dimecres, 11 d’octubre de 2017

Les places són nostres

Un moment de pausa tot just començar per donar el temps necessari per evocar una de les nostres places. Us confesso que, en un primer moment, havia escrit la "nostra", però de seguida he pensat en la dificultat de donar més importància a una de sola per damunt de les moltes places que, pel motiu que sigui, formen part de la nostra història personal. Hi deu haver places tenyides de festa major, de reivindicació, de mercats, de festeig, i d'un llarguíssim etcètera a gust de cada evocador.

De joveneta, hauria contestat amb contundència: la plaça de Gràcia, la del meu barri a Manlleu. Després en vindrien d'altres, com la de Vic, quan deixaren d'aparcar-hi els cotxes i la plaça recuperà un ritme menys accelerat que convidava als jocs en el sorral i a les tertúlies de cafè, cervesa o gelat de la Xixo. Els anys d'estudiant a Barcelona em descobriren la plaça del Pi i la xocolata desfeta de la Xicra, just al costat; també la de Sant Felip Neri com una petita pausa enmig d'un brogit que seria un murmuri comparat amb el que hi ha ara a ciutat vella. I, encara, plaça Universitat, amb l'edifici històric imponent de la Universitat de Barcelona on convivíem filòlegs, matemàtics i geòlegs. 

M'agrada passejar-me per les places dels pobles i descobrir-ne la quotidianitat en els comerços, els bancs i el ritme de qui no té pressa. M'agrada entretenir-me a observar avis que arreglen el món amb una conversa, nens que riuen per no res i adolescents absorts en el seu món de pantalla. M'agrada que siguin de sorra i que tinguin arbres plantats; que s'hi respiri vida i els ocells hi posin la banda sonora; que tothom se la senti seva i la cuidi recollint un paper de terra, avisant a l'ajuntament si la paperera està trencada o si els llums, tot i ser les tres de la tarda, encara estan encesos.

M'impacten les grans places de ciutat on sembla impossible descobrir-ne la rutina, on tot va una velocitat que m'aclapara, on centenars de turistes immortalitzen l'instant abans de penjar-lo a les xarxes com qui penja al suro el dibuix d'un nen, una postal o la llista de la compra. M'impacta que milers de persones se les sentin tan seves en actes reivindicatius de caire polític, social o esportiu.

A vegades, em deixo endur per la imaginació i provo de ficar-me a la pell de les persones que s'hi havien passejat en una altra època i penso què en deu haver quedat impregnat en els edificis que encara hi podem veure. Si pogués entrar per la porta màgica d'en Doraemon, me n'aniria a la Grècia del segle V aC per veure què s'hi coïa a les àgores. De les àgores gregues n'hem heretat l'essència de les nostres places perquè era el lloc on es desenvolupava tota la vida econòmica, política i religiosa. El nom, però, l'hem de buscar en el grec πλατεῖα (carrer ample) a través del llatí platea. 


Cada poble i ciutat, amb consens o no, anirà trobant quin és el nom que s'escau a cada una de les seves places. La història farà que algunes canviïn de nom, encara que sigui només per unes hores, com la plaça Espanya de Barcelona que apareixia a Google com a plaça 1 d'Octubre. La primera a dur aquest nom va ser la de Vilagrasseta a la comarca de la Segarra. Possiblement un dels més habituals és el de plaça Major, però també n'hi ha de més personals com la plaça fra Bernadí a Manlleu, altres que en tenen prou amb el determinant, com Sa Plaça, a Bunyola (Mallorca) o, tot i tenir un nom en el nomènclator la gent del poble les coneix d'una altra manera: la plaça del penjat a Sant Hilari Sacalm o la plaça de baix a Breda.



Plaça de la Vila, Breda (2 d'octubre)
La setmana passada les places del nostre país es van omplir de rebuig a la violència repressiva del passat 1 d'octubre en contrast amb totes les vegades que s'han omplert d'alegria de fires i festes, de solidaritat ciutadana per la marató de TV3 o punt de trobada per a visitants i nouvinguts. Tot i que la convocatòria era a les capitals de comarca, l'ajuntament de Breda va decidir fer-ne també una que ens va donar la possibilitat d'anar a treure una mica de tensió per la por viscuda el diumenge anterior davant les amenaces de visites de la guàrdia civil i la policia nacional que ja havien escampat la violència a molts col·legis electorals de la demarcació de Girona. Hi havia molts nens i gent gran. Els petits jugaven i corrien. Els grans mantenien l'espurna als ulls que ja els havia vist el diumenge quan els explicava que a dins hi trobarien les paperetes, que s'haurien d'esperar una mica perquè el sistema informàtic no acabava de funcionar o quan, finalment, sortien amb la satisfacció d'haver pogut votar.

Tant de bo ben aviat les nostres places es puguin tornar a omplir per celebrar que ja és una realitat allò que el 90% del vots escrutats, malgrat totes les dificultats, va expressar el passat 1 de novembre. Les places són nostres!


6 comentaris:

  1. Quan l he llegit m ha trasmés com una mena de pau interna. És fantàstic! Salutacions! Isa

    ResponElimina
  2. Som grecs....i per això ens agrada tant estar a les places encara avui...

    ResponElimina
  3. Com sempre, un article fantàstic. A més a més, amb alguna plaça compartida.
    Dues abraçades,

    ResponElimina
  4. Molta riquesa en les teves paraules, Dolors.
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
  5. M'hi has fet passejar de nou.Gràcies.

    ResponElimina
  6. Aaaah, sabia que parlaries de Sa Plaça de Bunyola, gràcies!!!
    A Sóller es diu la plaça de la Constitució i just darrera, davant l'estació del tren, hi ha una plaça més petita que es diu d'Espanya, on hi havia una creu franquista fins fa uns mesos. El Ple va aprovar retirar-la i el dia que es va fer hi va haver una petita concentració de fascistes davant ella. Com era d'esperar.....

    ResponElimina