dimecres, 15 de novembre de 2017

Mode avió


Arribo a casa encara de clar. El Montseny em rep, majestuós, tenyit d'ocres i vermells per recordar-me que som en plena tardor, malgrat el termòmetre li vulgui fer creure que som al pic de l'hivern. Aquest matí he sortit que tot just clarejava i no he sabut cedir a la temptació d'engegar la ràdio gairebé al mateix que posava la clau al contacte del cotxe. India Martínez cantava una versió d'una de les àries d'òpera més conegudes "Nessum Dorma" del Turandot de Puccini. Amb la música hem arribat a les set del matí. Una de les novetats d'aquesta temporada, si no vaig errada, en El Matí de Catalunya Ràdio. Aquests dies van estrenant les cançons que conformen, un any més, el disc de la Marató. Podria saltar a I-Cat o RAC 105 i estalviar-me les notícies de les set, podria jugar a posar el primer CD que sortís de l'estoig, però hi ha dies que sóc incapaç de posar-me en mode avió. Em deixo arrossegar per un mena d'afany, gairebé compulsiu, de saber si hi ha alguna novetat en l'aplicació del 155 que ens havia passat per alt, "si la gent de mar, de rius i de muntanyes podrem seguir agafant l'horitzó"... 


No és fàcil desconnectar de l'exterior i connectar amb la profunditat de nosaltres mateixos, amb aquella veueta  que, com  feia la que guiava en Magnum, ens acompanya fins i tot quan decidim posar la música o la informació a tot trap per no haver-la d'escoltar encara que la sentim. Hem oblidat com s'apaguen els llums i ens fa por la fosca dins i fora. Hem oblidat baixar el volum per poder escoltar  el silenci. Aquell silenci que sorprenia als alumnes de la professora de música, la Rosa d'Arbúcies, quan els explicava que silenci també té el seu propi so. 

Quantes vegades som capaços de deixar el mòbil en mode avió dins de casa, anant en cotxe, a la feina, al metge, a una reunió? A l'avió, fins i tot, sembla que les rodes toquin terra en el moment precís en què la majoria desconnecta el mode avió del seu aparell. Em pregunto si podríem reaprendre a viure, de nou, amb un sol telèfon a casa, imposant horaris de trucades... Em pregunto com reaccionaríem ara davant d'una nevada com la del gener del 86 quan Osona va quedar sota una gruixuda manta de neu que va arribar des dels 40 cm a Balenyà fins als dos mestres a Vidrà. No sé si caldria de nou que els municipals posessin ordre a les cues dels forns que coien amb llenya, o tornaríem a passar els vespres jugant a l'oca o al parxís amb la càlida i minsa llum de les espelmes. 

Sempre m'ha agradat més jugar a l'oca que al parxís. A l'oca les pauses i els perills eren molt evidents: la fonda, el laberint, el pou o la presó, el laberint,  però també hi havia totes les oques que ajudaven a avançar una mica més de pressa fins a la casella 63, encara que pel camí la mort ens obligués a tornar a començar l'espiral. De fet, la majoria de vegades l'oca i el parxís compartien tauler. Trobava que el parxís era massa violent per allò de matar-ne un i poder-ne marcar vint i si, amb aquells vint, en podia matar un altre, seguia avançant.  Hi havia premi per matar... i allò no m'acabava d'agradar. No hi devia tenir res a veure, imagino, el fet que per l'època que vaig començar a jugar al parxís, a l'escola ens van parlar de l'assassinat de Martin Luther King, l'home que es definia com a home i no com a negre, que un dia, com ens recorda el Catorze.cat va dir allò de tan sàvia transcendència: "encara que sabés que demà s'acaba el món, avui plantaria un arbre". 


6 comentaris:

  1. Què guapo tot el que dius Dolors.
    Si algun divendres m'he deixat el mòbil a la feina he respirat alleugerida perquè sé que el cap de setmana serà diferent i més meu.
    D'altra banda el que dius de l'oca i el parxís mai ho havia vist així, però tens raó, i la veritat, fa una mica de por...

    Matilde.

    ResponElimina
  2. Jo també sóc més de l'oca jejejejeje...m'encanta llegir-ne!

    ResponElimina
  3. M'has fet venir ganes de jugar a l'oca amb la Maria...i així, per uns instants, deixar la ment en "mode avió" ;)

    ResponElimina
  4. Gràcies Dolors, una delícia llegir-te. Com sempre.

    ResponElimina