dimecres, 31 de març de 2021

Ciclicitat

 

Amb el permís de l'Optimitot, un dels punts de referència per a les consultes lingüístiques, però sense el vistiplau del DIEC2, poso el títol a un article que ha anat fluint durant aquest mes d'esclat primaveral. Sabria viure sense assaborir l'essència de cada una de les estacions de l'any? Rere aquesta pregunta que podria semblar senzilla en sorgeixen d'altres: voldria?, m'hi acostumaria?, què trobaria a faltar? Potser el que m'agrada és reconèixer la ciclicitat en la vida perquè això m'aporta una certa tranquil·litat: després de la primavera, vindrà l'estiu; després del quart creixent, la lluna plena; després del dia, la nit... No fa gaire  hem encetat també un nou cicle: el de l'horari d'estiu. Ens l'han fet avinent els mitjans de comunicació tradicionals als programes informatius, no fos cas que ens n'oblidéssim. El mòbil i l'ordinador ja ho han fet automàticament, però del despertador i del cotxe me n'he cuidat jo. Per correu electrònic Som energia m'ha recordat que ha canviat l'horari de la meva tarifa nocturna. He perdut el compte dels anys que fa que els governs parlen de suprimir aquest canvi. Posats a modificar, potser ja seria hora que el fus horari fos el que ens correspon per situació geogràfica i no per voluntat expressa del dictador Franco el 16 de març de 1940. Si encara anéssim més enrere en el temps, descobriríem que fou arran de l'enfrontament entre els  romans i la tribu dels bel·les a l'enclavament de Segeda (Hispània), que el cònsol Quint Fulvi Nobilior va demanar el canvi d'inici del seu mandat. En lloc de començar els idus de març (el dia 15 del nostre calendari) com era habitual, va demanar d'avançar-lo a l'1 de gener del 153 aC per tal de tenir temps en la durada del seu càrrec d'anar a Hispània, esclafar la revolta i tornar de nou a Roma. 

Mentre Fulvi Nobilior comandava un exèrcit de més de 30.000 homes per fer valer el pes del tractat que havia incomplert Segeda (annexionar ciutats o crear-ne de noves), em pregunto quina mena de revoltes es devien esdevenir en el món grec que els romans estaven a punt de convertir en una més de les seves províncies romanes (146 aC). Posats a triar un indret, em pregunto què devia passar a la petita illa de Folégandros. Vaig descobrir l'illa gràcies a Lluís Llach i una cançó melosa, profunda i realment sentida que el cantautor va dedicar a un dels professors emblemàtics dels meus anys a la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà. Per allò d'haver triat l'especialitat de llatí, em quedaven poques oportunitats d'escapolir-me cap a matèries que em permetessin aprofundir en la cultura grega antiga i moderna. Per la traducció de Solà, vaig arribar a l'Ítaca de Kavafis i a un poema preciós, Mitja hora, que em vaig aprendre gairebé de memòria. Fa cinc anys del meu primer viatge a Grècia: Atenes, Súnion i Delfos. Aquell estiu havia mort mon pare i mentre anava assumint la seva pèrdua em deixava endur per la majestuositat de les Cariàtides, per la força de les oliveres, per la presència arreu d'Atena, una de les meves preferides del panteó grec. 

És difícil precisar la durada d'un alguns cicles de la vida perquè n'hi ha que venen determinats pel sistema que nosaltres mateixos hem anat construint. Parlem de primer cicle i segon cicle a secundària, però hi ha qui necessita tres cursos per superar-ne un i, en canvi, qui en tindria prou només amb un, malgrat que el departament d'educació n'estableixi dos com a norma general. Hi ha també qui s'ha entossudit a parlar de cicles menstruals regulars de 28 dies i totes les dones, en algun moment de la nostra ciclicitat, hem descobert la fal·làcia d'aquest número i, en canvi, la regularitat d'uns estats físics i anímics a mesura que anava avançant el cicle. Un dels més difícils d'entomar és el de la vida i la mort d'aquelles persones que omplen el nostre cor. El meu pare solia dir que "per morir només cal estar viu". Se'm neguen els ulls quan recordo la seva fragilitat en una habitació de l'hospital de Vic quan el metge li va donar el diagnòstic i els meus germans i jo ens vam comprometre a cuidar-lo en els seus darrers dies de la mateixa manera que ell ho havia fet, en silenci i amb presència, quan havíem estat ingressats. "Sabia que havia d'arribar aquest dia, però no em pensava que seria tan aviat". Jo tampoc m'ho pensava. 


2 comentaris:

  1. "Per morir només cal estar viu" bona frase!
    Una forta abraçada, Dolors.

    ResponSuprimeix
  2. Amami Alfredo i rodi el món. No es pot dir millor...

    ResponSuprimeix