dimecres, 15 d’agost de 2018

Test, torratxa, cossiol

Foto: Francesc Mas
I torreta, és clar, si sou de les terres del Bages. Així ho recordava la Núria Silvestre, directora de la biblioteca municipal, en el pregó de la Festa Major d'enguany a Manlleu. Fa trenta-un anys que hi va arrelar o, millor com diu ella, es va transplantar a la vila del Ter. Ella ha adoptat la forma osonenca torratxa per evitar la gent la miri de forma estranya perquè no l'entén, però ha mantingut a distància el participi set tot reivindicant la forma sigut del seu territori d'origen, Sant Vicent de Castellet. A l'altra banda del Montseny, jo he mantingut el set osonenc i he canviat la torratxa pel test, arrelada com em sento a la vila de Breda, un dels cinc centres actius de producció terrissaire de Catalunya juntament amb Verdú, Esparreguera, La Bisbal i Quart. De ceramistes professionals i aficionats en trobareu, gosaria aventurar, a cada racó habitat de Catalunya. Hi ha un poder genuí en la terra que es deixa modelar per convertir-se en un objecte utilitari o una peça que aportarà bellesa a la nostra quotidianitat. Ho afirmo, sí, amb dolça fermesa: també necessitem la bellesa per viure, per fer de bàlsam d'harmonia a la nostra ànima malmesa d'haver-nos oblidat de mirar amb cura les obres que són fruit d'una lentitud necessària. Mentre vaig viure a l'altra banda de la mar, a Mallorca, vaig incorporar la paraula cossiol i, fins i tot, en vaig adoptar un parell amb menta i farigola que lluïen al balcó de casa meva, al carrer de la Creu, a Bunyola. En realitat és el nom que pren la MA-2010 (Gràcies, senyora Maps!) que travessa tota la població, des de s'estació des tren de Sóller fins a la carretera que mena fins a Santa Maria del Camí. Curiosament o no, la MA-2010 va canviant de nom en funció del tram: costa de s'Estació, carrer de la Creu (amb article literari), carrer de Sant Mateu, carrer de l'Església i Passeig Antoni Estarelles. 

Núria Silvestre 
Diumenge passat a Manlleu, la Núria parlava de la seva arribada a Manlleu, fa ja 31 anys, per fer una feina que l'apassiona perquè des de les biblioteques poden posar a disposició de la gent les eines necessàries per tenir una cultura àmplia i així contribuir a l'educació del criteri. En els llibres hi ha la màgia de la descoberta, de la companyia, de l'esforç de qui ha dedicat una part del seu temps preuat a un objectiu: el llibre. Tant se val si és com a autor o com a lector. A vegades hi ha espurnes de felicitat en les paraules llegides que acaronen la nostra intimitat; a vegades esclaten quan les deixem fluir compartint amb els altres un bocí de la nostra animalitat. L'American Philological Association té com a lema Πυχῆς ἱατρός τὰ γράμματα (la literatura és un metge per a l'ànima), qui sap si manllevat d'aquell que Diodor Sícul explicava que es trobava a la biblioteca d'Alexandria, Πυχῆς ἰατρεῖον. La feina de bibliotecària, m'explicava un dia la meva amiga Sandra, té alguna cosa d'observador internacional, per allò de ser testimoni de com tota mena de persones estableixen relació amb els llibres: des de les mares (i els pares) a qui renyaria més que no pas a les criatures per la forma en què permeten que els seus fills posin potes enlaire racó dels contes fins als petits encuriosits per aprendre més coses sobre el llatí (sic!) o els que volen conèixer més de prop els costums dels porcs senglars que, segons la viquipèdia es diu així per menjar glans, contràriament al que trobem a l'Alcover Moller, que el remet a l'adjectiu llatí singularis.

De la biblioteca de Bunyola vaig agafar en préstec els CD dels meus admirats Antònia Font, que tenen l'habilitat de transplantar les paraules, que apareixen arrenglerades als diccionaris, a les seves cançons que esdevenen cossiols de colors i perfums. Wa- Yeah. Va ser en aquesta mateixa biblioteca que, amb la meva amiga Matilde, vam compartir cartell a L'hora del conte. M'hi va animar ella a qui agraeixo tots els petits detalls que van fer possible que jo em sentís com a casa en aquest poble de la serra de Tramuntana que forma part dels meus moments d'estricta simpatia. El peixet que volia abraçar els arbres havia guanyat l'any 2003 l'edició del concurs Vet aquí un gat de Montcada i Reixach. Vaig trobar la inspiració per al conte en un article de la revista Cuerpomente en què Ignacio Abella parlava del poder sanador d'abraçar els arbres. Estic convençuda que en Blauet, protagonista del conte, us animaria a fer-ho. Potser ara, mentre llegiu, esteu dibuixant un somriure de complicitat; o potser heu fet una ganyota d'astorament només d'imaginar-vos, grans com sou, repetint allò que fèieu de xics de veure quants necessitàveu ser per poder-lo abraçar de tan gruixut com era el tronc del roure que hi havia al pati de l'escola, a casa dels avis, a l'esplanada de la casa de colònies on anàveu els estius... Us animeu a fer-vos aquest regal? Us animeu a fer-lo a aquests enigmàtics éssers de color verd que més s'enfilen com més endins poden arrelar?


4 comentaris:

  1. Al "Camí de Catalunya" des de Vilaller a Ginast hi ha un arbre molt especial per a mi, ja que el seu tronc té la forma d'un nas, i no d'un nas qualsevol: sembla el meu nas! M'agrada notar el tacte de la seva escorça a les mans!
    M'ha fet gràcia que parlessis d'això, així com de la diversitat en les paraules dels diferents parlars de la nostra llengua, de la importància de les biblioteques i les persones que en tenen cura, així com del conte del peixet que volia abraçar els arbres...
    Vaig rebre la teva preciosa postal!
    Un "potxó" que és un petó en ribagorçà.

    ResponElimina
  2. La meva via d'escalada favorita a Mallorca es diu "records de Bunyola" i es troba a Formentor, davant de la mar :)
    M'agraden molt els temes que toques al teu article. Per cert, Antònia Font, als quals he vist tocar a Múrcia i a Cartagena, es van separar l'any que vaig arribar a Mallorca (a Alaró) el 2013.
    Besets des de la Catalunya més meridional.

    ResponElimina
  3. Recordo Mallora perquè hi vaig viure el 1r any de casada, al passeig Marítim al costat de l'Auditori i passejava sempre pel port, em sentia com a casa excepte perquè fa 34 anys, quan anava a mercat jo els parlava en català i em contestaven en castellà. Ara no sé com està, suposo que em contestarien amb anglès. El què recordo més és el frit malloquí, la coca de patata i un restaurant anomenat Can Dimoni. Vés a saber on para ara tot això! Molts records!.

    ResponElimina
  4. Gràcies una vegada més per l'article (aquesta vegada des del Caucas!) Una abraçada!!!!

    ResponElimina