dimecres, 27 de gener de 2016

Somriures

A la Lina, una dona valenta i sensible

Hi ha moments que la vida ens posa en safata cicatritzar una vella ferida que, de tant en tant, ens retorna un dolor antic. Només cal tenir les portes obertes a la saviesa de l'ànima que sap just què necessita per seguir avançant. Podem mirar la cicatriu de la ferida amb un punt d'orgull que ens recorda la nostra pròpia fortalesa, sovint oblidada. La podem mirar amb aquell somriure plàcid i satisfet que mostrem quan, després d'una estona de recerca a la galeria d'imatges del mòbil, apareix la carona del nou membre de la família, l'amplitud del nostre paisatge preferit o la darrera ximpleria que algú ha compartit amb nosaltres. 

Potser un dels somriures més difícils d'exterioritzar és el que dediquem a una arruga que, fins i tot sense ser-ne del tot conscients, fa massa temps que ens solca l'ànima; una arruga de quan encara no sabíem que plorar neteja els lacrimals i s'endu el dolor de la solitud per ser diferents; de quan encara no acabàvem d'entendre que l'essencial és invisible als ulls, com recorda la guineu al Petit Príncep, que en el fons tots aspirem a estimar i sentir-nos estimats per la resta de la tribu, essent com som, tant si treballem com si estudiem, tant si el que ens omple és artistejar com ser abanderats de la generació digital.

Llavors no sabíem, encara, que patiríem malgastant la nostra energia en la utopia de voler agradar tothom perquè, en aquest camí, ens oblidaríem de vetllar per la fragilitat de la nostra ànima. La seva essència necessita una cura especial, de la qual parla Frédéric Lénoir, filòsof, sociòleg i historiador de les religions. Lénoir explica la història verídica d'un etnòleg que va conviure un temps amb uns aborígens australians. Va observar, en una de les caminades que va compartir amb ells, que la tribu s'aturava de tant en tant sense que, en aparença, hi hagués un motiu. Però sí que n'hi havia un: les ànimes s'aturaven per mirar, sentir o escoltar alguna cosa que el cos no havia copsat. M’agrada esperar la meva ànima en companyia de la llum i del silenci. He anat descobrint aquesta necessitat de l’ànima a mesura que m’he anat fent gran, a mesura que he après a pronunciar la paraula ànima en veu alta, amb la ferma dolcesa que reclama aquesta paraula, potser universal, de la qual cap religió en té l’exclusiva. 

Dissabte, amb mirada amable, agraïdes per la retrobada que cura una vella ferida, ens vam poder fondre en una abraçada que, qui sap!, ens durà a capbussar-nos en un territori íntim, a vegades massa desconegut, però ple de camins per explorar i d'arrugues per desvetllar amb l'emoció tendra que desperta un somriure de tot cor.



5 comentaris:

  1. Me ha conmovido, me ha provocado una dulce y nostálgica sonrisa, dolça Dolors. Petons

    ResponElimina
  2. Escrius tan bé. Sempre arribes a l'ànima...

    ResponElimina
  3. Com sempre, preciós Dolors. Aquesta vegada, però, m'he emocionat de manera especial, les teves paraules m'han arribat al cor, potser perquè de petites vam compartir aquests moments o potser perquè les teves paraules estaven també sembrades dins meu. Com comparteixo tot el que expliques i que identificada m'hi sento alhora! I de nou, mentre t'escric em continuo refermant en el deure que com a persona i com a mestra tinc amb els infants, i com d'important és l'acompanyament emocional que els fem al llarg del seu camí. Una abraçada amiga!

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies per l'amabilitat dels vostres comentaris! I sí, Maria Àngels, com n'important és acompanyar emocionalment infants i adolescents!!

    ResponElimina
  5. M'ha agradat el que dius sobre l'ànima, i t'afegeixo: quan somnies és quan la teva ànima es connecta amb l'altre món...això permet el tant repetit " déjà vu"...

    ResponElimina