Tres dies selva endins

Foto: ERC Breda

Confesso que vaig entrar a la sala convençuda que només m'hi quedaria una estoneta. Molts divendres, per molt que siguem a un octubre estiuenc, ja he acabat els torrons. Només necessito una estona de badar, de no fer res que no sigui mirar l'horitzó cap al castell de Montsoriu, resseguir els cims que li fan companyia en la distància i meravellar-me una vegada més de la diversitat arbòria d'aquest racó de Montseny. I també anar a dormir d'hora amb el somriure als llavis de saber que el despertador se n'ha anat de cap de setmana. Però m'hi vaig quedar fins al final perquè em van atrapar les històries que explicaven alguns dels amics d'Oriol Junqueras. M'hi vaig quedar per la saviesa comunicadora de la veu calmosa i tranquil·la que ens va embadalir amb una història d'esperança i fe: la d'unes monges franceses que, palplantades davant la casa del bisbe Casaldàliga, van aconseguir el seu permís per anar tres dies selva endins a integrar-se en una comunitat indígena que acabava de ser vençuda per una altra. M'esgarrifo, encara, quan recordo com aquelles monges aconseguiren que la comunitat deixés d'abandonar les nenes eixint de néixer. Oblidaven, en el seu desig de tenir guerrers forts que el defensessin, que sense les nenes la comunitat s'acabaria extingint.

Foto: Coral Farín

Per poder respirar en moments difícils, he trobat la força en aquelles estones d'estricta simpatia amb persones que comparteixen, amb generositat, el seu bon humor, la seva visió artística i la il·lusió per tirar endavant. Dissabte al migdia, a casa, en motiu de la 8a Fira de l'Olla, vam fer allò que hem comentat en més d'una ocasió a l'organització: "apadrina un firaire". La nostra proposta és que durant els dos dies que dura la fira, els firaries tinguin l'opció de fer nit o algun dels àpats a casa d'algú del poble. Seria una oportunitat per a uns i altres de conèixer altres realitats. En Francesc i jo vam tenir la sort de compartir àpat i tertúlia amb la Coral i la Cécile. La parada de la Coral, ànima motivadora del taller El rajol a Granollers, bullia de colors i llums.

A la de la Cécile una mostra de les seves produccions i el pòster que convidava a l'exposició de teteres l'endemà al Cafè L'heura: es tracta d'un dels projectes del seu taller obert en què cada alumne fa la seva pròpia tetera aportant el seu toc personal. Si en teniu oportunitat, aneu-hi a fer un cop d'ull i descobrireu que hi ha teteres inspirades en el joc del Minecraft, que n'hi ha que no es poden obrir (grans aprenentatges lligats al món ceràmic), que la majoria son fetes de persones que s'hi enfrontaven per primer cop... En un ambient des festa, amb pica-pica de diumenge inclòs, la Cécile ens va fer una explicació planera i entenedora de les dificultats i les alegries que suposa treballar amb la terra, l'aigua, l'aire i el foc. I em permeto animar-vos a fer un taller, encara que sigui d'un dia, amb elles. Us puc garantir una bona estona i una molt bona companyia!

Foto: Diari de Girona

Dimecres al migdia també vaig compartir taula, aquesta vegada amb la Marina d'Anglès. Vam coincidir com a voluntàries als afores de Sils, en el punt d'avituallament del dinar per a la marxa que havia sortit de bon matí des de Girona. El telèfon de la Marina amb prou feines va parar de sonar, ella tampoc d'apuntar gent que faria algun dels trams de la marxa en autobús. Hi havia gent de totes les edats, a peu, en bicicleta i, fins i tot en patinet o amb un carro de supermercat. L'agraïment anava en doble direcció: per als que caminaven com a reivindicació per una sentència injusta i pels que fèiem de voluntaris repartint el dinar. La Marina, en un dels moments de calma, m'explica que ella ja té 73 anys i ja en fa molts que posa el seu granet de sorra per al país. Té una mirada viva, un somriure de follet i l'empenta de qui té les coses clares a l'hora de col·laborar en una causa justa. En el viatge de tornada cap a casa acompanyo un grup de jubilats que han decidit fer el tram Girona-Sils fins a l'estació a agafar el tren. El paisatge de la Selva interior em fa companyia mentre condueixo per la GI-555 i m'adono que, després de l'impacte de la sentència del dilluns, seguim endavant. No recordo quina de les cinc persones que va parlar divendres passat als Forns de Breda va dir que el dilluns 14 seria senzillament un dia per continuar endavant. 'Senzill' no vol dir fàcil. No es va equivocar.