Anònim

La situació política que està vivint en aquest moment el nostre país fa que circulin a velocitat supersònica (és un adjectiu que sempre m'ha agradat...) missatges de tota mena, molts d'ells anònims perquè no hi ha explícit un nom i cognoms tot i que, en realitat, sí que hi és de forma implícita. En alguns casos, el que hi diu ressona amb el que nosaltres pensem i, per això, ens és més fàcil reenviar-lo ni que sigui amb l'afegitó "m'ha semblat interessant el que hi diu, tot i que no en conec la font i no l'he contrastat". Fa dies que ja només reenvio aquells que em semblen coherents amb el que veig que passa i quina és l'emoció que em desvetlla allò que llegeixo. És fàcil amagar-se darrere l'anonimat perquè permet expressar allò que voldríem dir i que ens fa por que no sigui ben rebut o no acabi de ser entès del tot, perquè si ens quedem les paraules a dins ens poden arribar a ofegar. Us imagineu la notícia que algú ha estat ingressat per empatx de paraules? Hi podria haver dos tipus d'empatx: el de les paraules silenciades i el de les paraules empassades. 

La primera vegada que vaig sentir la paraula anònim va ser en una classe de castellà a l'escola Casals-Gràcia de Manlleu on vaig fer l'EGB. Va ser quan ens van parlar del Lazarillo de Tormes, una novel·la picaresca de qui no es coneixia el nom de l'autor. A 3r de BUP, a l'optativa de Literatura castellana perquè vaig optar per fer "lletres pures", el Lazarillo va ser lectura obligatòria. I no puc assegurar si a Literatura Española, obligatòria a 1r de carrera per a tots els futurs filòlegs, triéssim la branca que triéssim, en vam tornar a parlar. El "primer anònim" en llengua catalana de qui vaig sentir a parlar va ser el de la novel·la de cavalleries del Curial e Güelfa. Feia 3r de BUP i no vaig entendre gaire res del que ens va intentar explicar la professora de català, amb un to de veu baixíssim i una capacitat molt limitada per transmetre'ns l'emoció que, penso, s'amaga al darrere de la literatura. Afortunadament, a la universitat, el medievalista Albert Soler ens va convidar el primer dia de classe a treure'ns les "ulleres" que els romàntics ens havien "deixat en préstec" a l'hora de mirar la literatura medieval. En les seves paraules i la seva manera de treballar hi havia una professionalitat que m'arribava i que, després, em va servir per transmetre a alumnes com la Karen, l'Enric, l'Emma, l'Adelma... en aquell darrer tercer de BUP al carrer Pelai.

A l'institut, una de les assignatures que més m'agradava era el grec. Tot i la complexitat de conjugar verbs, declinar substantius i adjectius, pronunciar aquelles lletres estranyes a primer cop d'ull, em sentia feliç el dia que la Maria Vidal, la meva professora, arribava i ens deia que faríem etimologia. Ella s'emocionava i jo, de retruc, també. Com que guardo la llibreta, he buscat quines van ser les primeres paraules que ens va fer (re)descobrir: monarquia, oligarquia, democràcia, gerontocràcia, anarquia i tetrarquia. M'ha encantat veure  com al costat del κράτος de democràcia i gerontocràcia,  aquella Dolors adolescent hi havia escrit, a més de  poder la paraula  força. Aquest curs, al Bellera de Granollers, he tornat a recuperar l'alegria de veure cares sorpreses quan s'adonen que un cavall de riu és el que hi ha darrere l'hipopòtam que s'escriu amb h- perquè en grec hi havia un esperit aspre al damunt de la iota, ἵππος o quan reflexionem a partir d'algunes de les frases de saviesa dels antics grecs amb què començo cada classe. M'encurioseix, també, veure també com reaccionaran quan els porti el catàleg del museu de l'Acròpolis, tresor preuat del meu primer viatge a Atenes l'estiu passat o el de l'exposició Mediterrani, del mite a la raó, que el 2014 va arribar al CaixaForum de Barcelona amb la voluntat de comunicar com, encara avui, perdura la influència del món grecollatí en les creences, coneixements i formes culturals. 

El fil de la memòria m'ha dut fins a la meva adolescència, tot i que la intenció inicial havia partit de la curiosa sensació que sento davant la paraula anònim. I la sento, sobretot, quan als mitjans de comunicacions l'afegeixen com a adjectiu als ciutadans que han sortit en els darrers dies, mesos i anys a fer sentir la seva veu. No m'agrada sentir això de ciutadans anònims, n'hi hauria prou amb ciutadans que exerceixen el seu dret de llibertat d'expressió. Un dret que, com em deia sovint el meu pare, acaba quan comença el de l'altre. Que n'és de complicat establir la línia que separa la meva llibertat de la dels altres, pensava jo... I callava perquè no sabia com explicar-li. I ara, que potser ja he trobat les paraules per parlar-ne, ell ja no hi és. Però algunes de les seves paraules, alguns dels seus gestos, la seva humanitat, són a les meves arrels i, d'una altra manera, segueixen alimentant el meu arbre.