Cosint paraules

Encara no feia ni parell de setmanes que a Breda havíem tingut l'oportunitat d'escoltar en un espai magnífic, el Centre Cultural Els Forns, la presentació del darrer llibre publicat per Eva Bach, Educar per estimar la vida. És un d'aquells llibres per anar rellegint segons la necessitat, per prendre's el temps per llegir un capítol, assaborir-lo i observar com vibrem després d'haver-nos donat temps per mirar al nostre voltant després de reflexionar i emmirallar-nos en les paraules que l'Eva ha escrit amb màgia i entusiasme, com diu Carles Capdevila a la portada del llibre. A resultes de la notícia de la mort de Capdevila ara fa gairebé una setmana, he tornat a rellegir els capítols en què parla de l'impacte de morts molt properes i com el trànsit pel dol l'han ajudat a entendre que "La mort és l'altra cara de la vida. Qualsevol pedagogia orientada a estimar la vida l'ha de tenir present". En el capítol en què la mort esdevé una gran aliada de la vida hi recull les paraules del lama Sogyal Rimpoché, la "mort és un mirall en el qual es reflecteix tot el sentit de la vida. Si ens neguem a acceptar la mort, no podrem viure plenament."

Avui especialment m'agradaria saber cosir les paraules amb aquella habilitat de què era capaç ma mare quan es tractava de fer una disfressa, el vestit del Manlleric (la mascota dels gegants de Manlleu) o el vestit de núvia de la meva germana. Amb el fil i l'agulla jo arribo tot just a cosir un botó o fer una vora maldestre. De petita passava més hores amb el nas a un llibre que no pas amb un didal als dits... d'adolescent, vaig seguir... i ara, també. Sóc tan feliç llegint!

De la mateixa manera que guardo alguns exemplars de determinades edicions de l'Ara, i un bon plec d'articles de diferents escriptors que m'han interessat, aquesta setmana he anat llegint el que els amics, treballadors de l'Ara, lectors i un llarg etcètera de persones que estimaven en Carles han escrit in memoriam. Amb les paraules han teixit un tapís magnífic que reflecteix l'agraïment per tot el compartit. De fet, gràcies és una de les paraules més boniques que podem dir des del cor. És aquell gràcies impregnat de sinceritat que s'allunya del que massa sovint sento exigir als infants sense ser-ne ells model: "Què es diu?" Caldria que ho recordéssim als nens si ells ens ho sentissin a dir més sovint? 

La Sònia, una d'aquelles persones inquietes amb ànsies d'aprendre com viure amb més harmonia, em parlar una vegada de l'Ho'oponopono, d'origen hawaià, com a mètode per canviar aquell neguit que hem sentit tots, amb més o menys intensitat, quan ens hem de relacionar amb algú proper amb qui la comunicació és difícil. Les paraules claus de l'Ho'oponopono modern són Ho sento. Gràcies. Si us plau, perdona'm. T'estimo. Les paraules són enteses com a codis que, juntament amb els pensaments i les acccions, activen les partícules que componen la realitat; la intenció que hi dipositem les acaben de convertir en poderoses. 

M'agrada aquest tipus d'exportació que no comporta extreure minerals, com ara el coltan que tant de dolor provoca al Congo, o productes alimentaris que fan llargs viatges abans d'arribar a les nostres taules, independentment que siguin de cultiu biològic o de les propietats que aporten. I si exportem bondat? L'Ho'oponopono ens parla de gratitud, d'estimar, de responsabilitzar-nos d'allò que hem fet i que ha pogut molestar o ferir una altra persona. I això ens inclou també a nosaltres. Som agraïts amb el que fem? Ens estimem? No sabem en quin moment haurem de marxar... A vegades amb el meu pare parlàvem per telèfon sobre la vida i ell em solia recordar el tòpic que la vida són quatre dies i que ell ja n'havia viscut tres. I jo li deia que d'acord, que són quatre dies, però que en realitat no sabem quants n'hem viscut.

#DiguemNosCosesBoniques era el titular de portada de l'Ara de dissabte passat. Reconec que més d'una vegada, a resultes d'alguna de les frases de saviesa clàssica amb què començo les classes de llatí, hem parlat d'estimar. Si uis amari, ama ens recorda Sèneca. Si vols ser estimat, estima. Hi crec fermament en la necessitat de parlar-ne. M'agrada veure els ulls atents, més desperts, més encuriosits per la facilitat amb què una classe de llengua permet acostar-nos a la vida. El cuquet me'l va despertar fa molts anys el llibre Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia, un llibre de capçalera desgastadíssim que m'ha acompanyat arreu on he viscut des que vaig fer el primer curs de filologia a la Universitat de Barcelona. En aquella època agafava el tren a l'estació de Manlleu, amb l'esperança que fos un semidirecte i no un "borreguero" que parava en todas las estaciones y apeaderos hasta destino. Això incloïa Taradell-Montrodon i Els Hostalets de Balenyà. Potser algun dia - és possible per qüestió d'edat- vaig coincidir en el mateix tren amb dos amics, un estudiant de periodisme (l'Albert) i un de filosofia (en Carles) que potser també baixaven cap a Barcelona. 

A en Carles li ha tocat baixar molt d'hora sense poder escriure tot el que encara li bullia, com expliquen els seus amics per dins, sense poder veure créixer els Capdevila-Piquer ni tot el que hauria valgut la pena compartir amb l'Eva Piquer, la seva dona. Hauria empès la defensa d'un altre dels col.lectius més oblidats, els pagesos, a excepció de quan treuen els tractors al carrer? Admiro la seva capacitat per seguir al peu de la ploma signant exemplars, compartint paraules boniques, agraïments tot i que la malaltia el corsecava per dins. Això no li va impedir, tanmateix, somriure agraït d'emoció de veure que també li duia per signar la primera edició del seu Criatura i companyia que em va regalar el 99 el meu germà, potser amb la il.lusió que algun dia m'hi posaria i ell podria fer de tiet... 

Em sento afortunada d'haver pogut conèixer en Carles a través dels seus escrits al diari, dels seus llibres sobre educació; d'haver pogut parlar-hi una estoneta a La casa del llibre a Barcelona, quan va presentar Els arrugats, quina troballa més dolça, d'haver conegut allà el seu tercer fill, l'Abel que em va signar l'exemplar que va volar fins a Bunyola (Mallorca), com a regal de Nadal per a na Matilde, una d'aquelles persones que forma part de la meva família del cor. Vaig tenir la sort, també, d'anar a sentir-lo quan va presentar el llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres, acompanyat d'algun dels conversadors.Tant la Maria, una bona amiga amb qui hi vaig anar, com jo vam gaudir de sentir-nos en companyia de tantes persones que entenem l'educació en la línia del sentit comú i l'amor. 

Gràcies, Carles, per haver compartit la teva humanitat amb nosaltres, per fer d'altaveu de tantes persones que dia a dia treballen per un món millor. Deia el teu bon amic Antoni Bassas a l'Ara del diumenge que feies llevar el petit Aniol amb un "Espavila, Capdevila!" Doncs això! Espavila, Capdevila, per seguir-nos acompanyant des d'allà on ara siguis!

Hic et nunc (Ara i aquí)

El passat 28 de novembre el diari Ara estava de celebració cinc anys després d'aquella primera portada que omplien la tendresa del doctor Moisès Broggi, de 102 anys, i la Graciela Noguera, la primera catalana d'aquell 2010. Vaig comprar-lo encuriosida per la novetat, ho reconec, i també perquè portava el segell de persones que, per a mi, eren significatives per la seva trajectòria professional: Antoni Bassas i Carles Capdevila.

Al primer el vaig descobrir escoltant les retransmissions d'en Puyal a Catalunya Ràdio i el vaig seguir, de forma gairebé incondicional, al capdavant d'El matí de Catalunya Ràdio i els diumenges a la nit quan feia l'Alguna pregunta més? just després dels Papers Mullats de l'admirat i enyorat Joan Barril acompanyat de Joan Oller, en un programa sobre literatura, "probablement l'edició més ensopida de la ràdio difusió catalana".

A en Carles Capdevila el coneixia d'alguns articles a El 9 Nou, diari de referència a Osona, pel llibre Criatura i companyia, que va guanyar el premi Pere Quart d'Humor i Sàtira, de forma merescuda, penso, en dibuixar diferents escenes del procés de gestació, naixement i primers moments de la vida d'una Criatura. L'obra és alta recomanable sigui quina sigui la posició des que un el llegeix: Ell, Ella, amics, família, personal sanitari... sobretot perquè ho tenyeix d'un humor que pot ajuda a relativitzar la situació.

Encara no he tingut temps de mirar el vídeo Educar amb humor  que tant d'èxit ha tingut a les xarxes socials i a tots els centres on ha anat a fer la xerrada presencial. Vaig posar com a prioritat emocionar-me veient el vídeo de comiat que va fer a la redacció de l'Ara abans de deixar el càrrec com a director per seguir fent periodisme i parlant d'educació, entre moltes altres coses, un cop superat l'escull de l'operació arran del càncer: "ara el projecte de la meva vida és la meva vida". I em vaig emocionar, fins al punt d'acabar aplaudint sola a casa després de sentir l'agraïment als impulsors, accionistes, a tota la redacció, a totes les persones que treballen a l'Ara i per a l'Ara, a més dels lectors, incloent aquelles persones que pensaven que el projecte fracassaria.

Però en aquests anys hi fet grans descobertes: les veus femenines de la Tatiana Sisquella (com he arribat a enyorar la seva columna dels dissabtes!) i l'humor àcid i visceral de l'Empar Moliner, les cartes, algunes d'elles de relectura obligada, de l'Albert Om que em porten a començar sempre el diari dissabte per al contraportada, fins i tot el dia que, innovadors i "provocadors" com són a vegades a l'Ara, l'Albert i la Tati es canviessin la columna; la punxa de l'Iu Forn, i la participació del lector, no només a la pàgina d'opinió sinó al Vist al Twiter, en els comentaris de l'edició digital, o en la col.laboració a l'hora de preparar dossiers especials. 

Algunes vegades no m'han agradat l' invent de fer tot un diari il.lustrat per Joan Miró o que s'enviï la col.lecció de clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge a escoles de primària si així ho decideix el subscriptor, o m'han cansat alguns canvis de maquetació perquè tenia la sensació que l'objectiu era innovar per innovar. 

Tot i ser una subscriptora discontínua, tant en suport digital com en paper, em considero de l'Ara. I la prova n'és la pregunta de la Susanna de la llibreria El Trèvol: "Sí, ja t'apunto el CD de la Marató per diumenge. Amb l'Ara, oi?"

(Des)muntant

Heu vist (des)muntar alguna vegada un mercat o una fira de carrer? Tot i que en alguna ocasió puntual hi he participat amb la il.lusió i la curiositat de qui ho fa només de forma ocasional, diumenge em vaig entretenir una mica a observar aquelles persones que s’hi guanyen la vida setmana rere setmana. S’hi respirava un aire diferent de l’alegria que encomanava la varietat de tonalitats de les verdures ben arrenglarades, de la vivor als ulls dels que s’havien llevat molt d’hora per deixar-ho tot a punt abans no s’omplissin les parades de carrets de la compra i de cabassos. L’Eva, la néta d’en Jaume que fa més de cinquanta anys que posa parada de verdures a Breda, em comenta que desmuntar sempre és molt més dur que no pas muntar perquè, a més de la feinada que suposa, hi ha el cansament afegit de tot el matí de cara al públic, faci el temps que faci.

En els darrers anys he anat observant que cada cop hi ha més carrets i cabassos perquè, ni que sigui a base de fiscalitzar l’ús de bosses plàstics, ens han anat des-acostumat de la comoditat de sortir de casa amb les mans a la butxaca per anar a comprar. La consigna és clara: pel bé del planeta i, si en som plenament conscients, pel nostre i el de les generacions futures.  M’alegra haver deixat de formar part de la minoria silenciosa que només en comptades ocasions ha optat per les bosses de plàstic i ha seguit mantenint la tradició del cabàs per anar a comprar i la capsa de cartró a l’hora d’anar al supermercat. Agraeixo haver adquirit aquests petits hàbits adquirits a casa, refermats per un  personatge entranyable, el capità Enciam, que ens recordava que els petits canvis són podersosos.

A la vida ens en fem un fart de (des)muntar! De parella, de feina, de casa, de... A vegades el procés és més fàcil i, d’altres, comporta una despesa d’energia que ens obliga a trobar moments de pausa per recol.locar tot el que s’ha (re)mogut.  Al darrere d’aquests canvis que, d’entrada, ens poden semblar més a l’engròs, n’hi ha de més subtils que són fruit d’un treball perseverant de presa de consciència de les nostres creences, tant de limitadores com de les potenciadores.

Aquest hivern, esporgant les prestatgeries de casa, he re(trobat) alguns petits tresors en forma d’assaig sobre el fascinant món de les emocions. Un d’ells porta el títol que m’ha inspirat la tipografia amb els parèntesis. Des-educa’t, una proposta per viure i conviure millor d’Eva Bach i Pere Darder. En el llibre, publicat el 2004, retrobo fragments subratllats, amb un traç o dos segons la importància que jo donava a les paraules en aquell moment, ulls dibuixats als marges en aquells passatges sobre els quals encara volia posar més incidència.  La proposta de des-educació passa, segons els autors, per interrogar-nos i fer una lectura nova del nostre bagatge cultural, incorporar perspectives que no havíem tingut encara en compte, desmuntar nombrosos tòpics.

Dissabte passat, a la presentació del llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres de Carles Capdevila vaig retrobar l’Eva en una taula rodona organitzada amb cinc d’aquestes persones sàvies que acompanyen, fan criança, acullen, ajuden a descobrir, il.luminen en el procés que ells entenen i viuen sobre el fet d’educar. Gràcies Carme Thió, Joan Manuel del Pozo, Jaume Cela, Jaume Funes i Eva Bach per la vostra humanitat compartida! Em vaig sentir una privilegiada de poder viure aquella estona de (re)coneixement de la tasca docent gràcies a la tasca de difusió que n’ha fet en Carles Capdevila en el seu llibre i a la confiança que han dipositat en ell la Montse i en Toni de l’editorial Arcàdia.

Generació Llach

Hi deu haver una edat en què els records de la primera joventut comencen a surar en el nostre dia a dia. Els motius poden ser ben diversos, però sempre lligats a l'emoció de compartir l'alegria d'una retrobada o la tristor per una pèrdua, amanides amb tota la gamma de sentiments que s'hi barregen. No fa massa unes amigues recordaven la seva etapa com a estudiants universitàries a Barcelona en un pis compartit on, d'alguna manera, hi havia la primer llavor de la futura independència de casa dels pares. Si ens deixem portar per la dèria classificatòria, podríem establir dos tipus de pisos d'estudiants: els d'entre setmana i els trimestrals; dos tipus d'estudiants: els que vivien en aquests pisos i els que seguien a casa dels pares, amb el permís de tota altra mena d'opcions segurament més minoritàries. 

Destapar la capsa dels records d'aquella etapa em porta, sens dubte, a la música compartida en aquells anys en què, seguint les paraules del poeta, teníem a les venes la força d'aquell "tot està per fer i tot és possible" que va escriure Martí i Pol, va musicar Llach i va recitar Josep Maria Flotats. Ara mateix la primavera enfila, enmig de núvols i clarianes, el camí cap a una setmana que portarà una alenada d'aire després d'un trimestre escolar molt llarg perquè viu encotillat per la celebració de la setmana santa sense tenir en compte criteris pedagògics seguits en altres països, com ara a la veïna França. En aquells anys d'estudiant a Barcelona, la setmana santa era un moment especial per als estudiants de "pisos trimestrals" en què la distància o la mala combinació del transport públic no feien possible compaginar dues vides: la d'estudiant a ciutat i la d'estudiant de comarques que renta la roba a casa els pares per baixar-la el dilluns amb algun paquet amb embotit o carn perquè vés a saber d'on era la que venien als mercats de Barcelona. 

Vita Coetanea. Il.lustració de Tomas le Myéser

Una fotografia de Llach va servir per folrar la carpeta de la Universitat i per fer amistat amb la Montse de qui vaig aprendre paraules tan boniques com colimbela  o sovenir, mentre jo deia voltereta i recordar. Delícies de la llengua i de la diversitat de territoris del nostre país petit. Vam compartir traduccions d'un Ovidi, trist fins al moll de l'os, per haver hagut d'exiliar-se a causa d'un carmen et error, en aquella darrera nit a Roma abans de dirigir-se cap a Tomis. Potser perquè no n'havíem tingut prou amb els clàssics llatins i grecs, vam deixar-nos seduir per la genialitat del nostre clàssic mallorquí Ramon Llull de qui parlava, amb entrega profunda, el professor Albert Soler. El recordo assegut damunt de la taula, en una aula amb més d'un centenar d'estudiants de filologia catalana (sí! més d'un centenar), convidant-nos a canviar-nos a l'altre grup que començava el curs amb la literatura trobadoresca mentre nosaltres ho faríem amb Llull i seguiríem amb les Cròniques, a més de fer-nos treballar de valent. Em va agradar la il·lusió amb què parlava

La passió per compartir la força de la literatura catalana medieval, escrita des del que avui coneixem com a Països Catalans, la il·lusió i la capacitat de treballar que vaig veure-li en el tres cursos que vaig ser alumna seva li valdrien el títol d'artesà segons la definició que n'ha fet avui a El món a RAC1 el periodista Carles Capdevila. He recuperat de nou (gràcies a qui va idear això dels programes a la carta!) la conversa entre Capdevila i Basté per retrobar el que explicava sobre el concepte d'artesà que havia après del sociòleg i historiador Richard Sennett sobre la motivació bàsica de l'artesà: fer una feina ben feta per la simple satisfacció d'aconseguir-ho.  A mi m'agrada la definició d'artesania que vaig sentir per primer cop del meu company: l'artesania és l'art que sana. N'estic convençuda. Per això, si fem cas de l'escriptor Oscar Wilde, farem de la nostra vida una veritable obra d'art, encara que a vegades, com canta Llach ens caldrà aprendre a estimar-se la vida, quan la vida ens fa mal. 

A mi me'n va fer fa gairebé nou mesos quan el càncer s'endugué el meu pare a la mateixa velocitat que ell trescava per les muntanyes. Avui he rebut un correu en què parla de l'article Un home de pau, que vaig escriure-li com a homenatge. M'ha fet molta il·lusió saber que ha servit de llavor per donar de menjar als ocells-fulla. I us convido a gaudir de l'artesania que es desprèn de les imatges i de les paraules que la Marta hi comparteix. 

La força dels somnis

Construïm la vida a base de somriures imperceptibles revelats en les fotografies que ens hem deixat fet perquè quedés constància d'un moment que algú devia intuir premonitori d'allò en què mica en mica es va convertint la nostra vida. Atureu-vos abans d'arribar al 0:03. Observeu la seva mirada. On la deuen dur els seus somnis? Algú podria presuposar la tendra fermesa de les seves paraules i l'enyorança tenyida de color groc de qui és president d'Òmnium, ara tancat en una cel·la a Soto del Real  ¿Podia imaginar-se fa dos anys, després d'un fatídic accident, qui seria l'encarregat de substituir-la en la presidència de la comissió d'estudi del procés constituent? Fou un independent a la llista, com ella, que feia més de trenta anys, havia explicat a Josep Maria Espinàs que potser "d'aquí a vint anys les coses no hauran canviat i es podrà continuar cantant No abarateixis el somni (1984)- com es podia haver cantant fa vint anys". Haurem de seguir creient en la força del nostre somni de llibertat, justícia i república.

"On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia", diu Pere Casaldàliga en el diari Ara de diumenge passat que homenatja l'home humil que fa cinquanta anys, va arribar a Brasil per complir el seu somni: fer de missioner per ajudar els pobres. Hi explica Francesc Escribano que el "primer dia es va despertar amb quatre nens morts a la porta de casa per enterrar". Tot el diari va recollint perles de la saviesa de qui farà noranta anys a finals de setmana convençut que "el consumisme està consumint les persones". Aquesta perla apareix a la pàgina, qui sap si volgudament, en què Daniel Romaní a la secció Estils parla de muntanyes i excursions que han anat fent arrels i encenent focs de camp en el cor de tots aquells que hem tingut la sort de compartir cançons de velles xiruques. Fou en un d'aquests campaments, com a intendent, que a banda de coure olles enormes de macarrons i rentar un munt de plats en una casa sense electricitat, vaig descobrir dos llibres que m'han acompanyat des d'aleshores: Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia i El petit príncep de Saint-Exupéry. Aquestes lectures han abonat les meves arrels, de la mateixa manera que ho van fer amb el seu exemple els meus pares quan preparaven un entrepà si algú trucava a la porta demanant ajuda, els veïns que ens acollien a casa seva quan la mare no es trobava bé i el pare era a treballar, o les mestres de l'escola que van dedicar-nos també algun diumenge per dur-nos, amb l'ajuda d'alguns pares, a descobrir algunes de les meravelles del nostre petit país: Bellmunt, Puigsacalm, Pedraforca... 

Primera portada del diari Ara

Gairebé em puc imaginar el somriure de Carles Capdevila de veure que el somni de l'Ara segueix ben viu. I m'alegra poder-hi contribuir com a subscriptora de cap de setmana, tot i les meves reticències inicials a ampliar la meva subscripció en paper de dissabte també al diumenge. No tinc prou temps d'assaborir tot el que hi escriuen Eva Piquer, Sílvia Soler, Ignasi Aragay, Albert Om, Empar Moliner, Eva Bach, Jaume Funes i un llarguíssim etcètera de professionals que també em serveixen d'adob per seguir tirant endavant el meu somni adolescent d'escriure articles com feia Josep Maria Espinàs a l'Avui. Era el primer que llegia la Montserrat abans d'obrir la persiana de Calçats Muns, a Manlleu, el negoci familiar que es remunta al 1940, quan jo hi treballava. Era de les poques coses que li recordo fer amb calma. M'havia explicat que no podia començar a llegir el diari fins que no havia llegit la columna de l'Espinàs. L'altre ritual consistia a acabar els mots encreuats, encara que necessités tot el dia. "És una manera de fer cultura i saber coses, Dolors" em deia. Han passat molt anys des de l'arribada del primer model de sabates Panama Jack que ella va pronosticar que seria un model campió. Si alguna vegada m'he comprat un parell de sabates d'aquesta marca, sempre he recordat la seguretat amb què ho va afirmar mentre jo pensava si tindria raó tenint en compte l'atreviment  del color ataronjat d'aquelles sabates que semblaven d'anar per muntanya més que no pas per portar cada dia.

L'illa del Ter em permet seguir donar ales al meu somni de periodista. Breda ha fet possible el  de viure al Montseny, tot i que per aconseguir-ho abans vaig tastar en primera persona què significa dependre d'un vaixell o d'un avió per sortir a veure món més enllà de la mar que, com sembla, roda les illes petites i grans. De petita, es veu que repetia tot sovint el que devia haver après a l'escola: "una isla es una porción de tierra rodeada de agua por todas partes". I en molts moments del meu dia a dia tinc l'oportunitat de seguir fent coses per contribuir a fer del món un lloc millor per viure que, ho confesso, era un dels meus somnis de petita,a més de poder llegir sense que ningú m'interrompés sota un dels arbres immensos que treien el cap rere la tanca de la ja desapareguda torre de ca l'Oliveres, a Manlleu. 

PD: I si feu el tast musical a què us conviden els enllaços?

El tresor de l'adolescència

Quarts de quatre de la tarda. Un tallat, un te, un cafè sol i no recordo què més. Converses per descongestionar sobre la memòria dels cambrers, les cançons d'adolescència i les Falles a València o a Borriana. Xocolata Valor, amb avellanes i tot, damunt de la taula. Plaer adult, que dirien els de l'anunci. No sabria dir si el plaer adult era la combinació de la xocolata amb el cafè, el crec-crec de les avellanes o l'ambient distès de la conversa que ens permetia anar d'una banda a l'altra en aquell compartir que és essència de vida. És una estona entre adults en la franja que va de la trentena fins gairebé la cinquantena. Tots hem fet el nostre recorregut amb els alt-i-baixos inherents en el fet de viure, amb els referents del moment en l'àmbit de la música, el cinema, la política, la televisió,... amb una maleta plena d'il.lusions que, potser, encara no hem acabat d'obrir del tot. I, tanmateix, hi són a punt per sortir tan bon punt els donem permís i, amb la saviesa de l'experiència dels anys acumulats, les encaminem a bon port. 

Una pausa per escoltar "Ahora" d'Ismael Serrano perquè feia estona que m'anava ressonant i, per variar, no me la podia treure del cap: "Ahora que la adolescencia es un setiembre lejano, humo de cerveza en un portal, un verano inacabado, algunos años en la facultat de ciencias,.." A l'Ismael Serrano el vaig descobrir anys després de deixar la facultat de lletres gràcies a una amiga que, de tant en tant, em regalava la seva particular tria musical en forma de casset gravat amb paciència i temps, sobretot temps. En alguna ocasió, fins i tot, me l'havia trobat a la bústia del darrer pis on vaig viure a Barcelona, al carrer Villarroel. A vegades, escoltar Ismael Serrano, és una mena de bàlsam per a l'ànima adolescent que s'alimentava de la poesia de cantautors i que, encara de tant en tant, em visita per recordar-me els somnis de la meva maleta que han quedat amagats enmig de tota la roba, perduts a dins dels mitjons o trepitjats per unes soles massa gastades.

En els més de vint-i-cinc anys que fa que comparteixo aula amb adolescents, puc assegurar que he après moltes coses d'ells i amb ells. Els he defensat com a col·lectiu infinitat de vegades davant de persones que m'han confessat que ells no podrien treballar-hi. Hi ha moments en què jo tampoc sé com puc i moments en què m'he sentit desbordada, qüestionada i molt confusa. Justament com diria que se senten ells, com jo em sentia quan tenia la seva edat i el món que m'envoltava iniciava una acceleració que no m'hauria pogut imaginar que agafaria les velocitats a què ha arribat en aquests moments en alguns llocs del planeta. I, no obstant això, sóc del parer que a l'adolescència hi ha un tresor amagat que encara no hem descobert potser perquè no ens hem mirat prou aquesta etapa, plena de mites i ombres, des de mirada adulta i amorosa.

L'Eva Bach és una d'aquestes professionals de cap a peus que veu els adolescents com un tresor fins al punt d'escriure un llibre amb el títol Adolescentes: ¡qué maravilla! Per a mi la meravella va ser compartir el taller "Camins per arribar al cor dels adolescents" a Girona el 2011. Guardo alguns dels seus articles al suplement Criatures del diari Ara per la ferma tendresa amb què ofereix recursos per establir una comunicació de qualitat amb ells. Vam coincidir en directe per darrera vegada a la presentació del llibre Educar millor: onze converses per acompanyar famílies i mestres en què Carles Capdevila conversa amb onze professionals de l'àmbit educatiu. De tant en tant, ens retrobem per la xarxa, però no és el mateix, perquè hi falta la calidesa de l'abraçada en directe.

En aquests vint-i-cinc anys de docència a Barcelona, Osona, Formentera, Mallorca i Sant Hilari, he conegut -qui sap- un miler d'adolescents. A vegades l'atzar, "me'ls" retorna en forma de petició d'amistat al Facebook, pel carrer, a la televisió... A vegades estic de sort i la seva foto o el seu nom o el timbre de veu fan l'efecte de la magdalena proustiana i retorno a l'aula i els ubico amb una facilitat que, a vegades, els deixa desconcertats. A mi també em passa! El que més m'agrada, però, és saber com estan, si són feliços amb el que fan, si han trobat allò que els omple i els permet aquell equilibri personal de donar i rebre. En Ramon, que ja fa anys renyava a les companyes perquè dormien amb el mòbil a sota el coixí, era capaç de notar l'energia dels arbres; N'Estefania, que preferia la guitarra a l'institut, ara és activista de Greenpeace a Formentera; la Marta, que sempre tenia un somriure i l'empenta a l'ànima, encara traspua aquella fermesa de conviccions que ja intuïa a classe.

La Karen, amb els cabells panotxes i la cara plena de pigues, em va posar a prova en la meva primera experiència com a tutora i va ser l'ànima inspiradora del regal de comiat i alhora de consolació del mal tràngol viscut quan la directiva del centre on treballava va decidir que posar per davant els criteris econòmics i no fer-me fixa a la plantilla. En la meva memòria hi ha, també, un record entranyable per en Toni, amb la seva cadira de rodes, la gorra del Barça i el somriure als llavis malgrat consciència de la malaltia degenerativa que se'l va endur fa tres hiverns. 

En Mateu i l'Anna van escoltar la veueta que els duia a seguir la petjada dels clàssics a la facultat de filologia.  Antonio Machado sempre em retorna a la Sílvia i la il·lusió de veure una fotografia d'aquell senyor que havia escrit uns versos que sonaven tan bé encara que ella no entengués què volia dir:

Nunca perseguí la gloria
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles
como pompas de jabón.

I Machado sempre m'acaba retornant a la meva pròpia adolescència i a la descoberta dels seus versos cantats per Serrat i, fins i tot, pel professor de Literatura castellana de COU, en José Luis, que ens va emocionar cantant La Saeta.

Un pas de pardal

Això és el que, segons la dita, passa per Nadal, seguit d'un pas de llebre per Sant Esteve. Alguna cosa deu haver-hi de cert perquè es comença a percebre una mica més de llum, per subtil que sigui, quan arriben les sis de la tarda. En aquesta llum hi busquem una mica de recer de l'enyorança que, de forma gairebé inevitable, sentim quan anem posant punt i final a un any col·lectiu. Per a la meva amiga Imma, la veritable celebració del canvi d'any és produeix per l'aniversari de cadascú. Me'n va fer adonar a finals d'estiu quan em va felicitar i avui hem recuperat el tema camí de la Pintoresca mentre en Roi ens seguia a bon ritme. Una abraçada per a una alzina, quatre pinyes i alguns branquillons per encendre foc, un ball de fulles compartit. Som a punt d'acabar un 2017 que admet tants adjectius que gairebé en podríem escriure 26, un per a cada una de les lletres del nostre alfabet. No sé si, posats a jugar, trobaríem 17 fets remarcables entre el nostre redol més íntim i el col·lectiu del qual ens sentim part. 

No voldria convertir L' illa del Ter en un punt d'acollida per als llistats habituals en aquest moment d'impàs d'un any a un altre, però sí que vull compartir alguns adjectius que per a mi han definit aquest any que som a punt d'acomiadar: imprevisible, llarg i modèlic. Si l'1 de gener algú hagués predit el que com a poble català hem viscut aquest 2017 hauríem pensat que ens prenia el pèl, que estava escrivint un guió de ciència ficció. Com no ha de ser llarg si des de l'atemptat a Barcelona i Cambrils del 17 d'agost vivim en muntanya russa emocional en què hem vist els carrers plens d'espelmes, de forces policials, o del groc que ens recorda la negror de la repressió? També ha estat modèlic per la fortalesa que ens han mostrat persones lluitadores i compromeses com Carles Capdevila que es va acomiadar el passat 1 de juny; per l'enteresa dels que arreu del planeta han fet un pas endavant defensant els drets d'un poble a risc de perdre la llibertat; per la solidaritat de tots els que arreu s'arremanguen davant la necessitat de l'altre, davant la seva vulnerabilitat física, emocional o social; pel compromís de totes les persones que contribueixen amb el seu gra d'arena a treballar per un planeta més sostenible. 

En el meu entorn més proper el 2017 ha estat l'any de teixir llaços de complicitat i connexió amb en Toni i la Mari, de canviar els boscos de les Guilleries per les terres del Vallès, de retrobar la màgia de Céret compartida amb en Francesc, o de sentir-me plenament arrelada a Breda quan l'1 d'octubre, com tants d'altres vilatans, vaig viure en primera persona l'emoció de votar i l'horror de veure de quina manera responien les forces policials en pobles petits com el nostre o en col·legis electorals d'arreu del país. I la impotència que, des de llavors, sentim clavada molt endins. Que difícil se'm fa, quan ho recordo, trobar la manera de fer certa la frase que avui m'ha regalat la Teresa a Can Julià: la vida és caminar amb alegria enmig de la incertesa. Potser aquest és el secret per poder anar fent passos, encara que siguin de pardal, per seguir fent camí, tant si ens omple la joia com si ens buida la tristor. Han passat més de quaranta anys d'aquesta cançó i, en algunes coses, lamentablement som on érem. Però nosaltres no som els mateixos, i per això seguim fent camins... perquè sabem que mai és massa tard per tornar a començar!

Meden Agan

Aquest primer dimecres de novembre sembla més aviat un dilluns després del festiu d'ahir i, en alguns casos, el pont del dilluns. Som al bell mig de la tardor, per molt que el sol i unes temperatures càlides hagin estat també responsables del color torrat de les fulles de molts arbres. Venim d'un estiu sec en excés, fins i tot al Pirineu on el foc ha cremat més de 400 hectàrees de pastura a La Guingueta d'Àneu (Pallars Sobirà) que els bombers confiaven estabilitzar avui dimecres al migdia. Un cop passada la Castanyada, Tots Sants, Halloween segons li vingui de gust celebrar a cadascú, és ja una evidència allò que la dita atribuïa a l'agost que a les set ja era fosc.  És molt probable que aquests dies hi hagi hagut alguns excessos de disbauxa, de dolços, d'hores a la carretera, de gent a bosc buscant bolets...i, potser, de frivolitat respecte a l'origen d'aquestes festes que convidaven a un cert recolliment i a compartir dolços per recordar aquells que ja no són al nostre costat. 

Soló d'Atenes( c.638 aC- 558 aC)

A Soló d'Atenes, considerat un dels set savis de l'antiga Grècia, se li atribueix la dita Μήδεν ἄγαν (Res en excés) que encapçala aquest article. Sobre les excel.lències del terme mig, els clàssics ens n'han deixat una bona mostra de les que em plauen aquell in medio tutissimus (aniràs més segur pel camí del mig) del poeta Ovidi i l'aurea mediocritas (daurada mediocritat) que defensava el poeta Horaci, pare del famós i desgastat Carpe diem que dóna l'escandalosa quantitat aproximada de 33.200.000 de resultats en 0,44 segons quan l'escrivim en un cercador. Ens n'hem oblidat com a societat d'aquest terme mig?

Estic convençuda que són necessaris els petits gestos de molta gent per prendre consciència i actuar davant del consum de recursos que fem de la Terra, malgrat molt sovint ens pugui semblar que el nostre petit gest és inútil davant la magnitud de malbaratament i explotació que les grans empreses porten a terme. Avui les notícies anaven plenes de les persones més riques del món, però el cert és que el passat 8 d'agost ja vam esgotar els recursos renovables que la natura comparteix amb nosaltres i a hores d'ara estem consumint el que, se suposa, hauria de ser per a les generacions futures. Des del 1970, cada any hem anat consumint més recursos dels que la Terra era capaç de regenerar, segons recull l'organització Slow Food, creada el 1989 amb la voluntat de recuperar la lentitud necessària en el menjar, en l'agricultura i, en definitiva, en el nostre dia a dia. 

A principis d'any, a la presentació del llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres de Carles Capdevila, vaig tenir la sort de parlar amb Maria Jesús Comellas, un referent en el món de l'educació, a qui segueixo amb interès en els articles que escriu al suplement Criatures del diari Ara. Em feia il.lusió saludar-la en persona i agrair-li totes les estones de lectura assenyada dels seus articles. Pels passadissos de la llibreria, va dir una frase que em va agradar molt referida al món de l'educació: el camí del mig és prou ample perquè hi puguem transitar tots. A la bossa només hi duia un paper prou gran: el sobre de les postals que havia comprat per enviar a la Raquel, una amiga de la facultat, que ara és al capdavant de l'institut Marc Ferrer de Formentera on continua transmet el seu amor per la llengua i la literatura catalanes. Barcelona és per a ella una alenada d'aire fresc i vaig pensar que la postal li duria bons records de la ciutat que tant estima. Penjat al suro de l' estudi, les paraules de Maria Jesús Comellas em conviden a passejar per tota l'amplitud d'aquest camí del mig.

Avui a les escoles i instituts de Cantàbria comencen una setmana de descans de classes, com ja passa en alguns països europeus. Tant de bo sigui un pas endavant en la racionalització dels horaris i continuï pels temaris, la majoria repetitivament excessius, perquè de la mateixa manera que anem esgotant els recursos de la Terra, potser ens estem oblidant del descans i del silenci com a fonts d'energia sostenibles per seguir endavant. Així ho recollia un altre dels meus referents en el món educatiu, José María Toro, en el llibre Descanser, descansar para ser. L'autor el defineix com un llibre per despertar a una comprensió del paper del descans en una vida més humana i saludable, d'acord amb el bategar de cada una de les estacions. Bon descans.

Aqüeductes

Aqüeducte i pont romà. Mèrida

És ben probable que aquesta setmana hàgim sentit comentaris de tota mena sobre la incidència de la combinació de festius i laborables. Dissabte passat Carles Capdevila a l'Ara reflexionava sobre la facilitat que solem tenir per trobar pegues a les cues d'aquests dies a les carreteres, al fet de sentir-se l'últim mico de la feina per no haver estat previsor i demanar els dies de festa per treballar menys, a treballar quan la majoria fa festa... Coses dels aqüeductes que no acostumen a passar (tant) amb els ponts. I no parlem precisament d'obres d'enginyeria, o sí?

Seguint l'exemple dels meus alumnes quan els demano que busquin una informació, he fet la recerca al DIEC, he seleccionat, botó dret, copiar i enganxar. Aquí ho teniu:

aqüeducte 

1 1 m. [LC] [OP] Conducte artificial subterrani o elevat per a portar l’aigua d’un lloc a un altre, generalment en gran quantitat. 

1 2 m. [OP] Pont especial amb què una conducció d’aigua salva una depressió del terreny. 

2 m. [ZOA] [MD] En anat., conducte pel qual passa un líquid orgànic. Aqüeducte de Fal·lopi. Aqüeducte de Silvi.

Curiosa de mena com sóc amb les paraules, clico tots els botonets que acompanyen l'entrada: DDLC (Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana), DCVB (Diccionari Català Valencià Balear), CiT (Terminologia de Ciències i Tecnologia) i encara el CTILC (Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana). 

No hi he trobat cap referència a la terminologia popular per designar el mateix que per aquestes dates ja vam viure amb anterioritat, per exemple, el 2011: l'aqüeducte que serveix per unir la festa de la constitució i la de la puríssima. Però sí que el cercador confirma que la premsa es fa ressò d'aquesta accepció que, potser, podríem definir com a conducte delirant per portar esquiadors a les pistes si hi ha prou neu, compradors alienats als centres comercials o maldecaps a les famílies amb fills petits a l'hora de compaginar festius i laborables. 

El referèndum sobre la constitució es va celebrar el dimecres 6 de desembre de 1978. Sí, justament, un dia laborable en què els treballadors tenien quatre hores per anar a votar i nosaltres no anàvem a escola perquè aquell dia era de jornada electoral. Cinc anys després algú va decidir commemorar aquella data. En què s'esqueia el dia 6 de desembre de 1983? Cercador per excel·lència: calendari perpetu. Tecla d'enter. I... voilà! Era dimarts. I, evidentment, el dijous dia 8 també era festiu. De fet, ho és des que el 1708 l'església catòlica la considera fiesta de guardar, Wikipedia, en la versió castellana,  dixit.  No hace falta decir nada más. 

Barça (temporada 83-84)

Avui el cercador ha mostrat la seva habilitat per trobar tota la informació que li demanava. Qui la devia aquesta frase? Em sonava a futbolista... No hace falta decir nada más és una frase que es féu famosa en boca de l'entrenador Bernd Schuster en una roda de premsa després que el seu equip perdés el partit. Quin contrast amb el aquell jugador que va dur el número 8 a la samarreta del Barça i formava part d'aquella alineació que va aconseguir guanyar la lliga, onze anys després de la darrera en què encara jugava Johan Cruyff, a Valladolid quan l'habilitat del porter aturant un penal arribà fins al moll de l'os de la sang culer de Joaquim Maria Puyal mentre cridava allò d'Urruti, t'estimo! 

A vegades val més callar i no dir res més, per no repetir els tòpics, les queixes i les possibles solucions de cada cop que la setmana, si el temps hi acompanya, es preveu tot un èxit d'ocupació per als establiments turístics i de vendes per als grans centres comercials. Però avui no me n'he sabut estar en aquesta estranya setmana en què als instituts es respira un aire de tensió perquè s'acaba el trimestre, cosa que implica corregir muntanyes d'exàmens, treballs, fer promitjos, seguir preparant les classes mentre es creuen els dits perquè cap company es posi malalt ja que difícilment el departament enviarà un substitut a qui hauria de pagar les vacances de Nadal.

Per sort, també hi ha petits moments de tranquil·litat en mig del caos: aprofitar el sol per sortir al pati a fer la classe de llatí amb les alumnes de primer de batxillerat al costat de l'arbocer o gaudir de la perspectiva de no haver de sentir el timbre cada hora fins a la setmana que ve. Com deia sàviament el meu pare, qui no es conforma és perquè no vol. 

Coses boniques

Els esdeveniments que estem vivint aquests darrers mesos m'han fet reflexionar profundament sobre com reaccionem les persones davant els mateixos fets i com van sorgint tot el catàleg d'emocions que recull un llibre deliciós tant per les il·lustracions com pel text que les acompanya. Estic parlant de l'Emocionari, editat per Palabras Aladas. El fet que una editorial aposti per un títol tan suggeridor com Palabras Aladas em recorda també la facilitat amb què llancem al vol les paraules i, a vegades, no tenim prou en compte si s'estavellaran a la primera roca o podran remuntar ben amunt o si, encara, provocaran algun terrabastall.

El cassó i la mà de morter em van servir fa tres dies, a les deu de la nit, per deixar anar tota la ràbia impotent de la presó incondicional de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Breda s'omplia aquella nit d'una remor que no era de vent, sinó de rebuig a la decisió d'una persona que havia exercit tot el seu poder per decretar presó incondicional per als presidents de l'ANC i d'Òmnium. Si sentiu curiositat, podeu clicar a l'enllaç per comprovar si us dóna error, hi podeu accedir amb facilitat o qualsevol altra opció no prevista. És fàcil caure en el contagi emocional de l'odi, de la ràbia i del desànim. La pressió a què ens veiem sotmesos és molt potent i podem arribar a tenir la sensació que fa molt de temps que hi estem immersos. Suposo que puc parlar en plural si dic que molts de nosaltres ens debatem entre estar informats i aïllar-nos d'aquesta espiral de missatges i contramissatges, entre participar a les convocatòries pacífiques i quedar-nos a casa en silenci, entre compartir el darrer acudit o esborrar l'enèsim escrit generador de por.

Dimarts al matí em vaig llevar disposada a connectar-me a la bellesa de fer coses boniques. Vaig recordar en Carles Capdevila i totes les coses boniques que, malgrat la malaltia, va dir-nos a la seva columna de l'Ara i en totes les xerrades i presentacions que va fer en el darrer tram de la seva vida. Mentre a fora les estrelles acompanyaven encara el fil d'una lluna que avui se'ns ha fet nova, em vaig permetre una estona de lectura reconfortant. Educar per estimar la vida d'Eva Bach: "Catherine L'Ecuyer diu que existeix Bellesa en l'amabilitat, en la delicadesa, en la compassió, en la comprensió, en l'agraïment. Ben cert. Però també hi pot haver una gran bellesa en petites accions quotidianes, aparentment intranscendents, si les fem conscientment i no com a autòmats."

I ara, recordant el dimarts m'adono que va ser un regal aquesta connexió. A la C-17 vaig decidir fer una aturada quan l'indicador assenyalava l'entrada d'Hostalets de Balenyà. Només m'havia aturat a l'estació quan agafava un d'aquells trens con "parada en todas las estaciones y apeaderos". Volia veure si era capaç de trobar la Plaça de cal Fuster. Vaig estar de sort i, a més, vaig poder donar les gràcies a dues persones que, n'estic convençuda, van sembrar la llavor de la il·lusió i la gratitud en el seu fill, l'home que decidí estudiar filosofia i que, a través del periodisme, donà veu a col·lectius que fan la seva feina amb dedicació amorosa: dones de la neteja, monitors d'esplais, educadors, personal sanitari... 

Més tard, al pati de casa de la meva germana i la seva família, vaig assaborir l'olor de la menta i l'alfàbrega que tenen la sort de poder arrelar sense la limitació d'una torratxa (digueu-li test, cossiol, cossiet...) i me'n vaig endur un ramell, com quan anava a veure el meu pare i sempre tenia alguna cosa per oferir-me de l'hort: un enciam, quatre bledes, espinacs. "Agafa una mica de julivert i menta, i si vols una rosa, també" Mentre ho rellegeixo, em rodolen quatre llàgrimes de tendre enyorament.

Quan vaig ser a casa, vaig optar per contestar amb un sí immens la proposta de la Sandra d'anar a caminar a bosc. La feina podia esperar! Ens vam aventurar per corriols que ni ella ni jo coneixíem i vam descobrir unes sureres impressionants que festejaven a banda i banda del camí fent-se pessigolles a les fulles de la capçada. L'Alsina Xica, de la meva tribu índia, va voler deixar constància de la ruta, asseguda en una falguera. A les vuit del vespre, vaig seguir connectada a la bellesa de fer coses boniques: trobada de vilatans a la plaça de l'ajuntament. Espelmes i un desig de llibertat perquè ja "no ens alimenten molles, volem el pa sencer" perquè ja estem Agafant l'horitzó.

Ens pesa el gener?

El mes de gener acostuma a anar associat a conceptes estereotipats com ara bons propòsits de principi d'any, Reis, rebaixes i allò de la cuesta de enero que en diuen en castellà i que nosaltres podem traduir amb el bèl·lic clatellada o garrotada de gener, la costa de gener que sembla un calc forçat del castellà o amb un gener costerut que recorda més la dificultat que pot suposar arribar fins al febrer. Costerut pels excessos de menjar, regals o propòsits difícils de complir? Horaris segmentadament planificats a cop de minuts, retorn a la rutina després de poder mandrejar com demana l'hivern i les poques hores de llum? I la terra que no necessita descansar?

Hi ha dies en què em dol veure que la ciutat amb prou feines dorm. De la mateixa manera que apareixen índexs de contaminació atmosfèrica, caldria fer el mateix amb la llum. La facilitat amb què aconseguim disfressar la nit de dia només amb un interruptor i una quantitat cada vegada més suculenta per a les companyies elèctriques ens ha portat a creure en l'eficàcia del 7 dies a la setmana, 24 hores en tots els àmbits. És com si tornéssim a les condicions de les primeres revolucions industrials! Mireu l'edat dels treballadors i les hores que estaven a la fàbrica al segle XVIII i XIX. Compteu, ara, quantes hores passen fora de casa els més menuts de casa lligats a una agenda gairebé tan mil.límetrada com la d'un estressat executiu.

A l'antiga Roma, l'any començava el mes de març i acabava pel febrer fins al 153 aC. En aquest any  Quint Fulvi Nobilior demanà al senat el privilegi d' ocupar el seu càrrec com a cònsol al mes de gener i no pel març, com era habitual, per assegurar-se de poder arribar a Hispània, sufocar la revolta que els celtibers de Segeda havien iniciat per ampliar el seu territori, i tornar a Roma abans que s'acabés el mandat. A partir d'aleshores el calendari civil també començà el mes de març, cosa que explica per què no es correspon el numeral dels mesos de setembre a desembre amb el lloc que ocupen en el calendari. Amb rigor i claredat, Anton Aubanell, responsable del Creamat, l'explica en el capítol 'El calendari de la fi del món', possiblement un dels programes de la graella de Televisió de Catalunya que aconsegueixen despertar més curiositat científica en tota mena de públic: el Quèquicom del canal 33. Si no fos per una guerra, potser ara celebraríem l'any en un moment en què sembla tenir més sentit: el mes de març coincidint un moment més propici per als inicis si parem una mica d'atenció al despertar de la primavera, si més no a les nostres latituds.

De petits, vam aprendre que aquesta era la primera de les estacions, però l'any comença i acaba amb l'hivern. Vet aquí un bon tema de reflexió sobre el sentit dels propòsits del nou any quan l'hivern, en aquesta part de la terra, convida més aviat a una certa quietud i recolliment, que no pas a iniciar nous propòsits. Tinc la sensació que ens n'hem oblidat d'aquest ritme, i més amb la bonança d'aquests darrers hiverns pel que fa a les temperatures i les precipitacions en forma de neu. Té més sentit plantejar-se canvis a la primavera? Som a l'època d'hivernar per agafar forces per a l'esclat primaveral?

El gener del 2013 vaig assistir al Congrés Integral i Holístic a Barcelona, que responia al títol "Educándonos en el ahora". Em va impactar especialment, José María Toro per la defensa de la necessitat del descans i per la invitació a "adentrarnos en el descanso profundo del corazón para volver al mundo como un regalo." La trobada va anar a càrrec de l'equip d'Educació22 i curiositats casuals de la vida... o no tant... la meva germana està fent amb ells el màster en educació integral holística. Gràcies a ella, he descobert el llibre Tormenta cerebral de Daniel Siegel sobre el cervell dels adolescents. Posa èmfasi especialment en set activitats que fomenten un estat cerebral òptim: temps per dormir, temps d'exercici físic, temps de concentració, temps interior, temps d'inactivitat, temps de joc i temps de connectar amb els altres. Temps interior? Sí. Amb rotunda amabilitat, sí. Temps, segons Siegel, per reflexionar sobre el nostre món interior, per filtrar la ment, posant atenció en les sensacions, les imatges, els pensaments i els sentiments.

Portem poc més de deu dies d'aquest 2017 i, com recordava Bauman a l'entrevista que recull Carles Capdevila al llibre Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, "Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l'esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança." I sovint és l'humor qui ens ho recorda. Amor, humor i esperança, doncs, per aquest 2017!