Alta muntanya

Tramacastilla- La Partacua

Hi ha paisatges que tenen la capacitat gairebé màgica de retornar-nos als moments que vam viure amb dolçor i alegria durant la infantesa o l'adolescència. Somric mentre faig l'esborrany a mà perquè avui sembla que les paraules s'han espantat davant la blancor de la nova entrada del bloc. Les deixo fluir a mà aprofitant uns fulls d'una llibreta reciclada d'aquelles de tapes de cartró vermellós. Tot just dilluns en parlàvem amb una veïna, mentre fèiem un cafè d'aquells de coincidència. El sol nom del valle del Tena on hem passat uns dies la retorna a la seva adolescència i es permet resseguir amb la mirada, entre absent i present, els paratges de Sandiniés i Tramacastilla mentre m'explica com fer vacances per a ella, que vivia a la Barcelona dels anys 60, volia dir descobrir les feines del camp i el plaer de les converses amb les amigues sota la via Làctea que no havia de competir llavors amb l'excés de contaminació lumínica al Pirineu. "Imagina't com devia ser allò quan jo hi anava! Només hi havia ramaderia i la duresa de la vida a alta muntanya. I era un moment tan especial per a mi..." Ara la vall ha canviat: els antics estables s'han convertit en restaurants i algunes cases antigues s'han transformat en allotjaments turístics. Els pobles de Sandiniés i Tramacastilla formen part del recorregut en tren que, superant el prejudici de fer massa el guiri, ens permet conèixer els antics costums de veïnatge a l'hora de pasturar ramats o de celebrar les festes, i ens dóna la possibilitat de deixar-nos endur per uns indrets on la intervenció humana és mínima i es respira, a banda de molta pols per la falta de pluja, el temps pausat de deixar escolar les hores simplement badant. Hem de deixar per a una altra ocasió l'excursió en el tren El Sarrio, amb sortida des de Panticosa, impulsat per dos joves que estimen l'alta muntanya i que volen seguir-hi fent vida.

 A la botiga-punt d'informació del tren las Lágrimas en los tejados, de Sandra Araguás, em reclama un moment l'atenció i deixo que la història d' el abuelo Antón, bombardejat per l'Alzheimer, m'allargui una mica més l'estada al Pirineu aragonès, a risc de la tristesa que em provoca la narració de la neta, Ana, que serveix d'enllaç entre l'agonia de la malatia i la viscuda durant la guerra civil. Però la narració és amena i alguns passatges tenen l'encert de reflectir amb delicada sensibilitat la vida a la muntanya: "No existen los excesos, hay que economizarlos para la vida dura que les ha tocado vivir en las montañas. Los gestos, las miradas, los movimientos de su cuerpo dicen más de lo que puedan decir sus voces. Existe un código, un lenguaje secreto entre ellos, en el que no se necesitan las palabras. Quizás hay que entender ese mundo cerrado y frío, majestuoso e imponente, que recuerda constantemente la belleza perfecta de este enclave, y al mismo tiempo, evidencia a cada instante la pequeñez del hombre. Cada primavera ha sido rezada, deseada e invocada por los montañeses a las nieves que los cubren durante meses." 

Refugi Mataró (estiu 2011) Foto: F. Mas

En les nostres sortides al país dels Pirineus, sempre acabem trobant la manera d'anar a fer una mica d'estiuejants a la vall d'Àneu. De camí, ens aturem, encara a l'Aragó, a Ginast, per provar sort i veure si aquest cop sí que trobem els naturalistes de cor i acció, la Carme i l'Emili, per fer-nos una abraçada i posar-nos al dia de la vida en aquest espai de frontera on viuen. Aigua fresca per refer-nos, admiració per les setze hores d'espera que són capaços de viure per fotografiar alguna de les aus que omplen de vida el seu blog, o el record del trajecte fins a Manlleu per poder votar l'1 d'octubre. Seguim el camí fins a València d'Àneu, on ens deixarem cuidar per la bona gent de la família que és al capdavant de Lo Paller. Va ser una d'aquelles descobertes de l'estiu del 2011 que han deixat pòsit: una excursió als llacs del Gerber fins al refugi Mataró, una guilla a Les Planes de Son, els pastissos de la Dolors per esmorzar, les aventures d'en Jordi mentre ens servia el cafè... Aquest any triem una ruta que ens durà fins a l'estany de la Gola, fins a més de 2.200 metres, per nedar-hi, tot i la fredor de l'aigua, com si fóssim protagonistes d'una de les meves lectures adolescents, Hem nedat a l'estany amb lluna plena de Raimon Esplugafreda. 

La simplicitat de fer camí a peu, d'observar els arbres, d'escoltar els ocells m'han connectat de nou amb aquelles vacances de petita a la serra Cavallera. L'estada era a la Colònia Estebanell, a casa dels avis, que en rebien amb un "Ozú, ozú... ya estáis aquí" per part de la iaia que ens esperava a la parada de l'autobús, i el silenci de l'avi que, amb les seves guitas trenzava sus estoras y sus capazos. Sabíem que amb el pare ens enfilaríem a muntanya, que agafaríem capgrossos a les basses i sentiríem el nom d'arbres i plantes que ara voldria haver-me après! Sabíem que la mare aprofitaria les tardes que estaríem trescant per la muntanya per xerrar pels descosits amb les germanes, nebots, ties i cosines. I llavors... llavors sí que deixava sortir la seva essència andalusa!