dimecres, 8 de febrer de 2017

El tresor de l'adolescència


Quarts de quatre de la tarda. Un tallat, un te, un cafè sol i no recordo què més. Converses per descongestionar sobre la memòria dels cambrers, les cançons d'adolescència i les Falles a València o a Borriana. Xocolata Valor, amb avellanes i tot, damunt de la taula. Plaer adult, que dirien els de l'anunci. No sabria dir si el plaer adult era la combinació de la xocolata amb el cafè, el crec-crec de les avellanes o l'ambient distès de la conversa que ens permetia anar d'una banda a l'altra en aquell compartir que és essència de vida. És una estona entre adults en la franja que va de la trentena fins gairebé la cinquantena. Tots hem fet el nostre recorregut amb els alt-i-baixos inherents en el fet de viure, amb els referents del moment en l'àmbit de la música, el cinema, la política, la televisió,... amb una maleta plena d'il.lusions que, potser, encara no hem acabat d'obrir del tot. I, tanmateix, hi són a punt per sortir tan bon punt els donem permís i, amb la saviesa de l'experiència dels anys acumulats, les encaminem a bon port. 

Una pausa per escoltar "Ahora" d'Ismael Serrano perquè feia estona que m'anava ressonant i, per variar, no me la podia treure del cap: "Ahora que la adolescencia es un setiembre lejano, humo de cerveza en un portal, un verano inacabado, algunos años en la facultat de ciencias,.." A l'Ismael Serrano el vaig descobrir anys després de deixar la facultat de lletres gràcies a una amiga que, de tant en tant, em regalava la seva particular tria musical en forma de casset gravat amb paciència i temps, sobretot temps. En alguna ocasió, fins i tot, me l'havia trobat a la bústia del darrer pis on vaig viure a Barcelona, al carrer Villarroel. A vegades, escoltar Ismael Serrano, és una mena de bàlsam per a l'ànima adolescent que s'alimentava de la poesia de cantautors i que, encara de tant en tant, em visita per recordar-me els somnis de la meva maleta que han quedat amagats enmig de tota la roba, perduts a dins dels mitjons o trepitjats per unes soles massa gastades.

En els més de vint-i-cinc anys que fa que comparteixo aula amb adolescents, puc assegurar que he après moltes coses d'ells i amb ells. Els he defensat com a col·lectiu infinitat de vegades davant de persones que m'han confessat que ells no podrien treballar-hi. Hi ha moments en què jo tampoc sé com puc i moments en què m'he sentit desbordada, qüestionada i molt confusa. Justament com diria que se senten ells, com jo em sentia quan tenia la seva edat i el món que m'envoltava iniciava una acceleració que no m'hauria pogut imaginar que agafaria les velocitats a què ha arribat en aquests moments en alguns llocs del planeta. I, no obstant això, sóc del parer que a l'adolescència hi ha un tresor amagat que encara no hem descobert potser perquè no ens hem mirat prou aquesta etapa, plena de mites i ombres, des de mirada adulta i amorosa.


L'Eva Bach és una d'aquestes professionals de cap a peus que veu els adolescents com un tresor fins al punt d'escriure un llibre amb el títol Adolescentes: ¡qué maravilla! Per a mi la meravella va ser compartir el taller "Camins per arribar al cor dels adolescents" a Girona el 2011. Guardo alguns dels seus articles al suplement Criatures del diari Ara per la ferma tendresa amb què ofereix recursos per establir una comunicació de qualitat amb ells. Vam coincidir en directe per darrera vegada a la presentació del llibre Educar millor: onze converses per acompanyar famílies i mestres en què Carles Capdevila conversa amb onze professionals de l'àmbit educatiu. De tant en tant, ens retrobem per la xarxa, però no és el mateix, perquè hi falta la calidesa de l'abraçada en directe.


En aquests vint-i-cinc anys de docència a Barcelona, Osona, Formentera, Mallorca i Sant Hilari, he conegut -qui sap- un miler d'adolescents. A vegades l'atzar, "me'ls" retorna en forma de petició d'amistat al Facebook, pel carrer, a la televisió... A vegades estic de sort i la seva foto o el seu nom o el timbre de veu fan l'efecte de la magdalena proustiana i retorno a l'aula i els ubico amb una facilitat que, a vegades, els deixa desconcertats. A mi també em passa! El que més m'agrada, però, és saber com estan, si són feliços amb el que fan, si han trobat allò que els omple i els permet aquell equilibri personal de donar i rebre. En Ramon, que ja fa anys renyava a les companyes perquè dormien amb el mòbil a sota el coixí, era capaç de notar l'energia dels arbres; N'Estefania, que preferia la guitarra a l'institut, ara és activista de Greenpeace a Formentera; la Marta, que sempre tenia un somriure i l'empenta a l'ànima, encara traspua aquella fermesa de conviccions que ja intuïa a classe.

La Karen, amb els cabells panotxes i la cara plena de pigues, em va posar a prova en la meva primera experiència com a tutora i va ser l'ànima inspiradora del regal de comiat i alhora de consolació del mal tràngol viscut quan la directiva del centre on treballava va decidir que posar per davant els criteris econòmics i no fer-me fixa a la plantilla. En la meva memòria hi ha, també, un record entranyable per en Toni, amb la seva cadira de rodes, la gorra del Barça i el somriure als llavis malgrat consciència de la malaltia degenerativa que se'l va endur fa tres hiverns. 

En Mateu i l'Anna van escoltar la veueta que els duia a seguir la petjada dels clàssics a la facultat de filologia.  Antonio Machado sempre em retorna a la Sílvia i la il·lusió de veure una fotografia d'aquell senyor que havia escrit uns versos que sonaven tan bé encara que ella no entengués què volia dir:

Nunca perseguí la gloria
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles
como pompas de jabón.


I Machado sempre m'acaba retornant a la meva pròpia adolescència i a la descoberta dels seus versos cantats per Serrat i, fins i tot, pel professor de Literatura castellana de COU, en José Luis, que ens va emocionar cantant La Saeta.


4 comentaris:

  1. Preciosa entrada Dolors!
    Crec que no només tu ens recordes, sinó a sobre de tots els teus alumnes deixes marcat un bon record, almenys jo sempre et tindré en ment.
    T'ho diré molts més cops: moltes gràcies per guiar-me en els anys que hem compartit juntes.

    ResponElimina
  2. Cada dia hi ha més qualitat als teus escrits, Dolors. Aquesta entrada és genial!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Els vostres comentaris m'animen a seguir remant cap a l'Illa del Ter des del meu estimat Montseny! Gràcies per la confiança!

    ResponElimina