Regals de diumenge

Soc incapaç de recordar qui va dir allò que "perquè passin coses diferents, cal fer coses diferents". És tan obvi i de sentit comú que, a vegades, ens n'oblidem. Tanmateix, a vegades la diferència és tan minsa com alterar l'ordre de les rutines perquè el diumenge et faci algun regal en forma de retrobada, de cafè en bona companyia o de passejada a bosc. Com que soc d'hàbits més diürns que no pas nocturns, fins i tot el diumenge em llevo relativament d'hora. No faig cas a la cèlebre frase de Guardiola sobre què passa si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, però sí que em permeto dormir i mandrejar fins que el cos en tingui prou. Esmorzar amb llum de dia, llegir el diari del dissabte perquè no he tingut temps d'acabar-lo, cuidar les plantes, posar alguna rentadora. L'ordre dels factors no altera el producte. En un moment o altre, també un cafetó.

Breda dibuixat

A Breda els diumenges hi ha mercat. I, si hi sóc, m'agrada anar-hi. És un dels meus petits rituals de connexió amb el poble i amb la seva gent. Agraeixo l'esforç de tots aquells que, diumenge rere diumenge, munten la paradeta, faci fred o sol, plogui o ventegi. M'agrada repartir una mica les compres segons les preferències que em generen fruita i verdura d'uns i altres: espinacs collits a Breda, taronges que porten des d'Andalúsia cada quinze dies o carxofes de Santa Susanna. Miro de reutilitzar les bosses petites una setmana i una altra, com vaig aprendre de na Sintes, una dona valenta i d'empenta que estima, respecta i cuida la natura encara que no tothom l'acabi d'entendre. Què ens ha dut a la comoditat de tants productes d'un sol ús? Quan vam deixar de pensar en les repercursions que això tenia per al planeta i per a les generacions futures? Ho escric i tot d'una em ve el record del cabàs carregat de taronges que ma mare comprava a mercat i el meu pare recollia quan tornava de treballar perquè ella no hagués d'anar tan carregada. Si hi penso, m'emporto la cassola quan vaig a buscar el pollastre a l'ast i el pot de vidre si vull comprar olives. El primer diumenge de cada mes és una bona oportunitat per deixar allò que ja no em fa servei a la gent de l'Oncolliga perquè ho venguin i puguin seguir sumant recursos per a una associació que dona suport a malats de càncer i les seves famílies. 

Taller El rajol 

M'agrada fer-la petar ara amb l'una ara amb l'altre, compartir converses, somriures i una estona de vida de poble. Deu fer un parell de setmanes que vaig retrobar la Coral i en Jaume, bredencs de cor que, per motius diversos, viuen ara més enllà del Montseny. La Coral té aquella capacitat creativa que la porta a organitzar un àpat de colla, a fer uns panellets sublims o una empanada gallega que hi canten els àngels! No s'atura aquí perquè de la seva insistència, professionalitat i confiança en el projecte n'ha nascut El rajol, a Granollers, un espai que convida a escombrar pors i mandra a l'hora d'imaginar i de fer un pas més: mans a la terra per crear! Al bell mig del carrer ens enriolem i ens inventem 'enargilar' que ens sona a francesa i, per això, ens ve al cap una altra amiga ceramista, la Cécile. Trec la llibreta i començo a apuntar idees, escric de pressa que enargilar té a veure amb l'energia que la terra aporta a la persona, que aquesta energia s'assembla a la que tenen els nens... Ens acomiadem amb l'alegria del regal d'aquesta compartida un diumenge que, a primera hora del matí, destil·lava llum de carbassa. No sabem quan ens retrobarem, però tenim la certesa que hi ha un fil invisible que ens uneix i un número de telèfon que ens permet una trucada, un missatge o unes emoticones que segueixen mantenint el caliu.

Des que al meu DNI , a banda que caduca, hi diu que visc a Breda, alguns dels regals musicals han vingut de la mà d'en Frank Lluís. Va ser ell qui, en la nostra etapa a la junta del CEB em va descobrir els Manel i aquell Ai Dolors!, els Amics de les Arts i, amb il·lusió, un disc d'elaboració pròpia Els Sulfitos: una reivindicació de la ela geminada, una cançó per a en Marçal, el menut de l'Albert (als teclats), i l'Edimburg on en Joan (bateria) es devia enyorar del Montseny, a més del bonus amb la fal·lera nadalenca. Gràcies, Frank! 

A ell i a la Sònia, me'ls trobo camí de la Pintoresca en companyia de les bessones, la Matilda i la Joana. Quatre anys, casc i bici de conjunt, res de rodetes. Amunt i avall satisfetes de tot el que ja roden sense posar el peu a terra. Tots dos traspuen confiança en la vida quan deixen que les seves filles experimentin amb la bicicleta a risc d'alguna relliscada. Li comento a la Sònia que m'encanta ser-ne testimoni i somriu. Potser per la seva feina com a locutor a Icat, podria ser un dels convidats a la secció Així fa de pare/mare al suplement Criatures del diari Ara. Potser diria el que m'explicava aquell diumenge, que té la sort de combinar professió com a locutor a Icat FM i la seva passió per la música anant a concerts amb tota la família. I la Sònia, com fa de mare? Amb un certa preocupació, em confessa, després de conviure moltes hores al dia amb adolescents en un institut del Maresme. Li comento que la confiança en la vida, el compartir alegria (em diu que a casa és una altra cosa... és clar...) i el temps fan d'adob quan arriba l'adolescència i aquella recerca més íntima que ens porta a allunyar-nos en la distància adequada que ens permeti descobrir-nos. Per l'experiència de tots els anys que porto en el món educatiu, puc assegurar que en la immensa majoria de casos es nota. I que, per sort, alguns adolescents tiren endavant malgrat les situacions dures i difícils a què s'han d'enfrontar. Somriem. Complicitat. Entre la Sònia i jo, també hi ha un fil invisible que d'alguna manera ens uneix, com aquesta Illa del Ter de qui ella és una lectora fidel. Gràcies!