Solpost

Formentera, estiu 97

Em vaig enamorar d'aquesta paraula fa més de vint anys. I m'agrada escrita com una sola paraula, a risc que gramaticalment sigui incorrecta. En demano disculpes als més puristes de la llengua. Solpost és aquella hora màgica en què el cel surt a passejar tenyit de daurats vermellosos. Va ser la primera vegada que vaig trepitjar l'illa de Formentera l'agost del 97. No en sabia gaire res d'aquesta petita illa més que l'emoció amb què en parlava na Raquel, a qui vaig conèixer en una classe de història de la llengua catalana en una aula d'aquelles que s'enfilaven per amunt per amunt i on calia arribar prest si volia ocupar seient a les primeres files. Llavors l'illa no s'havia convertit, encara, en l'estrella convidada o ocupada, mediterràniament parlant és clar, a no ser pels joves dels motorinos que alteraven la calma de l'illa amb horaris a deshora, conducció temerària i la cantarella del seu italià d'origen. Férem de turistes privilegiades participant en alguns actes de les Festes de la Terra, el 5 d'agost, en què es commemora l'arribada de les tropes catalanes a les Illes Pitiüses l'any 1235. Un dels moments emblemàtics de les festes, concerts i disbauxa a banda, era el moment del pregó, on es feia un repàs en clau satírica de la realitat política i social de l'illa de la resta dels Països Catalans. 

Festes de Santa Maria 2003

Vaig ser a totes les Festes de la Terra des del 97 fins al 2004. Els primers d'anys de convidada de na Raquel i després ja com a resident a l'illa. El darrer estiu que hi vaig ser el pregó acabava així: "I ja per anar acabant/ us direm de conselló:/-pensau bé allò que voleu/per s'altra generació./ No mos deixem desfer s'illa/cuidem-la amb veneració,/ com també tota sa saviesa/llegat de sa gent major/ Bona nit, amics i amigues/ i a tota sa població, es molts anys a ses Maries/ de part de sa comissió. Molts anys i bons!" No hi he estat des del 2007 i ja llavors la vaig trobar canviada. No sóc capaç d'imaginar els quilòmetres d'asfalt que ara la recorren, les rotondes que distribueixen la circulació o la munió d'allotjaments turístics i altres negocis de temporada que s'hi han instal·lat. No sé si encara se sent aquella olor intensa en passar devora una figuera carregada de verdaletes o albocors...  Crec que no n'he menjades mai de tan bones, eixint de collir de l'arbre o assecades per na Florentina, sa güela de na Raquel. No sé si en un altre dels clàssics de les festes que jo vaig conèixer, la fotomarató,  va tocar fotografiar l'exemplar més gran de les figueres que senyoregen l'illa sense témer ni les ventades ni els temporals de l'hivern que deixen Eivissa incomunicada de Formentera.  

Paladejava ahir el meu solpost particular, asseguda al sofà de casa. Després de la tempesta de diumenge, la frescoreta s'escolava per la porta del balcó, les orenetes piulaven mentre tornaven als nius i tot respirava una mena de calma plàcida que em vaig permetre assaborir en silenci, sense distraccions, amb plena consciència d'aquell moment d'estricta simpatia amb mi mateixa. No vaig voler engegar la televisió, conscient que ja ha passat a la història allò que a l'estiu no hi ha notícies perquè no és cert: segueixen morint persones al Mediterrani, cremant boscos a Grècia, el groc no perd actualitat i han reviscolat algunes actituds que crèiem enterrades al fons del segle XX. En nom dels mercats i dels beneficis econòmics, no recordem prou les paraules del gran capdill indi Seattle al president dels Estats Units: "Com pot comprar o vendre el firmament, o fins i tot la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda. Si no som amos de la frescor de l’aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los? Cada parcel·la d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins el so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells roges." Potser aquest estiu, tant si tenim la sort de marxar de vacances com de fer-les a casa, podem sentir com n'és de sagrat el lloc on som i degustar-lo amb els sentits ben desperts com si fos la menja més deliciosa o la beguda més refrescant. I, com qui no vol la cosa, agrair que hi som per gaudir-ho...