Temps de paraules

Passa molt de pressa el temps. Ja som a mig febrer i d'aquí a dos dies, primavera. En un extrem de la barra, la Montserrat em mira amb la serenor del temps viscut i mentre em posa una xocolatina amb el cafè, sentencia com qui no vol la cosa: El temps és el mateix. Som nosaltres els que passem. Conversem una estona ella i jo, alienes al debat de l'altre sector, sobre fins a quin punt hem accelerat la vida. 

Trobem moments per badar? Un clic em porta en qüestió de segons al Diccionari Català Valencià Balear, una obra impressionant que recull el significat i la localització arreu dels Països Catalans de mots tan rics de significat i saviesa vital com badar. Des del primer obrir per l'etimologia del batare llatí fins al mirar sense fixesa que ja apareix documentat al Curial e Güelfa. El DCVB ja ho té això. També recull exemples de textos literaris on apareix documentada la paraula. Un luxe. El meu enyorat Joan Solà ja ho deia que això dels diccionaris era una mena de laberint perquè una paraula et duia a una altra. No és el mateix el cop de clic. No hi ha el pes del volum, ni el tacte del paper i, sobretot, no hi ha l'olor. Per sort, la informació s'hi manté i la tenim més a l'abast. Si el dia que discutíem a la sala de professors sobre la traducció castellana del verb badar amb la Maria, la Carme, l'Elsa i en Joan, haguéssim anat al DCVB no hauríem trigat gens a arribar a l'estar en babia, però ens hauríem perdut una estona de conversa magnífica sobre la sonoritat d'algunes altres paraules com andròmina, xiuxiuejar o conxorxa. 

 Kairós, s.IVaC (còpia)

Per definir la nostra paraula temps els grecs tenien tres paraules: καιρός (kairós) , χρόνος (chrónos), αἰων (aion).  El kairós és el moment oportú, el temps indeterminat en què passa alguna cosa especial; cronos és el temps seqüencial que dividim en present, passat i futur; finalment, aion representa el temps etern i cíclic. Tenint en compte la facilitat amb què els clàssics convertien en divinitats personificades conceptes abstractes, no ens ha d'estranyar gens trobar representacions d'un jove Kairós, amb ales a l'esquena per poder atrapar al vol el moment oportú; segons la font de consulta, tan aviat és Chronos com Aion qui és representat com un jove dins el cercle zodiacal. El que, tanamateix, em meravella dels grecs és que tinguin una sola paraula per definir aquest moment oportú, especial, com aquells petits moments d'estricta simpatia que canten els Menaix à Truà i que m'han acompanyat mentre buscava una imatge de Kairós.

Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus escrivia Virgili a les Geòrgiques sense pensar que el seu vers faria tanta fortuna en tota mena de rellotges, de títols de llibres o que esdevindria una opció de tatuatge que el pas inexorable dels anys aniria transformant. Com que per molt que Manolo García ens proposi agarrarnos a la cola del viento para que no se nos escape el tiempo, tempus fugit, finalment, ha arribat el 12 de febrer del 2017. Fa 42 anys que Joan Crosas, un dels membres del grup Esquirols, va escriure la cançó Any 2017, en què naixia una estranya criatura amb rodes de trial als peus i ràdio-cassets a les orelles. 

Laia Puigví, Joan Crosas, Emma Puigví

Diumenge passat a la plaça de Vic, s'aplegaven guitarres i gent de totes les edats disposats a cantar-la. A la tarda,  la Laia i  la seva germana Emma enfilaven l'Eix Transversal en direcció Manresa per acompanyar generacions de seguidors dels Esquirols. L'ocasió s'ho valia: la commemoració d'una data que, sospito, tots els que coneixem la cançó en algun moment ens havíem plantejat com seria aquell dia que encara quedava lluny en l'imaginari del temps. Al final del concert, a dalt de l'escenari, després de les paraules de Joan Vilamala, membre també del grup, Joan Crosas parlava de les cançons com a eines per construir, en la mesura que ens les fem nostres perquè permeten expressar el que sentim per dins dins i s'emocionava de recordar com altres generacions les havien cantat. I acabava amb la ferma convicció d'un desig que també em faig meu: "Tant de bo les noves generacions serveixin per construir aquest país que tots volem, lliure, aquest país nostre que volem trepitjar amb tot l'orgull que tenim a dins." Ha estat inevitable recordar que ma mare, que cantava les seves cançons mentre cosia, o el meu pare, que va néixer al poble de L'Esquirol, ja no hi són per compartir aquest fent camí d'un procés que ja és imparable.