Carta a l'Albert Om

Enyoro comprar l'Ara i començar a llegir la teva carta gairebé sortint de la botiga de la Susanna, El Trèvol. Enyoro també aquelles columnes que t'acompanyaven, primer les de la Tati i després les d'en Carles. Tot el que ells van escriure ha quedat arxivat en algun disc dur del diari Ara i en el cor de moltes persones que van trobar inspiradores les paraules d'un i altre. De fet, Albert, t'escric per donar-te les gràcies, però la melangia de la tardor m'ha dut per un moment al passat. Gràcies per haver aprofitat els quaderns que et regalava l'Ester, la teva amiga i editora, perquè seguissis escrivint i un dia arribés el moment de fer un llibre. Vaig començar a escriure aquesta carta abans d'acabar el llibre perquè em bullien tantes coses per dins i l'emoció era tan intensa que ho havien de deixar sortir. S'havia estavellat el vol 9525 i tu havies anat a fer la crònica à une petite heure d'Aix. 

Pont del tren

Asseguda al sofà de casa o al vagó de tren, he fet un viatge al meu passat, a la meva comarca d'origen que és la mateixa que la teva i la de l'Ester. He tornat a Osona, l'única comarca de Catalunya que no admet article al davant. Per a molts Osona és el cor de la Catalunya catalana, terra de bon embotit i ferum de purins. Per a mi Osona és sinònim de boira. D'aquella que s'enganxava a terra, que resseguia amb tentacles de fred qualsevol que gosés interposar-se en el seu camí. En aquest mar de boira hi feien via els trens de  la línia de Puigcerdà en aquells diumenges a la tarda saturats d'esquiadors; en aquells dilluns a primera hora atapeïts de bosses i estudiants. Amb l'Ester vam compartir alguns d'aquells viatges i d'altres que ens van portar a descobrir capitals europees: Lisboa-Roma-Londres. Quina il·lusió em fa sentir-la al teu programa de ràdio Islàndia! I la recordo, en els anys d'universitat, com a fidel seguidora d'El mínim esforç d'un trio explosiu davant dels micros: Jordi Vendrell, Quim Monzó i Ramon Barnils. 

Les teves hores de francès a Aix i les teves preguntes sobre per què vam deixar d'estudiar francès, encara m'han fet recular més. Vaig ser de la darrera promoció que va estar obligada a fer francès com a llengua estrangera a l'institut de Manlleu. Els que van venir després ja van poder triar anglès o francès, però també ètica o religió. Els meus germans, però, ja van ser dels que van poder escollir anglès i ètica. En aquells quatre cursos mai vaig tenir la mateixa professora. A primer ens va fer escoltar  Moustaki (gràcies infinites!) i vam passar vergonya enfilats a la tarima per fer petites representacions davant de tot el grup; poques coses recordo de la professora de segon si no és que tots ens pensàvem que tenia una història amb un dels professors de castellà; la de  tercer  va suportar, com a tutora,  totes les queixes pel de llatí i va tenir la valentia de dur-nos a un viatge de dues nits a Carcassone. Vam acabar el COU suant de valent amb la Isabel: "on va lire L'étranger de Camus et La nuit de temps de Barjavel.". De la primera només recordo que no la vaig entendre, però la segona em va impressionar: en una expedició a l'Antàrtida descobreixen una civilització extingida fa més de nou-cents mil anys. Passat i present s'anaven fusionant a través del personatge de l'Elea. Em va agradar tant que se'm va acudir recomanar-la a un company de la universitat. Com que tot just havia començat a bastir la meva biblioteca particular, em va doldre molt que no me la tornés tot i que la hi havia demanada en més d'una ocasió. En vaig comprar un nou exemplar, però l'edició no era la mateixa i tampoc el que em despertava el llibre quan el tenia a les mans. Va ser llavors que vaig decidir que jo també aplicaria el concepte 'Exclòs de préstec' de la meva biblioteca. Aquesta és l'etiqueta per al teu llibre, Albert.