Tornar

Per poder tornar, primer cal haver marxat. M'ho va dir una seriositat gairebé transcendent. Més tard vaig anar descobrint el sentit d'una frase que em va semblar, d'entrada, una obvietat gairebé insultant. Em recorda ara una mica el que em passa sovint amb aquells versos de Kavafis que ens han arribat gràcies a la versió de Lluís Llach que es va atrevir a cometre "un pecat mortal que cap indulgència no em podrà perdonar: vaig gosar manipular la versió de Carles Riba", segons les seves pròpies paraules en el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs. 

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Hi pensat avui, en això de marxar i tornar,  quan una antiga alumna ha trucat a la porta de l'aula just només per saludar perquè era conscient que jo estava fent classe. Ens ha interromput mentre, un cop més, acompanyava els alumnes a seguir les petjades de l'heroi Eneas que, després de la derrota de Troia, es veié obligat a marxar per trobar una nova terra on fundar una nova pàtria, tal com així estava escrit en el seu destí. M'ha alegrat retrobar-la perquè tota ella transmetia la il.lusió per la nova etapa tot i les dificultats que també comporta.

Hi ha una edat en què, per a la gran majoria de joves, el lloc on han viscut sempre se'ls fa petit i necessiten marxar per ampliar horitzons, per créixer, per entrebancar-se sols i alçar-se sols o amb l'ajuda de persones diferents a les han agombolat fins llavors. Arriba un moment en què cal desplegar les ales per volar enllà on de ben segur que trobaran persones nobles, cultes, riques, desvetllades i felices (adaptant els versos d'Espriu). Ho comento en veu alta mentre els ulls els brillen per unes ales que senten cada cop més a prop, tot i el deix d'enyorança que algú també intueix perquè això suposa el final d'una etapa. Però per tornar, primer cal marxar.

Sembla com si els fats s'haguessin posat d'acord, aquesta setmana, a posar-me en sintonia amb aquests dos verbs i, mica en mica, em van deixant tastar el seu regust abans de superar una prova de nostàlgia, sorpreses i retrobades que va arribar en forma de grup de whatsapp amb el nom de l'escola on vaig estudiar EGB, una fotografia actual del centre i una invitació per a un sopar. A mesura que han anat passant els dies s'hi ha anat afegint gent. Algú, amb discreció, també n'ha marxat. D'altres, n'estic convençuda perquè els innombrables comentaris i salutacions així ho transmetren, estan esperant amb candeletes que sigui dissabte al vespre. 

Em costa trobar les paraules adequades per expressar el còctel d'emocions que sento abans d'anar-hi, però, per si de cas, posaré al cotxe el CD d'en Llach i mentre vaig conduint per l'eix transversal em deixaré impregnar "pel seu pecat mortal" que tantes vegades m'ha banyat l'ànima:

Ítaca t'ha donat el vell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.