Jo el 2018...

Quan ho llegiu hi heu de posar la cantarella dels nens que interpreten el paper dels fills de la Joana, una de les protagonistes de la sèrie Com si fos ahir. Després, segons els nens, es tracta de dir alguna cosa que voldries fer el 2018. El recurs els serveix quan tenen por i així ho expliquen al seu tiet, l'Andreu, ajaguts tots tres als sofà, a qui han recorregut perquè no podien dormir després d'un somni: "venia el papa i menjàvem pizza", explica el nen. "És raro, perquè el papa està mort." La resposta de l'adult: Sí, és veritat. I aleshores cada un d'ells ha anat explicat que volia per al 2018. Aneu al minut 25 si voleu recuperar aquests minuts de saviesa infantil i respecte adult. 

Com solo fer moltes vegades, he escrit en un paper i a llapis la frase Jo el 2018... i un parell d'anotacions més com ara una frase que solia dir la meva mare: "els nens són de qui els cuida". L'he penjat al suro que tenim a la cuina de casa on tant hi ha la llista d'anar a comprar, com una postal Florència o del mont Saint Michel, el recordatori d'un pagament i el calendari a petar de gestions per fer. Quan acabi d'escriure aquest article, treuré la xinxeta, posaré el paper a la caixa del cartró i, probablement, pensaré que si recullo també el paper del meu estudi avui que és divendres i toca, puc baixar-lo perquè se l'emportin a reciclar i tornar començar el cicle.

Foto: Jordi López

Al principi em va costar una mica seguir el fil de la sèrie, però mica en mica, he anat intuint perletes reflexives en els diàlegs, en les actituds dels adults i també dels més joves, i ho confesso, la presència de Marc Cartes hi ha acabat d'ajudar. Per què negar-ho? No passa res si un dia no ho miro al migdia o al vespre. Sempre hi acabo agafant el fil. He mantingut el grup de whatsapp que vaig fer amb l'Anna, l'Eli i l'Ester fa un parell de temporades quan seguíem La Riera. L'hem mantingut, suposo, ni que sigui de tant en tant per saludar-nos ara que ja no fem feina plegades després de deu anys compartint espai muntanya enllà. 

I també he pensat... sobre el 2018. Jo el 2018... vull seguir trobant el temps per donar vida a L'illa del Ter, per compartir estones de rialles i reflexió artística amb en Francesc, per llegir els contes de la Mariona i riure amb en Pol, per les cartes, postals i correus electrònics amb la gent que estimo, pels àpats, les tertúlies i els boscos amb les amistats, per les estones de silenci amb mi mateixa, per escoltar sense jutjar, per demanar ajuda i oferir-ne, per fer la perdiu que tant aviat plora com riu, per recordar i agrair els que ja no hi són la llum que han posat en el nostre camí, per posar el meu granet d'arena per cuidar aquest planeta tan bonic que ens acull, per...

Foto: CEB Breda

Tot això m'agradarà que sigui en un país que no necessiti ja el color groc per reivindicar la llibertat dels presos polítics, en un país on n'hi hagi prou per a tots, en un país de diàleg i de fets, en país que s'aixeca altre cop per reconstruir-se, amb humor però sense sarcasme, amb determinació però sense aixafar el que pensa diferent, amb humilitat i dignitat. Si en llegir-ho penseu que és una utopia, us demano cinc minuts per escoltar les paraules d'Eduardo Galeano. I vosaltres, com acabaríeu la frase "Jo el 2018..."?