Caramels de pi

Foto: Som de picnic

No he agafat el títol d'un dels cistells amb caramels de sàlvia o romaní de l'herbolari Manel que tenim instal·lat al carrer del mig a Breda, tot i que a la placa deixi clar que és el carrer Sant Iscle. Sempre m'han fet gràcia aquests noms que es transmeten de boca a orella i que tenen a veure amb una disposició antiga, quan al poble hi vivia poca gent. El títol me'l va suggerir, sense adonar-se'n, el meu germà just de començar a caminar cap a la font d'en Gurb, una de les cent que es poden descobrir a Sant Hilari Sacalm.  L'olor de bosc, després de la pluja del divendres, era tan intensa que la sinestèsia va sorgir com per art de màgia. Tot i que la Dúnia me n'havia parlat el primer curs que jo feia feina a l'institut, no va ser fins fa dos anys que hi vaig anar. Va ser un juny atípic en què combinava els darrers dies de classe i els dels meu pare a qui havien diagnòstic un càncer amb metàstesi que només feia possible l'equip de cures pal·liatives com a únic suport mèdic i la companyia dels qui l'estimem perquè pogués marxar des de casa. Cansada de la monotonia de l'eix transversal fins a la plana, vaig decidir passar per la carretera del pla de les Arenes. Hi havia més revolts i més distància, també més silenci. Vaig trobar un parell de matrimonis per la carretera que em van demanar si sabia on era la font d'en Gurb. Els vaig explicar que no hi havia estat mai, però que si els havien indicat aquell camí a l'oficina de turisme així devia ser. Vaig seguir conduint fins que vaig veure un cartell que indicava la font. Vaig aturar el cotxe pensant que era una bona oportunitat per anar-hi. Quan ja enfilava el camí de tornada, me'ls vaig tornar a trobar. La conversa ens va dur de les causalitats fins a la pel·lícula Bailando con lobos, ja que una de les dones era actriu de doblatge i a la pel·lícula posava veu a una de les índies. 

Foto: Pedro Palacio

Saltant-me totes les escenes de lluites aquell estiu vaig tornar a veure la pel·lícula, a gaudir de la sonoritat de noms pensats al peu de l'esperit: Pájaro guía, De pie con el puño en alto, Cabello al viento, Diez osos... Sempre m'ha fascinat la cultura índia pel seu contacte amb la natura, pel seu respecte als savis de la tribu, a banda, és clar, de la fascinació pels noms. De petits, al pati de casa, havíem jugat amb un tipi que ens havien regalat. A casa, a l'habitació dels convidats, n'hi ha un de feltre amb tota una tribu. Tota? Tota no! N'hi falta un: Pequeño Brinzón que volta pel món acompanyat d'un guia de muntanya a qui vam conèixer a Nerín aquell mateix estiu. En Pedro va quedar encisat per Gran Jefe Árbol i Pequeño arbusto (Gran Roure i Alzina Xica en versió catalana) que duia a la meva motxilla, però que de tant en tant treien la cabellera per admirar el paisatge imponent del valle de Añisclo. Una juguesca em va fer complir la meva paraula que n'hi enviaria un que ara tan aviat neda en una poza com s'enfila dalt d'un avió per resseguir la solitud dels cims. Si pogués fer un salt en el temps m'agradaria anar a conversar amb algun d'aquells savis de les tribus lakotes, deixar-me fer trenes i escoltar la veu dels arbres en la nit. 

Alumnes de Sant Hilari (2009)

Tot i haver treballat durant deu anys a la vila de les cent fonts, dec haver tastat només l'aigua d'una dotzena, font del Ferro inclosa, encara que fos per dir ecs! Algunes les vaig descobrir tota sola i d'altres en algunes de les sortides de principi de curs que solien avorrir alguns alumnes que estaven farts de trescar-hi a peu, però sobretot amb bicicleta. A mi m'agradaven aquelles sortides a la font de les formigues, a la font Picant, a la font del Sastre... perquè em permetien conèixer una mica més el poble on treballava i, de retruc, els meus alumnes. Potser m'hauria agradat que aquesta sortida l'haguéssim fet com a claustre de professors per conèixer-nos una mica més, perquè els que arribaven de nou per un temps determinat o definit coneguessin l'entorn. Però l'inici de curs cada cop és més de bojos, condensat en poc temps i amb més tràmits i gestions per dur a terme. De tant en tant, ho reconec, m'agrada molt enfilar de nou la carretera de coll de n'Orri, anar a buscar la carretera d'Arbúcies fins arribar a l'eix i enfilar amunt cap a Sant Hilari. Si la intenció és deliberada, agafo un parell de garrafes i les omplo a la font Vella o a la del cirerer, a la plaça de l'ajuntament. És la mateixa, Dolors! em deien els alumnes. Amb alguns d'ells vaig anar a Girona un nen alemany, Felix Finkbeiner, que arran d'un treball d'escola i el suport de Klaus Töpfer, exministre alemany de medi ambient, havia impulsat el projecte de plantar un milió d'arbres per salvar el planeta. Em semblava una oportunitat que coneguessin algú jove amb un determinació tan clara de cuidar casa nostra, el planeta! El projecte de Plant for the planet segueix endavant. Em sento feliç, quan hi pujo, de retrobar els alumnes i veure que ells també segueixen endavant: la Judit combina les feines d'advocada amb una regidoria a l'ajuntament, en Jordi segueix al Club Bàsquet Vic, com a jugador i entrenador, en Joan va de bòlit servint plats al Vilavecchia, l'Akane anirà a fer el batxillerat artístic, en Joel treballa a Coll de Revell, l'Erola ha muntat el seu propi negoci,... i me'n deixo un munt que han omplert d'alegria, de dificultats, de reptes, el meu dia a dia a l'institut de Sant Hilari. Gràcies pels vostres somriures quan ens retrobem!

PS: La fotografia dels alumnes no es veu massa bé, però hi surt en Toni que va morir fa quatre anys després de viure amb valentia la malaltia que el va deixar els darrers anys en cadira de rodes.