A vegades em pregunto quina mena d'articles podria penjar la Terra si hagués decidit escriure un blog, quants seguidors tindria i si les seves paraules sacsejarien les nostres consciències. En diríem natura ficció? Hi estat pensant just quan he tingut el "full virtual" en blanc al davant i he aplegat la col·lecció particular de papers reals que he anat recol·lectant des de dimecres passat i que em serveixen de llavors i adobs per al text d'avui.
M'he imaginat que potser la Terra ens podria explicar que ja fa massa temps que, com a societat, no donem prou valor a la feina que fan les persones que treballen en el sector primari. Recordeu que ho estudiàvem de petits? A mi m'agradava això que l'agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça i el treball al bosc formessin part del sector primari. Associava primari al número u i, per tant, el més important. Comparteixo el sentiment amb la Sandra amb qui en parlava en una tarda de diumenge recorrent camins i corriols enfangats entre Breda i Sant Feliu de Buixalleu després d'una setmana de pluja grisa i Montseny enfarinat.
Amb prou feines havíem pogut coincidir amb una certa calma després que un caçador que no tenia el permís en regla assassinés a Aspa, el passat 21 de gener, dos agents rurals a qui ella coneixia. Sovint prenem més consciència dels riscos laborals de determinades feines quan coneixem algú que hi treballa i parem atenció al seu dia a dia; quan escoltem les seves preocupacions sense cap mena de judici de valor; quan aprenem a valorar els seus consells si trobem un falciot malferit a l'entrada de casa. La Sandra no és l'únic agent rural que conec personalment. Hi ha l'Oriol, en Kiko, la Lorena, l'Emili... Tots ells estaven commocionats aquell dia. D'una altra manera, jo també. Podia haver-li passat a qualsevol d'ells i això em permet acostar-me al seu dolor, a la seva impotència i a la ràbia. La Lorena em va enviar un missatge amb les paraules de la Silvia a Durmiendo en los coches sobre la contradicció de l'amor a la vida en tot el seu esclat i el dolor que comporta la pèrdua.



Gràcies Dolors. Sencillament, moltes gràcies.
ResponEliminaEmili i Carme.
Una ABRAÇADA, amb majúscules, com la que ens vam fer dissabte. Gràcies! Emili i Carme, us la faig arribar també a vosaltres. Tenim la sort de compartir aquesta gran amiga, la Dolors, a part de compartir aquests dies també la gran pena pel que ha passat, i no hauria d'haver passat mai.
ResponEliminaGracies Dolors. A veure si un dia fem trobada ornitologica ja que coneixer sempre ajudar a valorar i estimar
ResponEliminaPer a mi és un regal sentir-me acompanyada de persones com vosaltres que estimeu la natura i feu els possibles per preservar-la.
ResponElimina