dimecres, 27 de març de 2019

Respirar


"Observa com és la teva respiració", diu en Roger unes quantes vegades durant la sessió de ioga. I llavors, amb els ulls tancats, observo com és sentir com l'aire entra per les foses nasals, omple els pulmons i, en l'expiració, surt. No em serveix de res jutjar o controlar. Només observar. "Cadascú al seu ritme", ens recorda, amb un to de veu amable que sembla no perdre mai la paciència per repetir una vegada i una altra cada un dels passos. A fora, una nit incipient ens agombola i ens convida a baixar el ritme... a prendre consciència de com n'està de carregada la nostra esquena, de l'alliberament que suposa girar el cap lentament cap a la dreta i després cap a l'esquerra, de la força que sentim a dins quan ens arrelem: dit gros, dit petit, taló. És un dels moments especials de la setmana en què connecto plenament amb mi per mimar l'essència amorosa de tenir cura d'un mateix. 



Forn de pa Ca l'Arnau
"Em trobo a faltar!" em deia, amb veu riallera i alegre, la Souad mentre comentàvem, poc després del 8 de març, que hi ha tardes en què no voldríem res més que permetre'ns el luxe de la solitud triada. La solitud que permet recompondre els bocinets de nosaltres mateixos que hem deixat escampats després d'una setmana densa i intensa de compromisos laborals i socials. Ho diu amb la vivor als ulls de qui sap que la millor manera d'anar a treballar és fer-ho amb un somriure i una paraula amable per a cada una de les persones que anem al forn de pa a buscar un pa de mig llescat, un rodó gallec, un tros de coca de pinyons o unes magdalenes amb el punt just de dolçor. De regal ens n'emporten  tres unces de l'alegria d'una dona que va créixer jugant i treballant a l'aire lliure. Com pot ser que hi hagi una llei que permeti vendre "pa" a les benzineres? Com pot ser que hi hagi tanta gent que hagi optat per anar a buscar la barra de pa a la benzinera? Qui diu benzinera diu supermercat, sigui de la cadena que sigui. Al meu pare no li vaig veure a fer mai. Es reia una mica de nosaltres quan ens veia menjar pa integral, de cereals o sègol. Després de la guerra, ens deia, havíem menjat un pa tan negre... que ara que me'l puc menjar blanc, me li menjo! Segur que les paraules no son literals, però l'essència sí.

Respirar de l'absència de mi... canta la Bebe en la versió que va adaptar Marc Parrot per al disc de la Marató d'aquell 2015 en què el meu pare, al costat de la Dora, havia descobert que la màgia de la vida es pot descobrir i viure amb alegria a qualsevol edat, fins i tot encara que li hagués tocat aprendre a estimar-se la vida  i seguir avançant després de cada una de les pèrdues, primer dels pares, després dels germans i, finalment, de la primera parella. Diria que un profund sentit de la responsabilitat i la força de les muntanyes on havia pasturat de molt jovenet li conferiren una fortalesa especial que, tanmateix, no fou suficient per superar un càncer que li van detectar just tres setmanes abans de morir. El meu pare era d'aquells homes conscients que la vareta màgica és un mateix. 

Formentera
Potser per això em va ajudar a encapsar els llibres quan vaig prendre la decisió de marxar a viure a Formentera. No em va retreure res. Li sabia greu veure trista la meva mare perquè jo marxava, però jo havia de fer el meu camí. Feia tres anys que la petita de les Pitiüses m'havia anat robant el cor i, d'alguna manera, els astres s'havien alineat perquè fos possible establir-m'hi una temporada. Al meu estudi del carrer del Pont, a Manlleu, hi vaig tenir molts mesos penjat un fragment del poeta Walt Whitman escrit dins la silueta de l'illa.



Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,
L’has de fer tu mateix.


No és lluny, és al teu abast,
Potser ja hi has estat des del dia que vares néixer i ni te’n recordes,
Potser és pertot, sobre l’aigua i sobre la terra.



El meu pare no hi hauria pogut viure perquè s'hi ofegava. M'ho deia cada vegada que em venien a veure i m'ho va recordar, encara, una de les estones de conversa que vam tenir els darrers dies que vam compartir aquell juny de 2016. Jo vaig trigar més temps a entendre que rodejada de mar i sense muntanyes a prop també m'ofegava. Potser una mica com el que li devia passar a la tieta Angelina que va viure els darrers anys de la seva vida a Barcelona, lluny del seu Esquirol estimat, però amb la companyia amorosa de la família i, en especial, de les seves netes més joves, la Mariona i la Valèria. Allò que no et mata et torna implecable. En vida teva em deixava en un missatge de veu si pel seu aniversari no coincidia a felicitar-la en directe quan trucava al meu cosí. Quina expressió tan bonica! En vida teva!

Respiro i somric després d'una tarda de paraules, de moltes cançons, d'alguna llàgrima... d'un moment d'estricta simpatia amb mi mateixa en aquesta illa del Ter.

4 comentaris:

  1. I que bonic que és respirar!
    I que necessari que és respirar!
    Gràcies Dolors per fer-nos respirar i compartir-nos un trosset més de tu.
    Un petó.

    ResponElimina
  2. Saps quel'univers es respiracio?
    Inspires= contraccio
    Espires = expansio
    Que acertat l'article😉👌

    ResponElimina
  3. Jo també faig Ioga. Ja trobava a faltar els teus escrits. Son molt bonics. Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Jo també he notat ha faltar el teus petits moments. Gracies per retornar.Una abraçada.

    ResponElimina