objectiu de la matinal, reprenem la tornada cap al cotxe contentes de la descoberta de la ruta, fins que ens omplin d'una olor intensa de fusta i resina. "A veure si trobem algun tall de meló..." Un tall de meló? A l'hivern? Durant una estona ens divertim buscant talls de meló, fets amb més o menys precisió, per la destral que colpejarà el tronc. S'acaba una vida, curta o llarga, i en comença una de nova: perxes, mobiliari, llenya per cremar... L'olor de fusta i la forma llunàtica del tall de meló em retornen fins a Bunyola i a les tardes d'hivern en què en Martí, de la fusteria Tallat de lluna, em deixava endur aquelles restes que haurien anat a reciclar i que jo aprofitava per encendre la llar de foc. Que n'arribava a ser d'hipnòtic el foc aquelles tardes fosques d'hivern! Que n'arribava a ser de plàcid col·locar les pinyes que havia recollit en es camí de sa Comuna, encendre foc, torrar pa (deliciós el pa mallorquí...) i coure un poc de sobrassada o botifarró! 

Ja fa temps que la fusteria Tallat de lluna va tancar el negoci, però em resisteixo a no posar el nom en el cercador amb l'esperança de trobar, ni que sigui, alguna imatge d'aquell logo preciós que, segons em va explicar en Martí, tenia a veure amb la saviesa antiga de tallar els arbres en funció de la lluna. I en el clic descobreixo que a Sóller hi ha una fusteria amb aquest nom i que manté el logo que jo recordava. Rebostetjo (entranyable paraula)  per la seva pàgina de facebook i retrobo algunes cares conegudes. Somric. I decideixo que, abans de fer una repassada al text, agafaré un parell de pinyes i encendré foc...


3 comentaris:

  1. Paraules molt càlides pel fred que ja ens envolta inexorablement... Com sempre, son una mica de lluentor i escalfor en la foscor dels mesos més tristos de viure al peu del Montseny. Tot ens porta al recolliment, al foc a terra els afortunats que en tinguin, a colacao calent i al estar dins de casa. No m'agrada, no ho puc evitar... enyoro els colors de la primavera i el mar, sempre amagat rera aquest maleit Montnegre que ens ailla de tantes coses! Encara trigarà a arribar el bon temps... mentrestant aniré llegint aquesta illa teva entre muntanyes que em recorda, de quan en quan, que si que és possible, que hi pasen coses aquí i no és una illa inòspita i deserta sen cap mena d'interés per part dels indìgenes que no sigui el futbòl i que no sóc un Robinson amb pinzells. xD Gràcies!

    ResponElimina
  2. ...en aquelles passejades s'havia adonat de la bellesa del seu paisatge quotidià veient com jo gaudia de cada petit detall com si fos un tresor que la mare natura ens oferia en la seva immensa generositat.
    Gràcies per els teus comentàris, Dolors.!!!
    Bunyola... La Serra de Tramuntana... El Montseny... i el seu entorn... i/o tants i tants altres llocs.!!! NATURA en majusúscules... Gaudim-ne.!!!

    ResponElimina
  3. Dolors, la fusteria Tallat de Lluna, a la qual et refereixes, no va tancar. Únicament es varen traslladar a Sóller, d'on provenien els dos fusters. Quins bons veïns! Quins temps!

    ResponElimina