dimecres, 6 de febrer de 2019

Estels de bosc


Hi ha qui, d'alguna manera, va comptant els dies que falten perquè s'acabi un hivern que no sembla haver posat en marxa la velocitat de creuer del que se suposa que s'espera d'aquesta estació. Hi ha qui no suporta el fred roent, les glaçades i aquella mena de tristor que s'escola pels racons d'un mateix. Fa uns anys hauria pogut escriure el paràgraf en primera persona: "compto els dies que faltin perquè s'acabi ja l'hivern, el fred i les glaçades que descobreixo, fins i tot, dins meu." Tot i que el mes de maig segueix essent un dels meus mesos predilectes per la llum, l'alegria que esclata a gairebé cada racó i perquè tot comença a tenir regust de final de curs, m'agrada, també, la parsimònia dels mesos d'hivern. Els arbres, despullats, s'alcen cap a un cel d'un blau difícil de copsar en una altra època de l'any. M'acompanyen, ja de bon matí, arran de carretera, com el cartell clavat ja fa un munt de temps que dona fe de la construcció d'un carril que permetrà enllaçar Breda amb l'estació de Riells. Una vella reivindicació que ja ho era, de vella, fa dotze anys, quan em vaig instal·lar en aquest racó de fang al peu del Montseny. 


Sempre hi ha llocs per descobrir sense sortir gaire dels 5 Km2 que conformen el terme. Sempre hi ha l'opció d'abocar una nova mirada als llocs on ja hem passat infinitat de vegades. La natura ens ofereix, generosa, estels de bosc arran de terra. Els acarono amb suavitat, m'entretinc resseguint textures i observant com n'arriben a ser de diferents. Tot d'una, sense demanar permís per passar, m'arriba el record d'una rialla d'en Carlos, el sabater del carrer del Pont a Manlleu, que ens duia la molsa a casa per fer el pessebre. No devia estar prohibit tants anys enrere agafar-ne una mica per complir amb la tradició de posar el pessebre per Santa Llúcia i treure'l per la candelera. S'ho passava tant bé la meva mare fent el pessebre... encara que llavors, quan venia en Carlos a fer-nos alguna visita es dediqués a  passejar el caganer per tots els racons: davant de la dona que rentava en el riu de plata, al mig del foc dels pastors i, és clar, davant de l'establia. No gaire lluny dels estels d'hivern, a la torre de Montfort, descobrim un pessebre que ha canviat la molsa per la reivindicació.

Després d'aquest bany de bosc, una bona dutxa, una infusió tranquil·la i el sofà de casa que m'acull mentre devoro, gairebé de forma literal, la novel·la Mitja vida de Care Santos. És la novel·la del club de lectura d'aquest mes de febrer. M'encanta veure com, en l'estona de tertúlia, el llibre ens serveix d'excusa per arribar fins a nosaltres mateixes; per descobrir el plaer i el neguit que traspuen les paraules; per conèixer una mica més aquelles veïnes, les que van obrir els ulls en aquest poble terrissaire i les que, com jo, se l'han anat fent una mica seu. Se m'ha anat fent fosc fins que ha estat impossible seguir sense encendre el llum. Les vides d'aquelles dones que als anys cinquanta eren adolescents en una postguerra marcada per la misèria, les pors i els secrets m'ha anat absorbint i ja no he volgut aturar-me fins que no he arribat fins a la última línia. M'ha meravellat, un cop més, la capacitat de Care Santos per construir uns personatges tan creïbles que conviden a una reflexió profunda sobre la vida d'unes dones que van sobreposar-se als drames cruels amb què es van haver d'enfrontar. Un petit moment d'estricta simpatia. He pensat en moltes dones que conec a qui la vida, una vegada i una altra, les ha posat a prova. Però elles han sabut trobar la manera d'alçar-se. El meu agraïment per tot allò que han ajudat a canviar perquè nosaltres ho tinguéssim una mica més fàcil. Una abraçada profunda de cor a cor per a totes elles.

2 comentaris:

  1. El Turò de Montfort i la seva esquitzada Torre de guaita és una de les coses que més enyoro de quan podia arribar-m'hi passejant amb els meus gossets com si fossin tres cabretes de bosc una mica més enllà dels 5Km que esmentes de l'Illa fangosa sense mar al voltant en la que estem i que sempre ens sorpren en algun raconet, gairabé per sorpresa i timidament... La propera vegada que hi pujis li dones molts records de part mevai dels meus nens i li dius que no l'oblidem! Sóc d'aquells que si, que el fred li fa mal i ja tinc ganes de que el dia sigui llarg i els colors inundi la foscor que sembla que poc a poc marxant.
    Club de lectura? llibre del mes? mmmmmmmm.... sóna bé, en podria explicarme'n alguna cosa d'aquesta terapia que crec qu m'aniria tant i tan bé?

    ResponElimina