dimecres, 17 d’abril de 2019

Sala d'espera

Hi ha imatges que, pel motiu que sigui, ens queden gravades a la retina i, malgrat el pas del temps, coneixen el camí per retornar a la nostra memòria. Potser ho fan perquè sí, pel caprici dels records que no hi entenen de fronteres temporals o espacials. Potser retornen amb la intenció de posar llum, ara sí, a un episodi viscut amb la innocent ignorància implícita en dels quatre o cinc anys. A vegades em torno a veure, asseguda en un banc de fusta, repenjada en una paret de color verd hospital, a prop d'un altre banc, on hi ha tota una colla de nens amb la mirada de trista. No recordo si ploraven... Que llargues se m'han fet les hores a les sales d'espera de l'hospital... quan acabaven de posar el marcapassos del meu pare; esperant la veu amable del cirurgià després d'una intervenció a la meva mare que, a priori, havia de ser senzilla; fent companyia al pare en una operació d'urgència al meu germà. Però també, és clar, quan estàvem pendents de quina cara faria el primer nebot, el primer net, el primer fill...

Amb els anys he anat acumulant experiència en sales d'espera fora dels recintes hospitalaris: als pors i aeroports, quan la meva ànsia exploradora de conèixer altres realitats, em va dur a viure primer a Formentera i, després, a Mallorca; a les que duia dins meu quan estava pendent de si el centre educatiu on treballava em renovaria el contracte per al proper curs o a quina de les quatre illes m'enviaria la meva primeria convocatòria com a funcionària interina: Sineu, al cor de la Mallorca mallorquina... La secció de llibres i papereria d'uns magatzems que anuncien l'arribada de la primavera molt abans que sigui la seva hora, no foren suficients per calmar el neguit de la tensa espera dels resultats d'unes oposicions que, tanmateix, no em van alliberar de l'efecte sala d'espera: la destinació en pràctiques, la plaça "definitiva", el concurs de trasllats... En cada espera m'ha tocat (re)aprendre, per si de cas se m'havia oblidat, el valor de l'ara i aquí que ens recorden, una vegada i una altra, els nous gurús del mindfulness, com si per l'efecte de l'anglès, l'atenció plena ens donés més confiança d'eficàcia o eficiència.  Deu ser per allò de la confiança que, em deia un dia la Sònia al Mima't i corro a apuntar-ho no fos cas que se m'oblidi!, és un ingredient imprescindible en qualsevol fórmula. Fins i tot en la fórmula de treure el màxim profit del moment que ens toca viure. O potser el triem?

Foto: Francesc Mas
Les sales d'espera pròpies, com si fóssim en una partida de billar, juguen amb les de les persones que tenim al voltant. A vegades passen de llarg, perquè no podríem viure amb l'angoixa permanent d'aquells qui asseguren que T-O-T està cada vegada pitjor; d'altres ens toquen amb aquella suavitat gairebé imperceptible, que ens permeten gaudir d'uns instants de complicitat d'ànima una tarda de dissabte, retrobada en femení de tres generacions, a l'espera que neixi en Joel, d'aquí a un parell de mesos, per ampliar la família. Encara hi ha les caramboles que, enmig de rialles disteses vora el foc, ens permeten alçar les copes i brindar pel plaer de compartir un bon àpat en bona companyia. I el lloc... una cuina que, amb els seus 475 anys, si el llindar de la porta diu tota la veritat sense necessitat de jurar o prometre, deu haver estat escenari de moltes esperes. Si sou àvids lectors, amb llar de foc de fons o no, a les sales d'espera de les vostres vides, permeteu-me un parell (mallorquí) de recomanacions que compagino en aquesta setmana santa preludi de sant Jordi i de la recta final d'una campanya electoral amb presó inclosa. El cel no és per a tothom de Marta Rojals, una novel·la que juga amb els temps d'espera per desvetllar els secrets familiars dels tres germans Costa. Factfulness de Hans Rosling, sobre les raons que no ens fan veure el món tal com és, una obra per reflexionar editada en català per La campana. I, encara, La força de les paraules de Miracle Sala, que dimarts vinent, diada de Sant Jordi, ens el presentarà a Breda a les set de la tarda. Amb la seva prosa ens acostarem als petits moments d'estricta simpatia que ens ofereix l'entorn rural al ritme de les estacions. Que l'espera us sigui plàcida!



2 comentaris: