Tancat per vacances

L'estiu, potser més que la resta de l'any, és un moment propici per trobar sorpreses de tota mena. Fa uns anys, a Bunyola (Mallorca), vam descobrir un "Tancat per sa calor" en el bar París, un dels clàssics de la població. Realment en feia molta! Fred i calor esdevenen temes que permeten encetar una conversa, no aprofundir en el que ens cou per dins, o opinar sobre allò que, a priori, no podem incidir. O sí? No fa gaires dies, quan vaig anar a aparcar el cotxe a Sant Celoni, vaig descobrir amb grata sorpresa que qui feia vacances eren els parquímetres! Em va semblar una meravella, tot i la generositat que suposa en una ciutat on costa d'aparcar al centre pagar només deu cèntims per mitja hora. 

L'agost té les hores comptades, però sembla el mes ideal per fer vacances: en general temps agradable per remullar-se a piscines, platges i rieres; festes majors arreu del territori; i llum, és clar, moltes hores de llum. Hi ha qui fa l'agost cobrant a preus desorbitats un cafè en una terrassa a la vora del mar i qui només somia que s'acabi perquè ja no aguanta la calor, trobar establiments tancats i xivarri a les nits. De petita, a Manlleu, tenia la sensació que l'estiu s'acabava quan els de la plaça de Gràcia feien la darrera cuita de botifarra de les festes. A Breda, passa una cosa semblant per a la gran majoria de gent, però una mica més avançat el setembre quan se celebra la festa major. Però llavors jo ja he començat el curs i això sí que implica un punt i final a les vacances. Setembre és un nou recomençar en un any al que li falten quatre mesos per tancar la paradeta. Tot i ser tardor vivim en l'estrès del fer, fer i encara fer una mica més que l'any anterior... malgrat la natura ens convidi a abaixar el ritme en la mesura que els dies es van escurçant i les nits s'allarguen fins arribar al solstici d'hivern.

Però hi ha també qui no tanca per vacances: des del personal de neteja de tota mena d'allotjaments fins a cuiners, cambrers, comerciants i un llarguíssim etcètera de persones que treballen i ens fan més agradable l'estada mentre nosaltres descansem. Els treballadors contractats a Correus s'han d'adaptat a oficines i pobles on supleixen el personal, diguem-ne de referència. Als centres de salut, ha tocat fer mostra de professionalitat a tots els metges que supleixen les vacances dels titulars. Voluntaris i monitors han tingut cura de tants infants que han passat uns dies de colònies. Que lluny em queden ara les nits de converses mentre la canalla dormia a El Verder (Osor)! A la casa de colònies les neveres, com les cuines, funcionaven amb butà perquè no hi havia instal·lació elèctrica. Tot un repte per als que hi anàrem d'intendents amb ben poca experiència per fer menjar per a tanta gent! I ens vam sortir enmig de rialles, dubtes i moltes patates per pelar i macarrons per bullir...

Foto: https://es.ulule.com/openarms/

La solidaritat tampoc tanca per vacances. Ho saben prou bé la tripulació de l'Open Arms, que finalment va poder desembarcar a Lampedusa els migrants que quedaven al vaixell. Hi ha qui interromp les seves vacances, Luigi Patronaggio, fiscal d'Agrigento, per visitar el vaixell i dir prou. Tampoc tanquen per vacances els bombers que lluiten per extingir el foc a l'Amazònia i a Sibèria, ni els que han cremat més a prop de casa. Voluntaris de l'ANC i Òmnium segueixen amb els preparatius d'un 11 de setembre, molt estrany un cop més, pendents de la sentència d'un judici que ha demostrat fins a quin punt el Tribunal Suprem pot devaluar les paraules justícia, drets humans i respecte. 

I sabem que és un regal per a l'ànima poder fer uns dies de connexió amb altres paisatges, amb altres persones, sense horaris i amb petites comoditats com no preocupar-se pels àpats. I així ens carreguem d'il·lusió, d'agraïment, de bellesa, ingredients necessaris i imprescindibles per encarar el setembre que ja treu el nas a finals de setmana. Gràcies a tots els que aquest estiu no heu tancat per vacances i heu seguit amatents L'illa del Ter donant-me ànims i compartint alguns dels vostres moments d'estricta simpatia. Gràcies per inspirar-me i empènyer la nau que, dimecres sí i dimecres potser no, m'acosta fins a L'illa del Ter.

Camins de xicòria

Dormir amb les finestres obertes de bat a bat permet respirar amb certa tranquil·litat durant la nit, amb la contrapartida que, si teniu el son lleuger, la claror de les sis del matí entrant a raig us pot desvetllar. Si a més encara no heu desconnectat el xip del ritme laboral, us podeu trobar ben desvetllats en aquella hora plàcida en què només se sent la coral celestial d'orenetes, garses o tallarols. Després d'un parell de voltes a dreta i esquerra per veure si recuperava el son, he optat per posar peus a terra convençuda que un moment o altre recuperaré aquestes hores de son. Contravindré la lletania maternal que afirmava que la son no es recupera.

M'agrada estiuejar al poble on visc tot l'any. Em permet passejar pels camins de sempre amb una mirada diferent. Ja no hi ha la màgia del primer estiu, ara fa quinze anys, quan cada passa era una nova descoberta, un anar-me deixant enamorar per aquest racó al peu del Montseny. Diu Alicia Kopf a la novel·la Germà de gel (2016) "Perquè és en les relacions, i no en els llocs, allà on descansem.". I em pregunto si en aquestes relacions hi inclou també les alzines i els roures, les rieres o els turons. De bon matí he descobert camins de xicòria, tot baixant de l'ermita de Sant Llop. Fins fa un parell de setmanes la xicòria era només el nom d'una planta amb què es podia elaborar un succedani de cafè. Va ser la Mercè qui li va donar forma i color en veure-la en un ram que havia recollit en un dels camins que voregen l'ermita de Santa Anna. Porto una bona estona fullejant diccionaris i fent clics a la pàgina de la xicòria per conèixer una mica més aquesta planta que omple de blau els camins assolellats de l'estiu. Per la bellesa de les flors i per la varietat de noms segons la contrada (xicoia, màstec o cama-roja, per citar-ne alguns), Òmnium podria fer una sèrie de bosses de tela per donar a conèixer la diversitat del país seguint el camí iniciat amb les paraules illenques. 

Sobre vacances, viatges i estiueig  parlàvem dijous passat a la xerrada organitzada pel grup Breda Vila de Benestar. Les vacances són un temps per buidar o per omplir? Va ser una estona distesa per ser conscients de la diferència entre el que projectem sobre el temps de vacances i la realitat. "Veure el concurs de focs artificials a Blanes des de la platja és idíl·lic", afirmava en Dídac, "si oblidem el metre quadrat de sorra que et correspon, la cua per arribar i la dificultat de trobar lloc per aparcar". La resposta a la pregunta-reflexió "per què hi ha més separacions  després de les vacances?" posava l'èmfasi en l'amplitud del temps compartit i en una mena d'obligatorietat de passar-ho bé perquè estem en un moment de vacances. Però el conflicte forma part de la nostra condició com a humans i pot aparèixer en qualsevol moment. Trobar la manera de resoldre'l i conviure-hi és tot un repte que forma part del nostre dia a dia, amb vacances o sense. 

Des que els alumnes es van acomiadar de les aules el passat 22 de juny que molta gent em demana si ja estic de vacances. Amb tota l'amabilitat de què soc capaç segons el dia que m'ho demanen, els recordo que nosaltres seguim als centres fins a principis de juliol i que als equips directius encara els queda bona part del mes de juliol. En el meu cas, fins al 22 de juliol estaré treballant a mig gas perquè m'he inscrit a una formació al Laboratori de lletres: Escriptura creativa per a docents. Una de les moltes novetats que tenia preparades el departament d'educació per a nosaltres era la introducció de noves matèries optatives a primer de batxillerat; una altra és que, a hores d'ara, el decret encara està en tràmit. Tampoc era qüestió d'arribar l'1 de setembre, com cada any, i que el més calent fos a l'aigüera. Confesso que gaudeixo amb el curs: els materials que ens fan arribar són de qualitat, les propostes de la professora, l'Alba Dalmau, són útils per treballar amb els alumnes i els exercicis m'obliguen a fer fora la mandra. De mica en mica la creativitat es va desvetllant i em descobreixo tafanera quan observo algú al tren: on va?, a qui està escrivint un missatge?, ha pagat el bitllet?, què li respondrà al revisor quan el vegi sense mascareta? I, com qui no vol la cosa, he recuperat el plaer de passar una estona plàcida a L'illa del Ter.

Vacances literàries

En l'origen de la paraula vacances hi ha aquell vacuus que s'instal·la en l'horror quan tenim un temps per nosaltres no previst, un full en blanc on escriure o dibuixar, un tros de fang per modelar, un plat per omplir. Gosaria dir que per a la majoria l'horror més gran és el del silenci, atesa la quantitat de soroll a què vivim sotmesos i que sembla donar-nos l'embranzida necessària per passar-nos-ho bé. El silenci ens acull i no ens hi volem acostar massa per la por del que hi podem arribar a descobrir: somnis desdibuixats per la pressa del fer, il·lusions abatudes per un reguitzell d'hauria de i un llarg etcètera que cadascú pot anar descobrint i paint en el temps de vacances.

No necessàriament això implica una marató en la recerca del lloc, els dies i un preu raonable. Hi ha persones per a qui és un temps per fugir de la quotidianitat, del despertador punyent i del cronòmetre amb què ens hem avesat a programar la nostra vida sense deixar l'imprescindible i necessari temps de pausa.

Vaig llegir en un correu d'Erika Irusta R., autora el blog El camino rubí, que s'havia proposat una sola cosa per sobreviure a la llarga llista de coses pendents que anem acumulant durant l'any amb l'etiqueta "ho faré a l'estiu". La seva era deliciosa: dormir. I afegeix: dormir (de calidad, eso sí, descansando). I jo? Què em podia proposar? Tot d'una ho vaig tenir clar: escriure pels descosits! Que n'és de fantàstica aquesta expressió! Us heu imaginat les paraules escapant-se per les vores mig desfetes, pel trau d'un botó a mig fer o per un forat de la butxaca? Què necessito, a banda de dormir de qualitat malgrat la claror que ja treu el nas a les sis del matí i la calor que s'ha instal·lat a casa on hem optat per no caure a la temptació de l'aire condicionat? Necessito altres paraules!

Participants a la VII Escola d'Estiu UVic-UCCatalunya

Paraules com les que llegeixo amb fruïció a l'Ara del dissabte, de la veu d'Eva Piquer, Albert Om, Anna Mansó, Jaume Funes, Eva Bach, Jordi Nopca, Ignasi Aragay...; les de novel.les que m'aborserbeixen com El silencio de la ciudad blanca d'Eva García Sáenz de Urturi o els Petons de diumenge de Sílvia Soler; les de descobertes sorprenents com La rateta i el gat burleta de Marc Donat, que vaig escoltar amb delit infantil de la veu de Marta Luna a la VIII Escola d'Estiu de Literatura Infantil i Juvenil organitzada per l'UVic en un lloc emblemàtic: l'abadia de Montserrat. A la taula de l'entrada, un enfilall de llibres que la biblioteca de Montserrat ja té repetits i que el pare Massot posa a l'abast de qui els volgués agafar. Una troballa: Diego Sabiotes i els seus versos De tu vida y la mía:

Narrada mar adentro,

tu propia vida y su resplandor:

el mejor argumento.

Encara més paraules, les que escolto a la ràdio del cotxe, les de les amigues de tots els cercles de la meva vida, les que ara són més a prop i les que hi van ser un dia, les del meu company, les que voldria entendre dels "nostres"gats; les que arriben via whats carregades d'emoticones i d'il·lusió i les que ho fan al darrere d'una postal que segueix ampliant la meva col·lecció; les que escric a correcuita a la llibreta que solo portar sempre: "el millor moment és ara..." recorda l'Eli com una d'aquella frases memorables de cada juny i que pronuncia en Ricard, un cop més, just abans de baixar a la biblioteca a fer el darrer claustre del curs, i ens embranquem en una discussió sobre desitjar o satisfer, amb Forrest Gump i la caixa de bombons com a referent, amb aquella flaire no de xocolata sinó de vacances que es respira en l'aire. Les vacances enteses com a dret laboral han estat una conquesta fruit de l'impacte de la Revolució Industrial en les classes treballadores i ens hem de remuntar a la França dels anys 30 per trobar les primeres vacances remunerades. Les meves primeres  van coincidir amb l'esclat d'una Barcelona que s'obria imparable al món a resultes de la celebració dels Jocs Olímpics. Una Barcelona que em sorprèn i em desconcerta cada vegada que hi baixo, sobretot en tren i trec el cap a Passeig de Gràcia. 

Aula del Laboratori de Lletres

No és un dia qualsevol. És 1 de juliol. I dissabte. L'objectiu: el Tastalab del Laboratori de Lletres. Dos tastets de cursos i una presentació d'un llibre. Escriptura de records. Escriptura creativa. Palabras invasoras. Se'm dibuixa un somriure recordant el matí i la proposta creativa de l'Alba Dalmau: "Penseu uns moments en una persona que conegueu bé. Ara escriviu durant uns deu minuts un text en què una persona va a una cita a cegues." Silenci i paraules que es deixen anar. Diversitat de personatges, espais i situacions malgrat el denominador comú de la cita a cegues. Un petit moment d'estricta simpatia, sens dubte. Pausa necessària: cafè, alguna pasteta, lavabo. Després arriben las palabras sin papeles, las autóctonas y las invasoras, con todo el trasfondo emocional que conllevan acompanyades per Manuel Alcántara Plá, un pou de saber lingüístic i tecnològic, amb qui tinc la sort de compartir una estoneta de conversa sobre aquest "ésser" màgic que són les paraules.

En la meva llista de paraules per a l'estiu hi ha la pròpies, també. Les que s'aturen cada dimecres a L'illa del Ter, i no és atzar que sigui sempre el dimecres sinó que és una triada ben volguda per ser el dia que sorgeix d'aquell dies Mercurii, en honor a Hermes/Mercuri, el déu alat, protector de les fronteres i els viatges, dels pastors, dels oradors, de l'enginy... La paraula pròpia a la carpeta dels contes començats i dels somiats, la dels projectes per seguir, com bé em recordava un bon company de feina, transmetent als adolescents passió pel coneixement. I, és clar, les paraules que, un any més, posaran el contrapunt d'artesania necessària a les postals escrites a mà amb què sorprenc algun veí, familiar o amic, fins i tot gaudint d'aquest temps de buit necessari viscut des de casa, a Breda.

Recollida selectiva

Camí de Biniforani (Mallorca)

Impecable. L'alarma del rellotge es desvetlla a les sis del matí. Dia feiner. M'agrada més això de fer feina que no pas anar a treballar. Potser hi té alguna cosa a veure, ni que sigui de forma inconscient, l'etimologia de les paraules que s'agrupen sota la família del treballar: del tripalium, espècie de cep o instrument de tortura format per tres pals. Diu Coromines que si "ens remuntem al rovell etimològic de la paraula feina" arribem al facienda llatí (coses per fer). Tinc la sensació que fer feina és més productiu i, goso afegir-hi, té un component emocional important. Fer feina em permet retornar a una de les etapes de la meva vida en què gairebé sempre que hi penso se'm dibuixa un somriure: els anys a Bunyola (Mallorca). Allà és més habitual dir me'n vaig a fer feina que no pas me'n vaig a treballar. Em sap greu no recordar qui deia allò que somriure eixampla el cor. Hi ha dies en què és una petita tortura això de llevar-se quan la nit encara senyoreja els carrers, quan encara no ha passat pel meu carrer el camió que fa la recollida selectiva. No he fet una estadística contrastada, però em sembla que el dia que hi ha més deixalles és el dia que toquen els plàstics. Tot i la proliferació de botigues que venen al detall, esdevé tota una odissea provar de reduir el consum de plàstic. Ens és difícil sortir del binomi comoditat-plàstic, encara que la conseqüència siguin les illes plàstiques que estan afectant l'ecosistema dels mars per on naveguen impúdicament, ocupant quilòmetres i més quilòmetres quadrats de la superfície blava del nostre planeta.

Puntual. El tren surt de l'estació a les set i set minuts del matí. Encara és fosc. Molts passatgers pugen amb una edició, oferta de forma gratuïta un cop marcat el bitllet, de La Vanguardia en castellà. A la contraportada Louis Bériot, periodista compromès amb l'ecologia ja als anys 70, reflexiona sobre l'atzar a la seva vida, en què l'amor i l'ecologia han estat els eixos centrals. Béirot és autor de llibres com Un café con Voltaire o Ces animaux qu'on assassine, en què parla dels animals que matem els humans que també som animals. Guardo La Contra perquè passi a formar part del munt d'articles de diaris que vaig acumulant en una pila. Des de les vacances d'estiu que em reclama més atenció de la que li ofereixo, però encara no he aconseguit passar de l'afegir més material al necessari posar ordre i deixar a la capsa del paper per reciclar el que ja no em faci servei. Al tren he dubtat si deixava el diari mutilat al seient o el llançava a la paperera del vagó. He optat per la paperera mentre pensava què en deuen fer de tots els que troben? Els reciclen? Se'ls emporten a casa per llegir? O per encendre foc? O per posar a terra el dia que freguin? O per dur als veïns que cada any fan calçotada?

Foto del blog Observando el paraíso

Imprescindible. A qualsevol moment del dia, però especialment durant les vacances de Nadal, convé fer recollida selectiva de tot el maremàgnum emocional que poden arribar a comportar aquestes festes. Hi ha recollida per aquest tipus de deixalles? Hi ha un dia per recollir les queixes emeses i la pluja àcida rebuda? N'hi ha un altre per al dolor de les pèrdues de les quals no hem fet el dol? I la ràbia té un dia especial? Qualsevol dia és un moment per fer balanç de quines emissions tòxiques generem i quines rebem. Hi ha molts camins per arribar a l'art de transformar aquestes emocions que ens dificulten sentir-nos a plaer amb la vida. El poeta Ovidi, quan va saber que l'emperador August l'enviava a l'exili a causa d'un carmen et error  va cremar Les metamorfosis. Des de l'exili, tanmateix, va demanar als seus amics que guardessin les còpies i, malgrat no poder-ne fer-ne la revisió final, l'obra es publiqués. Quina sort de les còpies de seguretat que havia repartit entre els seus amics! Hauríem perdut una obra que, de transformació en transformació ens porta des del caos original fins a la deïficació de Juli Cèsar. S'hauria perdut Bernini la font d'inspiració per esculpir Apol·lo i Dafne? A qui haurien dedicat les 14 reflexions en el Catorze un 20 de març? Reflexionem, en una aula del Bellera, tot llegint Ovidi, sobre les llàgrimes de ràbia i de tristesa, sobre el poder transformador de l'art. Salut i creativitat!

Alta muntanya

Tramacastilla- La Partacua

Hi ha paisatges que tenen la capacitat gairebé màgica de retornar-nos als moments que vam viure amb dolçor i alegria durant la infantesa o l'adolescència. Somric mentre faig l'esborrany a mà perquè avui sembla que les paraules s'han espantat davant la blancor de la nova entrada del bloc. Les deixo fluir a mà aprofitant uns fulls d'una llibreta reciclada d'aquelles de tapes de cartró vermellós. Tot just dilluns en parlàvem amb una veïna, mentre fèiem un cafè d'aquells de coincidència. El sol nom del valle del Tena on hem passat uns dies la retorna a la seva adolescència i es permet resseguir amb la mirada, entre absent i present, els paratges de Sandiniés i Tramacastilla mentre m'explica com fer vacances per a ella, que vivia a la Barcelona dels anys 60, volia dir descobrir les feines del camp i el plaer de les converses amb les amigues sota la via Làctea que no havia de competir llavors amb l'excés de contaminació lumínica al Pirineu. "Imagina't com devia ser allò quan jo hi anava! Només hi havia ramaderia i la duresa de la vida a alta muntanya. I era un moment tan especial per a mi..." Ara la vall ha canviat: els antics estables s'han convertit en restaurants i algunes cases antigues s'han transformat en allotjaments turístics. Els pobles de Sandiniés i Tramacastilla formen part del recorregut en tren que, superant el prejudici de fer massa el guiri, ens permet conèixer els antics costums de veïnatge a l'hora de pasturar ramats o de celebrar les festes, i ens dóna la possibilitat de deixar-nos endur per uns indrets on la intervenció humana és mínima i es respira, a banda de molta pols per la falta de pluja, el temps pausat de deixar escolar les hores simplement badant. Hem de deixar per a una altra ocasió l'excursió en el tren El Sarrio, amb sortida des de Panticosa, impulsat per dos joves que estimen l'alta muntanya i que volen seguir-hi fent vida.

 A la botiga-punt d'informació del tren las Lágrimas en los tejados, de Sandra Araguás, em reclama un moment l'atenció i deixo que la història d' el abuelo Antón, bombardejat per l'Alzheimer, m'allargui una mica més l'estada al Pirineu aragonès, a risc de la tristesa que em provoca la narració de la neta, Ana, que serveix d'enllaç entre l'agonia de la malatia i la viscuda durant la guerra civil. Però la narració és amena i alguns passatges tenen l'encert de reflectir amb delicada sensibilitat la vida a la muntanya: "No existen los excesos, hay que economizarlos para la vida dura que les ha tocado vivir en las montañas. Los gestos, las miradas, los movimientos de su cuerpo dicen más de lo que puedan decir sus voces. Existe un código, un lenguaje secreto entre ellos, en el que no se necesitan las palabras. Quizás hay que entender ese mundo cerrado y frío, majestuoso e imponente, que recuerda constantemente la belleza perfecta de este enclave, y al mismo tiempo, evidencia a cada instante la pequeñez del hombre. Cada primavera ha sido rezada, deseada e invocada por los montañeses a las nieves que los cubren durante meses." 

Refugi Mataró (estiu 2011) Foto: F. Mas

En les nostres sortides al país dels Pirineus, sempre acabem trobant la manera d'anar a fer una mica d'estiuejants a la vall d'Àneu. De camí, ens aturem, encara a l'Aragó, a Ginast, per provar sort i veure si aquest cop sí que trobem els naturalistes de cor i acció, la Carme i l'Emili, per fer-nos una abraçada i posar-nos al dia de la vida en aquest espai de frontera on viuen. Aigua fresca per refer-nos, admiració per les setze hores d'espera que són capaços de viure per fotografiar alguna de les aus que omplen de vida el seu blog, o el record del trajecte fins a Manlleu per poder votar l'1 d'octubre. Seguim el camí fins a València d'Àneu, on ens deixarem cuidar per la bona gent de la família que és al capdavant de Lo Paller. Va ser una d'aquelles descobertes de l'estiu del 2011 que han deixat pòsit: una excursió als llacs del Gerber fins al refugi Mataró, una guilla a Les Planes de Son, els pastissos de la Dolors per esmorzar, les aventures d'en Jordi mentre ens servia el cafè... Aquest any triem una ruta que ens durà fins a l'estany de la Gola, fins a més de 2.200 metres, per nedar-hi, tot i la fredor de l'aigua, com si fóssim protagonistes d'una de les meves lectures adolescents, Hem nedat a l'estany amb lluna plena de Raimon Esplugafreda. 

La simplicitat de fer camí a peu, d'observar els arbres, d'escoltar els ocells m'han connectat de nou amb aquelles vacances de petita a la serra Cavallera. L'estada era a la Colònia Estebanell, a casa dels avis, que en rebien amb un "Ozú, ozú... ya estáis aquí" per part de la iaia que ens esperava a la parada de l'autobús, i el silenci de l'avi que, amb les seves guitas trenzava sus estoras y sus capazos. Sabíem que amb el pare ens enfilaríem a muntanya, que agafaríem capgrossos a les basses i sentiríem el nom d'arbres i plantes que ara voldria haver-me après! Sabíem que la mare aprofitaria les tardes que estaríem trescant per la muntanya per xerrar pels descosits amb les germanes, nebots, ties i cosines. I llavors... llavors sí que deixava sortir la seva essència andalusa!

Groc

Groc: del grec κρόκος, a través del llatí crocus. Amb aquest nom es coneix també el gènere de plantes a què pertany el safrà, imprescindible per donar aquell toc de color a alguns plats sense necessitat de recórrer a la química industrial. Poso una mica d'ordre a la prestatgeria dels llibres desendreçats i recupero un regal. El món groc de l'Albert Espinosa. La lletra menuda i clara de la dedicatòria em retorna un somriure. Amb la Raquel ens vam conèixer el setembre passat. Venia a l'institut a fer una substitució de castellà, com a mínim fins a les vacances d'hivern. Duia l'alegria de qui treballa en allò que l'apassiona, el rigor i la perseverança de qui ha dedicat hores i esforç per aconseguir-ho. Vam anar teixint complicitats laborals a la cantina del centre mentre esmorzàvem i organitzàvem un taller d'escriptura per al tercer trimestre. Les pàgines del seu quadern començaren a omplir-se de clústers, llistes i trampolins que jo havia après com a recursos per llançar-me a l'escriptura expressiva. Era un moment ben especial per a totes dues: jo podia compartir el que havia après al Laboratori de lletres amb l'Ingrid Van Gerven i ella ho experimentava en primera persona abans de treballar-ho amb els alumnes. GROC. Definició: Es diu de la persona que és especial a la teva vida (...) Groc és la paraula que defineix aquella gent que us canvia la vida (poc o molt) i que potser tornareu a veure o potser no. M'havia deixat un senyal a la pàgina i alguns fragments, com aquests subratllats. Les paraules que adreçà en el claustre en el seu comiat pel juny encara em retornen. Tot i la seva joventut la vida ja l'havia envestit amb cops durs, però la feina sempre li havia portat bons moments. Amb els ulls negats, rebia els aplaudiments dels companys. De tor cor, groc és clar, li desitjo molta sort en aquest nou curs prop de casa seva, a Utiel (València). Tant de bo ens tornem a trobar algun dia!

A la Viquipèdia la llista de connotacions associades al groc és prou llarga: contenidors del plàstic, mala sort en el teatre per la mort de Molière vestit amb aquest color, una novel·la de misteri a Itàlia, etc. Hi he trobat a faltar que, des del 2010, és el color associat a la defensa de l'escola pública. Del disseny de la samarreta se'n va cuidar David Guerrero, veí de Badalona i president de l'AMPA (ara AFA) d'una escola local. Avui dimecres la consigna a molts instituts és començar amb la samarreta groga per seguir fent visible allò que el conseller i els sindicats semblen haver pactat en una mena d'intercanvi de cromos a l'hora del pati. Segons el pacte, es desconvoquen les vagues del mes de setembre i el conseller retorna també als docents de secundària una hora lectiva de les que ens havien imposat durant l'època de màximes retallades. Això sí, la retorna a partir de l'1 de gener de 2023. El conseller no ha entès que a educació l'any comença l'1 de setembre. Els centres han hagut de fer mans i mànigues per encabir tots els canvis que van decidir imposar, previ avís a TV3, el febrer passat. Però som docents i no mags. El conseller ho hauria de saber perquè ha estat professor de secundària. A la web no s'especifiquen ni les matèries que va impartir ni durant quant de temps. Enginyer tècnic industrial i llicenciat en Màrqueting. Per un moment me l'he imaginat en una aula de tecno de 2n o 3r d'ESO amb totes les eines necessàries per treballar dimensions i competències (o eren conceptes i procediments a la seva època?). Hauria rigut si no fos perquè tinc ganes de plorar veient com el que fan millor és carregar-se el sistema públic d'educació. Però jo hi crec en l'educació pública que dona l'oportunitat d'aprendre a tothom, sense distinció de gènere, procedència, classe social o nivell econòmic. Digueu-me il·lusa. Ho accepto i confio que encara en som molts, d'il·lusos, que ho veiem així. Vinc de família humil. Els meus pares no van tenir l'oportunitat de tenir el graduat escolar, tot i que mon pare tenia una memòria prodigiosa i ma mare "sabía más de lo que le habían enseñao", deia l'avi. Van viure en una època i en unes famílies en què era més important contribuir a l'economia familiar que estudiar. Jo he tingut la sort de voler estudiar i poder-ho fer. Ells m'hi van ajudar econòmicament amb el que van poder, però també respectant la meva tria per fer BUP i COU de lletres, per anar a la universitat a estudiar filologia clàssica. La resta: escola pública, beques i moltes hores fent classes particulars i treballant de dependenta en una sabateria els dissabtes.

Breda. Foto: El Baix Montseny

A la foto de la web de la Generalitat, el conseller porta un llacet groc. La Viquipèdia sí que recull que des de l'octubre del 2017, el groc torna a ser un color per reclamar la llibertat dels presos polítics catalans. Torna a ser-ho perquè ja el 1705 els partidaris de defensar les Constitucions i llibertats catalanes, el van adoptar com a divisa dels seus ideals de llibertat. Farà ja cinc anys d'aquell 1 d'octubre que ens va colpir de maneres ben diferents. Molts dels avis que esperaven a les portes del que ara és el Centre Cívic 1 d'Octubre per votar ja no hi són. Aquell diumenge, a les sis del matí, era ben fosc, però en l'aire surava la llum de la il·lusió barrejada amb la por. Pel carrer anava trobant gent de totes les edats i a la porta del centre cívic vam aplaudir l'arribada de les urnes. L'Albano Dante, també. Algú va portar coca d'El Fornet per fer més agradable l'espera dels que érem allà per agafar un nou horitzó. A les nou la cua era molt llarga. Els primers, els avis. Problemes i paciència. En un moment determinat, som conscients de la crueltat per les imatges de Sant Julià de Ramis. No ho vull ni veure. No m'ho puc imaginar a Breda. La por em rosega, però el compromís és més fort i és més important tranquil·litzar la gent que espera per votar. Faig avançar de la cua els que han vingut amb cadira de rodes o amb crosses. Hi ha la Teresa. Està tan prima. El càncer la rosega sense pietat, però ella es nega a passar al davant dels que fan cua. Se m'acosta un senyor. "Em pots deixar passar? He d'anar al tanatori. Ha mort la meva sogra." Cinc anys després el groc s'ha anat descolorint dels carrers i places que havien de ser sempre nostres. Cinc anys després em pregunto si no tocaria establir en el calendari el dia 1 d'octubre com a diada nacional per celebrar que, malgrat tots els entrebancs, vam votar i va sortir que SÍ. 

Llum de novembre

A les meves cosines, Mari i Assumpta

Montseny (Foto: Roger Masdeu)

Novembre va sumant dies i escurçant les hores de llum. A les espatlles carrega el pes de fer de contrapunt entre el bon temps del mes d'octubre i l'esclat del desembre carregat de festes, vacances i tot el que se us passi pel camp mentre evoqueu els vostres desembres particulars. Aquest novembre, tanmateix, ha tingut una llum especial. Potser hi fa que m'he entretingut més a observar com acaronava els arbres del meu estimat Montseny, tant se val si en el camí cap a Riells, a la zona de Gaserans o només badant des de la terrassa de casa. A vegades surto i enyoro l'arbre gegant del jardí dels veïns mentre em pregunto què se n'haurà fet de tot l'estol d'ocells que se'l devien sentir casa seva. Camí de la feina, quan tot just clareja, observo la seva ferma presència a banda i banda de la carretera: n'hi ha de solitaris, d'esprimatxats, de sorruts i d'amables. Ben bé, com nosaltres, però en silenci. O potser no... potser parlen quan el vent els pentina les fulles! 

M'ha acompanyat també la llum que tantes dones d'arreu del mon van compartir en el congrés virtual Mujeres en sororidad que va néixer de la inspiració, les rialles i la força encomanadissa de Florencia Mallagray, advocada, periodista i doula. En format gratuït i en format de pagament perquè tothom que tingui una connexió a Internet en pugui formar part.  Recupero les xerrades en format àudio i les escolto al cotxe camí de la feina: la força del cercle com a espai per compartir des de l'escolta profunda i sense judici, astrologia, el cos com a espai de sanació i de plaer, la veu, els arquetips...

A l'altra banda de la pantalla també hi he retrobat una escriptora apassionada amb la seva feina, generosa amb el seu saber i respectuosa amb l'estil de cada una de les persones que conformem el grup que seguim el curs Escriure els records. Estic parlant de Care Santos. El primer llibre que vaig llegir d'ella fou la novel·la Okupada quan encara treballava amb adolescents de la plana de la boira a finals dels anys noranta. El darrer, Mitja vida, va ser un dels darrers compartits a les tertúlies literàries que vaig coordinar en una de les activitats organitzades per Dones de Breda. Recupero la carpeta amb les llibretes dels comentaris i reflexions d'aquells anys. Potser per complicitat de generació amb les protagonistes en un moment de la novel·la somric rellegint "l'efecte mitja vida: notes que ha arribat el moment de fer les coses d'una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa."

Montserrat Carulla (Font: Catorze. cat)

I en la llum de finals de novembre també hi ha la reivindicació de dir prou a la violència contra les dones. Les germanes Mirabal, tres activistes dominicanes, foren assassinades un 25 de novembre de fa 60 anys per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo quan tornaven de veure els seus marits empresonats. Elles i tantes altres dones arreu del mon han alçat la veu per fer evident que nosaltres també sumem i que cal seguir fent feina per evitar la violència contra les dones. Ho escric i de fet sento el camí passa per afavorir el respecte a la vida en l'amplitud de la diversitat que la conforma. Somric i em recordo aquest matí a classe de grec traduint un fragment de Diògenes Laerci que serví d'inspiració a  Maria Mercè Marçal per aquells versos que El diluvi es va fer seus a la cançó I tu, sols tu. Escric el vers inicial "A l'atzar agraeixo tres dons" i vaig a parar a una altra dona que amb els seus textos posa llum als meus matins del dissabte, Eva Piquer i el seu He llegit no sé on. No sé quins dons hauria agraït Montserrat Carulla a l'atzar, però potser ens en podem fer una idea escoltant-la a l'entrega del Gaudí d'Honor l'any 2013. Bon camí de llum, Montserrat Carulla!

L'art d'inventar paraules

Us imagineu quina cara ens quedaria si, quan anem al metge, ens digués que per poder saber què ens passa hauríem de fer una analítica per comprovar si ha baixat el nostre índex d'alegrèmia? Alegrequè? I, encara sense haver-nos refet de l'ensurt lingüístic, aprofitaríem la interrupció del seu telèfon per agafar el nostre mòbil, clicar a la icona del navegador, escriure la paraula al cercador i descobrir el següent missatge:

La cerca (alegrèmia) no ha obtingut cap resultat.

Suggeriments:

• Assegureu-vos que heu escrit correctament totes les paraules
• Proveu altres paraules clau
• Proveu paraules clau més general

La paraula en qüestió està ben escrita si tenim en compte que ha seguit el mateix procés de derivació que glucèmia. Com que es tracta d'una sola paraula, no té sentit provar de fer la cerca d'una altra manera. Vaig sentir-la per primera vegada en boca de la doctora Montse Català parlant d'elements de prevenció davant la malaltia. De la mateixa manera que ens preocupem per l'índex de colesterol, que va reduint els seus indicadors d'una manera similar a com augmenten els anuncis de productes per combatre'l, potser valdria la pena preguntar-nos pel nostre índex d'alegrèmia. Quan el meu està baix, sa Roqueta és una de les meves bones aliades a l'hora d'ajudar-lo a tornar al seu estat d'equilibri. I si he de triar un moment de l'any... l'esclat dels ametllers i la verdors dels garrovers a finals de gener o principis de febrer.

Aeroport Paro, a Bhutan

Potser és això el que es va proposar el rei del Bhutan Jigme Singye Wangchuk amb la creació del GNH Gross National Happiness. La primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquest petit país de l'Himàlaia fou en una conversa típica i tòpica d'estiu sobre les vacances. L'Albert explicava les peripècies del seu viatge a l'Uzbekistan, d'on no ha arribat encara la postal que es va autoenviar deu fer més de deu anys. No recordo si l'Uzbekistan i el Bhutan eren a la llista dels països del món, amb la capital inclosa, que el senyor Ramon ens feia estudiar de memòria a 7è d' EGB. No sé si a hores d'ara l'Albert segueix interessat a viatjar el Bhutan, tot i que l'aeroport és un dels més perillosos del món a l'hora d'aterrar i el visat d'entrada és molt car es va queixar. Viatjar és, per a moltes persones, una manera de fer pujar els números de referència per a un estat òptim d'alegrèmia.

Us pregunteu, probablement, quin és el producte estrella per tal d'elevar-lo fins a quotes que us permetin sentir-vos a gust amb la vostra pròpia pell sense necessitar aquellas vacaciones de mí mismo, que endreçava Manolo García en un volum de dibuixos, música i paraules. Com si fóssiu trementinaires avesades a trescar per la muntanya a la recerca de la seva saviesa, haureu de trobar les herbes remeieres que s'adiguin a la vostra pròpia manera d'entendre la vida perquè es converteixin en vit-ànimes. Sense elles és molt probable que la vostra ànima es passegi d'esma per la vida, complint només un plec de lleis i normes, algunes d'invenció humana i d'altres fruit de la nostra pròpia data de caducitat. Per a alguns, les paraules són una font inesgotable de felicitat. I el primer que em ve al cap és Màrius Serra i el seu  país de Verbàlia, i se n'hi afegeixen d'altres com Virgilio Ortega, autor de Palabrología i Palabrotalogía, Jordi Palou, ànima des del 1999 del RodaMots o Daniel Cassany, que assegura que inventar paraules i significats ens fa més feliços.

S'hi devia sentir, probablement, el meu company Francesc, creador de la vit-ànima el passat mes de maig, com testimonia el "document" que guardo a la meva capsa de les paraules; també els nostres nebots, en Pol i la Mariona, creadors de la paraula i el concepte de fretural, barreja d'aigua freda i natural en el punt òptim, que ja forma part del vocabulari familiar estiuenc; o encara el petit Matteo, inventor de l'adjectiu petaloso, en aquesta tendra història lingüística que recull la cultura viva que s'encomana a través de les pàgines del Catorze.cat. Si encara no us hi heu capbussat... aprofiteu aquest nou curs que acabem d'encetar! 

Els camins de l'aigua

El meu pare solia dir que el foc té aturador, però l'aigua no. Potser per això, la tradició popular diu que l'aigua sempre busca el lloc per on ja ha passat abans. L'espècie humana, tanmateix, no sempre fa cas d'aquesta saviesa ancestral i construeix en indrets per on abans havia circulat l'aigua. A vegades tinc la sensació que, amb tot el que hem après, creat i inventat, ens sentim amb la capacitat de dominar la natura enlloc d'observar-la, aprendre i, en conseqüència, actuar. Us animo a observar si en el lloc on viviu hi ha algun carrer que hagi heretat el nom del torrent o la riera que, en algun moment, havia passat per allà. El Torrent de la Burina a Manlleu, el de la Riera a Vic o el Torrent de l'Olla són alguns dels primers que m'han vingut al cap. Per espectacular, però, el torrent de Pareis a Mallorca. Només hi he baixat a la primavera i sense aigua. Objectiu acomplert. No em puc ni imaginar com deu ser baixar-lo amb aigua...

Prefereixo pensar que alguna de les vegades que torni a Mallorca es donarà la feliç coincidència que hauran brollat Ses Fonts Ufanes a Campanet i les podré anar a veure. Quan plou molt, irrompen amb força, com sorgides del no res, com una metàfora de l'emoció no continguda de Gaia. De la mateixa manera, riuades de gent vingudes d'arreu de l'illa, s'hi acosten atretes per la màgia d'una bellesa que saben incerta i fugissera. 

En l'imaginari popular l'aigua omple tota mena de llegendes i d'històries que no ens cansaríem d'escoltar. Tot just fa un parell de dies en vaig sentir una que vaig escoltar amb l'atenció curiosa de quan era petita. Me la va explicar en Pere, un home a qui el pas del temps ha suavitzat una mirada que s'amara d'aigua quan parlem del meu pare. Anar-lo a veure quan vaig a Manlleu és una manera de retrobar una part de l'essència del meu pare que m'agrada sentir que he heretat:  afició pels arbres i les muntayes. És alhora una oportunitat magnífica per deixar enrere aquella mena de por respectuosa que em generava perquè el tenia per un home molt seriós i estricte. 

Pere Ayats

Quan en Pere tenia deu o dotze, el seu pare, que havia fet de pastor des dels set anys i, de ben segur, havia tingut molt de temps per observar i aprendre de la natura li va explicar aquesta història. Al Pirineu hi havia un pastor que sempre havia treballat per al mateix amo que, content amb la feina, va decidir pagar-li unes vacances a l'illa de Mallorca. A la fonda on s'estava, el pastor mirava tan embadalit una tassa de fusta que hi havia en un dels prestatges que l'amo li va demanar què hi veia en aquella tassa feta de boix que se la mirava dia sí i dia també. El pastor va voler saber d'on l'havia tret abans de respondre-li que s'assemblava molt a una que ell havia perdut, engolida per l'aigua d'una font que se l'havia endut terra endins. Tot d'una va saber que li havia portat un que l'havia trobada en una font, el pastor va pensar que podria ser la seva que tenia una marca especial al cul. Quina fou l'alegria del pastor en descobrir que la font que havia engolit la seva tassa l'havia dut fins a Mallorca! I encara m'explica que aquesta història la va explicar al guia que els feia una visita per la zona de tramuntana de l'illa de Menorca quan els va fer el comentari que catalans i menorquins beuen la mateixa aigua perquè ve dels Pirineus. 

Malgrat les evidències geològiques per explicar fenòmens com els aquífers o les fonts, m'encanta escoltar la gent gran quan m'expliquen històries que ells havien sentit de menuts perquè se'ls il·lumina la mirada i és un plaer poder-ne ser una pacient observadora. I, també, perquè com els homes i les dones de fa milers d'anys ens segueix agradant que ens expliquin històries!

Tal com sents

La bústia del correu de l'xtec, el de la feina, és sovint ple a vessar d'informacions diverses: les pròpies del centre, les dels sindicats, les de la formació i... de tant en tant, alguna que posa de relleu que hi ha persones que, malgrat la burocràcia, les retallades i les dificultats, confia en l'art com a expressió de l'ànima. He tingut la sort que m'anés arribant en comptagotes des de Terrassa, des de l'institut Investigador Blanxart, on va néixer el projecte Tal com sents. Es tracta d'un concurs literari. Sí. En rebem moltes de convocatòries al centre. Però aquesta és diferent. És per als docents. Devia ser pel novembre del 2015. El termini de presentació, març del 2016. I si m'hi animava? L'illa del Ter s'anava fent gran setmana rere setmana i el Tal com sents era una oportunitat temptadora perquè admetien textos en català i en castellà. Vaig buscar a la carpeta dels contes en procés (la física i la virtual) i, un cop més, la Irene em reclamà un poc d'atenció després d'un munt d'anys! Em deixo endur i recupero la història, la modifico. Des de Formentera, la Maite m'explica coses de la Salamanca que ella va conèixer d'estudiant. Des de Bunyola, n'Eduard em fa cinc cèntims sobre música per a violins. A la sala de professors de Sant Hilari, la Tania, amb tota la paciència d'aquest món, s'assegura que l'emoció no s'hagi passat per alt preposicions, signes de puntuació o la coherència necessària per entendre què hi fa, de nou, la Irene a Salamanca. L'acabo just a temps d'enviar-lo dins el termini.

Obra de Mònica Valderrama

Entró en el conservatorio de Gijón donde escogió violín porque le parecía asombroso que de un instrumento tan chiquitín puedieran brotar tan bellas melodías. Se consagró de lleno a la música hasta que apareció Marta. Su fuerza vital, su ímpetu y alegría le convencieron para dejar atrás su Asturias querida y entrar a formar parte, como violinista, en la reconocida OBC al tiempo que echaba raíces  en una Barcelona que corría a ritmo frenético antes de la explosión olímpica del 92. Pablo había vuelto a Salamanca en un par de ocasiones, aunque sabe que hoy va a ser distinto. Silba con nerviosa fruición la suite nº 3 y se ríe al recordar, en aquella misma habitación la pregunta de Irene: “¿Qué sientes cuando la tocas?” “Tensión por miedo a equivocarme en alguna nota”, le respondió. Aún le parece oír su risa contagiosa inundando la noche salmantina. 

Pel maig de l'any passat, de nou, l'institut Blanxart arriba a la meva bústia. Aquest cop és l'escriptor Josep Gòrriz qui em fa saber que "Suite nº3" és finalista del concurs i que publicaran el meu conte amb una il·lustració feta per un dels alumnes del batxillerat artístic que també imparteixen al centre. Un any més tard, com cada maig, el correu de l'xtec va ple a vessar: cursos d'estiu perquè els interins tinguin dret a cobrar vacances, reduccions de jornada per interès particular i per a majors de 55 anys, concurs de trasllats... No deu fer ni quinze dies que, des del Blanxart, deixaven un nou correu a la meva bústia. El dia 11 de maig es feia l'entrega del premi de la Va edició del Tal com sents i es presentava el llibre Cremor d'estómac i altres relats, on es recollien els guanyadors i finalistes de l'edició de l'any anterior. Aquell dia no hi puc anar, però de seguida faig la transferència perquè m'enviïn alguns exemplars. Un parell de correus d'agraïment a Josep Gòrriz, que es jubila i deixa la coordinació del projecte, i un altre per a la Marta Ruiz que és qui ara es cuidarà de coordinar-lo. I sobretot la meva més sincera admiració per tota la immensa feinada que hi ha al darrere d'un Tal com sents, ja en la seva cinquena edició, que permet aquesta fusió entre paraules i imatges, entre professors i alumnes. Gràcies a tots els que ho feu possible! 

Encara que el meu pare hagués estat a temps de saber que el conte havia quedat finalista, ni ell ni ma mare l'hauran pogut tenir a les mans. És una sensació diferent això de tenir un llibre a les mans... Ho saben bé els enamorats del tacte, de l'olor, de l'essència que desprèn un llibre en paper. El meu pare sempre trobava el moment per llegir, cosa que hem heretat ma germana i jo. Per les cosines més grans, he sabut que l'àvia paterna, la Magdalena (l'àvia catalana) en sabia molt d'explicar històries i que l'avi matern, en Paco (l'avi andalús) havia escrit alguns poemes. Potser sí que ho portem a la sang, o a l'ànima, tant se val! 

Cada cop estic més convençuda que, de la mateixa manera que el cos necessita descansar per poder ser, necessitem acaronar l'ànima d'artista que tots tenim a dins, tant se val si ho fem cantant, ballant, escrivint, escolpint, cuidant un jardí o plantant un hort. Necessitem cuidar la pota artística del nostre tamboret vital, com ho fa en Llull, el protagonista de L'amor fora de mapa de Roc Casagran. De passada, aprofito per recomanar-vos-el perquè té la frescor d'algú que va néixer als 80, que escriu amb exquisida sensibilitat i que retrata la realitat de qui ha arribat als trenta anys en el moment àlgid de la crisi financera, econòmica, social... poseu-hi l'adjectiu que considereu més encertat. 

Si l'estiu passat hagués escoltat amb més atenció l'oracle mil·lenari de Delfos, potser m'hauria llegit abans el llibre i no m'hauria quedat només amb un sí, el teu nom em sona d'haver-lo vist al diari l'Ara, quan per aquelles casualitats màgiques que té la vida, el meu company va fer una visita guiada nocturna a la seva botiga, Terraforta, a quatre joves que miraven per la finestra com el temps s'escolava més a poc a poc a la cuina d'una casa del 1543. Ficció? No. Realitat, de totes totes. Si us plau, cliqueu aquest enllaç que us durà al iutube i gaudiu de la música de L'amor fora de mapa, de la veu vibrant de la Mireia Vives i Borja Penalba que acaronen amb les notes els poemes que escriu en Llull, el protagonista de la novel·la. Quina descoberta!

Amb les mans

A la gamma cromàtica de l'Economia en colors, el taronja portava Tian Riba a descobrir on eren els nens nascuts al mes de desembre. Diumenge, en plena programació estival, TV3 va tornar a emetre el programa en què Sala-Martín recordava la teoria formulada pel periodista Malcom Gladwell sobre les 10.000 hores de vol necessàries per triomfar a qualsevol àmbit de la vida. Entrenament, preparació i feina són  tres conceptes indispensables en aquestes deu mil hores. Del mateix periodista recordo el llibre La frontera de l'èxit, on partint d'exemples concrets Gladwell analitza quin és el punt d'inflexió de modes i epidèmies. Una lectura ben interessant...

No sé si les persones que practiquen la quiromància saben llegir a les mans dels artesans si ja tenen les 10.000 hores de vol que els atorga l'èxit professional. Estic convençuda que per les mans de la Martina hi han passat centenars de pinzells que han donat una vida acolorida amb la gamma de liles, verds, vermells, roses o blaus a penjadors, marcs de fotos o les seves cadires de boga. Confesso sense cap mena de vergonya que m'encantaria ser petita per tenir-ne una amb el meu nom juganer d (olors) que es pot transformar en colors canviant la d per la c del meu cognom. 

Magenta, el taller de la Martina, en ple Montseny, és alhora un punt de trobada de la gent de Sant Esteve, dels nens que hi van a fer cursos durant l'any, i dels adults que aprofitem les sessions compartides amb una altra artesana de les mans i de les idees creativament esbojarrades, la Gemma, que us duran a fer una llibreta, una capsa-regal, un àlbum acordió o a dibuixar amb la part dreta del cervell. Deu fer un parell d'anys, devia ser novembre, que la Martina penjava al Facebook una frase que m'ha quedat gravada: si voleu algun encàrrec per Nadal, sigueu previsors. Som artesans i només tenim dues mans! És un petit moment d'estricta simpatia compartir una estona amb ella, els seus colors i l'alegria que transmeten tots els detalls que és capaç d'imaginar i crear. 

Les mans de la Blanca Alfonso roden acompanyant un nou plat de porcellana, gairebé com si es tractés de la melodia que ressegueix el vent acaronant els arbres que es veuen des de la finestra del seu taller a Ansó (Huesca). Tot i que des que en tinc record sempre m'han interessat les peces de ceràmica, ha estat a Breda i sobretot a Terraforta, la botiga del meu company, on he fet un intensiu aprenentatge, a nivell teòric, sobre els diferents tipus de terra i graus de cocció, quatre pinzellades sobre esmalts, però sobretot on ha crescut la meva més profunda i conscient admiració per totes les persones que tenen moltes hores de torn i les que són capaces de modelar un tros de terra per donar vida a una figura. La casualitat de les vacances a la recerca d'un lloc tranquil ens va dur a Ansó i una tetera amb un dibuix característic fins al taller de la dona amb qui havia conversat a la fira de la Galera sobre el valor de tornejar, fins i tot, la porcellana. Quina pau es respirava en aquell espai! Quina alegria la retrobada i, de nou, la paraula compartida. Alfarero y ceramista son dos palabras que tienen el mismo signficado, aunque muchos asocien el alfarero a lo tradicional (cuencos, cazuelas, platos, tazas...) y el ceramista al artista más creativo, cuando en realidad las palabras significan lo mismo aunque alfarero eche sus raíces en el árabe y ceramista en el griego. Li comentem que en català passa el mateix amb terrissaire i ceramista... Ens n'enduem un parell de tasses amb la complementarietat d'un punt de vermell i un toc de verd.

Amb les mans i no amb els peus són fetes aquestes peces originals de na Cati que, amb una habilitat i la rapidesa que dóna tenir el material hàbilment ordenat al seu taller, reconstrueix els antics motllos que servien per fer sabates en elegants peces decoratives i redecora, sense l'ajut d'una coneguda marca sueca, tant sifons i ampolles, com plats i setrills. D'alguna manera, les seves peces transmeten la seva vitalitat i alegria malgrat els embats amb què tots ens trobem a la vida. Em meravella la seva capacitat per reconvertir un objecte en desús o una peça de cuina en una petita obra d'art que aporta aquella necessària dosi de bellesa a la nostra vida.