 |
| Font: Diari de Girona |
Arriben nerviosos, amb el paper a les mans, la motxilla a l'esquena i la gran majoria també amb el DNI. Comencem a passar llista i els mostrem a quin lloc han de seure, després de les comprovacions pertinents. Res de mòbils ni motxilles. Ens esperem que siguin les nou per començar. "Com que es tracta de la primera prova, no podreu sortir fins que siguin les deu. Ja podeu posar les etiquetes identificatives al davant i al darrere. Tingueu cura que no us quedin arrugades perquè es pugui llegir bé el codi de barres". Han deixat de ser alumnes amb noms i cognoms per garantir la correcció. Tenen una nova oportunitat després d'aprovar el curs a la convocatòria extraordinària de juny. D'altres provaran de pujar la nota del bloc d'optatives per veure si així poden entrar a la carrera que volien el curs vinent. Han arribat a la facultat en transport públic, compartint cotxe o acompanyats d'algun familiar. No hi ha, com passa al juny, els vocals de centre, els professors representats dels instituts o escoles on han estudiat. I, tanmateix, s'espavilen. Me'ls miro mentre passejo per l'aula i penso que tenen un punt de valentia, pel que suposa la convocatòria de setembre: tot l'estiu estudiant, poques places a les universitats públiques i, qui sap, si el neguit d'omplir un any després de gairebé tota una vida encaixada en els límits entre setembre i juny. D'aquests alumnes no en solen parlar al telenotícies amb els tòpics de la temuda selectivitat, les notes de tall i les estratègies per sobreviure aquests dies. En fem un gra massa d'aquestes proves? Cal posar-los tanta pressió?
Com si ens tornéssim a examinar en forma de recompte total de manifestants, unes 600.000 persones segons la guàrdia urbana, omplim els carrers de Barcelona un any més. Manel Fontdevila, a l'Ara, fa un recull d'aquests set anys de mobilització persistent. "Si cal anar a fer pinya, s'hi va". És el comentari més destacat a l'ofrena foral a mossèn Pere Ribot, aquest any amb xim-xim inclòs. Si cal col·laborar amb la samarreta, els pins, els adhesius o els llaços grocs, també. No hi ha la il·lusió dels primers anys, però llavors no hi havia ni exiliats ni presos polítics. Potser el tossudament alçats d'una cançó d'en Llach que no m'he arribat a aprendre és el que més ens defineix en aquests moments. No hi vaig amb la samarreta "oficial" sinó amb la que m'ha enviat na Magdalena des de Ciutadella per "poder-me acompanyar". Li envio un parell de fotografies perquè somrigui de veure que sí, que me l'he posada i enregistro un àudio perquè es faci una idea de l'ambient sonor. Me la imagino asseguda davant de l'ordinador seguint la retransmissió. Ens vam conèixer fa quinze anys a les festes de Sant Mateu a Bunyola, el dia de les colles. Els bordissots, gràcies a na Matilde, m'havien acollit en el grup i m'havien implicat, just un mes després d'aterrar a Bunyola, a les festes de Sant Mateu. També fa quinze anys de la primera correguda en roba interior que ja és un tot un clàssic de les darreres revetles del mes de setembre a la meva estimada illa de Mallorca.
I no seria setembre sense la setmana del llibre en català que enguany ha arribat a la 37a edició carregada de novetats, de signatures, de la feina acurada i professional d'aquells que son al capdavant d'editorials petites que treballen en projectes que estimen i cuiden. A la parada d'Adesiara, un segell editorial que ha apostat per acostar autors d'adés (Llucià de Samòstata, Erasme de Rotterdam o Horaci) i d'ara (Xuan Bello, Cèlia Suñol o Iehuda Amikhai), retrobo companys de facultats com a traductors de Sal·lusti, companyes de feina en manuals teatrals i, encara, alguna professora en una de les lectures obligatòries per a la selectivitat del 2020. Però no deien que la suprimirien? Em sembla que ja en parlaven l'any que compaginàvem el cinquè curs a la facultat amb el C(urs) A(ptitud) P(edagògica) en unes quantes sessions els dissabtes al matí. Quatre nocions molt bàsiques sobre adolescència, la constatació que el temari de la matèria era impossible de fer en tres cursos, però també la il·lusió de la Bàrbara Matas per transmetre tot allò que ens van aportar els nostres avantpassats grecoromans.
Consulto l'agenda literària de la Miracle Sala i en aquesta trentavuitena setmana de l'any hi recupero amb un somriure dolç uns versos de Martí i Pol:
"Voluptuosament desfaig camí
sense anar enlloc. Jo també setembrejo".
