Geablogspot.com

A vegades em pregunto quina mena d'articles podria penjar la Terra si hagués decidit escriure un blog, quants seguidors tindria i si les seves paraules sacsejarien les nostres consciències. En diríem natura ficció? Hi estat pensant just quan he tingut el "full virtual" en blanc al davant i he aplegat la col·lecció particular de papers reals que he anat recol·lectant des de dimecres passat i que em serveixen de llavors i adobs per al text d'avui. 

M'he imaginat que potser la Terra ens podria explicar que ja fa massa temps que, com a societat, no donem prou valor a la feina que fan les persones que treballen en el sector primari. Recordeu que ho estudiàvem de petits? A mi m'agradava això que l'agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça i el treball al bosc formessin part del sector primari. Associava primari al número u i, per tant, el més important. Comparteixo el sentiment amb la Sandra amb qui en parlava en una tarda de diumenge recorrent camins i corriols enfangats entre Breda i Sant Feliu de Buixalleu després d'una setmana de pluja grisa i Montseny enfarinat. 

Amb prou feines havíem pogut coincidir amb una certa calma després que un caçador que no tenia el permís en regla assassinés a Aspa, el passat 21 de gener, dos agents rurals a qui ella coneixia. Sovint prenem més consciència dels riscos laborals de determinades feines quan coneixem algú que hi treballa i parem atenció al seu dia a dia; quan escoltem les seves preocupacions sense cap mena de judici de valor; quan aprenem a valorar els seus consells si trobem un falciot malferit a l'entrada de casa. La Sandra no és l'únic agent rural que conec personalment. Hi ha l'Oriol, en Kiko, la Lorena, l'Emili... Tots ells estaven commocionats aquell dia. D'una altra manera, jo també. Podia haver-li passat a qualsevol d'ells i això em permet acostar-me al seu dolor, a la seva impotència i a la ràbia. La Lorena em va enviar un missatge amb les paraules de la Silvia  a Durmiendo en los coches sobre la contradicció de l'amor a la vida en tot el seu esclat i el dolor que comporta la pèrdua. 

Posats a seguir fent natura ficció, em ve al cap la imatge d'una Terra que escriuria orgullosa de tots els pagesos que diumenge passat van fer via cap a Barcelona amb els seus tractors per donar visibilitat a la seva feina. I  també agraïda amb tots aquells homes i dones que no l'obliguen a retre tribut amb fruits de mides i formes predeterminades per un anònim mercat rere el qual s'amaguen persones sense escrúpols que només busquen diner fàcil; amb els que la deixen reposar quan convé, que la cuiden amb productes que no faran malbé ni la seva pell ni la seva ànima de productiva generositat. Tots menys i que arribi per a tots. Estic convençuda que somriu quan veu com la tracten la Marina i en Pep de Cal Ferreric que han retornat l'alegria a les parets de la casa i als camps del voltant, amb una feina que hi entén ben poc de comoditats. Cada vegada som més els que ens hi acostem a buscar espinacs, bròquils o cols que cullen en aquell moment precís per a nosaltres. Cada vegada som més els que ens aturem a la seva parada del mercat del diumenge i la fem petar una estona, mentre els seus fills, en Josep i en Ferran, corren a cor què vols per fer passar el fred o, a l'estiu, gaudeixen de l'ombra mentre ara són els dits els que van a tota velocitat per la pantalla del telèfon. 

M'hi jugaria un pèsol que en el seu blog la Terra hi tindria una secció destacada dedicada a tots els activistes que d'arreu de tota la seva superfície vetllen pel seu benestar: Salvaguarda pel Montseny, Grup de Defensa del Ter, Grup Ornitològic Balear, Salva la Selva, Greenpeace i un llarguíssim i agraït etcètera. A l'apartat de vídeos, és ben probable que en conservés algun de l'entranyable Capità Enciam que ens recordava allò dels petits canvis són poderosos.