dimecres, 18 d’octubre de 2017

Coses boniques

Els esdeveniments que estem vivint aquests darrers mesos m'han fet reflexionar profundament sobre com reaccionem les persones davant els mateixos fets i com van sorgint tot el catàleg d'emocions que recull un llibre deliciós tant per les il·lustracions com pel text que les acompanya. Estic parlant de l'Emocionari, editat per Palabras Aladas. El fet que una editorial aposti per un títol tan suggeridor com Palabras Aladas em recorda també la facilitat amb què llancem al vol les paraules i, a vegades, no tenim prou en compte si s'estavellaran a la primera roca o podran remuntar ben amunt o si, encara, provocaran algun terrabastall.


El cassó i la mà de morter em van servir fa tres dies, a les deu de la nit, per deixar anar tota la ràbia impotent de la presó incondicional de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Breda s'omplia aquella nit d'una remor que no era de vent, sinó de rebuig a la decisió d'una persona que havia exercit tot el seu poder per decretar presó incondicional per als presidents de l'ANC i d'Òmnium. Si sentiu curiositat, podeu clicar a l'enllaç per comprovar si us dóna error, hi podeu accedir amb facilitat o qualsevol altra opció no prevista. És fàcil caure en el contagi emocional de l'odi, de la ràbia i del desànim. La pressió a què ens veiem sotmesos és molt potent i podem arribar a tenir la sensació que fa molt de temps que hi estem immersos. Suposo que puc parlar en plural si dic que molts de nosaltres ens debatem entre estar informats i aïllar-nos d'aquesta espiral de missatges i contramissatges, entre participar a les convocatòries pacífiques i quedar-nos a casa en silenci, entre compartir el darrer acudit o esborrar l'enèsim escrit generador de por.

Dimarts al matí em vaig llevar disposada a connectar-me a la bellesa de fer coses boniques. Vaig recordar en Carles Capdevila i totes les coses boniques que, malgrat la malaltia, va dir-nos a la seva columna de l'Ara i en totes les xerrades i presentacions que va fer en el darrer tram de la seva vida. Mentre a fora les estrelles acompanyaven encara el fil d'una lluna que avui se'ns ha fet nova, em vaig permetre una estona de lectura reconfortant. Educar per estimar la vida d'Eva Bach: "Catherine L'Ecuyer diu que existeix Bellesa en l'amabilitat, en la delicadesa, en la compassió, en la comprensió, en l'agraïment. Ben cert. Però també hi pot haver una gran bellesa en petites accions quotidianes, aparentment intranscendents, si les fem conscientment i no com a autòmats."

I ara, recordant el dimarts m'adono que va ser un regal aquesta connexió. A la C-17 vaig decidir fer una aturada quan l'indicador assenyalava l'entrada d'Hostalets de Balenyà. Només m'havia aturat a l'estació quan agafava un d'aquells trens con "parada en todas las estaciones y apeaderos". Volia veure si era capaç de trobar la Plaça de cal Fuster. Vaig estar de sort i, a més, vaig poder donar les gràcies a dues persones que, n'estic convençuda, van sembrar la llavor de la il·lusió i la gratitud en el seu fill, l'home que decidí estudiar filosofia i que, a través del periodisme, donà veu a col·lectius que fan la seva feina amb dedicació amorosa: dones de la neteja, monitors d'esplais, educadors, personal sanitari... 

Més tard, al pati de casa de la meva germana i la seva família, vaig assaborir l'olor de la menta i l'alfàbrega que tenen la sort de poder arrelar sense la limitació d'una torratxa (digueu-li test, cossiol, cossiet...) i me'n vaig endur un ramell, com quan anava a veure el meu pare i sempre tenia alguna cosa per oferir-me de l'hort: un enciam, quatre bledes, espinacs. "Agafa una mica de julivert i menta, i si vols una rosa, també" Mentre ho rellegeixo, em rodolen quatre llàgrimes de tendre enyorament.

Quan vaig ser a casa, vaig optar per contestar amb un sí immens la proposta de la Sandra d'anar a caminar a bosc. La feina podia esperar! Ens vam aventurar per corriols que ni ella ni jo coneixíem i vam descobrir unes sureres impressionants que festejaven a banda i banda del camí fent-se pessigolles a les fulles de la capçada. L'Alsina Xica, de la meva tribu índia, va voler deixar constància de la ruta, asseguda en una falguera. A les vuit del vespre, vaig seguir connectada a la bellesa de fer coses boniques: trobada de vilatans a la plaça de l'ajuntament. Espelmes i un desig de llibertat perquè ja "no ens alimenten molles, volem el pa sencer" perquè ja estem Agafant l'horitzó.

6 comentaris:

  1. Què bonic Dolors, el que contes i com ho contes! A mi em passa.... de tant en tant m'he de desconnectar, és saludable i quasi una obligació si vull seguir tenint una mica de salut mental.
    Matilde

    ResponElimina
  2. Aquest mati, mentre llegia el teu escrit sobre "les coses boniques", he pensat que malgrat tot, s'ha de viure i sobretot valorar les petites coses que ens poden aportar pau i felicitat. El record per en Carles m'ha emocionat, com ens va saber transmetre el valor de les coses senzilles i boniques?. Gràcies com sempre pel teu escrit, ajuda molt en aquests moments dificils però plens d'esperança. Petons

    ResponElimina
  3. ...A mi se'm dona de mirar els núvols, les postes de sol i de camí a SH com va canviant els colors de la natura. Certament, per més pressió que tinguem al voltant, ara mateix a CAT no hem de perdre la nostra essència i saber admirar el que ens rodeja. Agraïda, Dolors, per recordar-nos-ho.

    ResponElimina
  4. Glòria, Montserrat, Matilde!

    Moltes gràcies per la vostra lectura i, encara molt més, pels vostres comentaris! Una abraçada virtual!

    ResponElimina
  5. Dolors, comprovar que el garbuix d'emocions d'aquests dies és un sentiment compartit resulta un gran conhort. Gràcies per compartir-ho.

    ResponElimina
  6. Gent del mar, de rius i de muntanyes... quina cançó més maca.
    Gràcies pel text i pels enllaços.
    Una abraçada

    ResponElimina