Bon dia!

Portada del disc (1997)

Si això fos la cançó d'Els Pets, tot d'una engegaríem aquell "ningú ho demanat, però fa bon dia..." I potser més d'un l'heu començat a taral·larejar tan bon punt heu llegit el títol o heu clicat a l'enllaç. El disc va sortir el 1997 i va ser una de les cançons que els meus alumnes de català de 1r d'ESO de l'Escorial (Vic) van treballar a l'aula. Si el professorat d'anglès feia servir les cançons a l'aula, per què no ho podia aprofitar jo? Com que ja fa temps que els disquets on guardava el material van anar a la deixalleria a reciclar i no en devia fer còpia en CD, no sé quines paraules vaig suprimir de la cançó amb la intenció que els alumnes es fixessin en la grafia correcta. Podien molt ben ser algunes d'aquestes: il·luminar, brossa o llençant; podia molt ben ser, també, que hagués suprimit tots els accents. Recordo la cara il·luminada d'una alumna de qui em sap greu no recordar el nom quan em va demanar si ella podia preparar un exercici com el que jo els havia portat. I tant! Jo vull ser rei... es va convertir en material per treballar l'ortografia i va ser l'alumna qui es va fixar en les paraules que portaven accents i en les que podien generar dificultats a l'hora d'escriure. Un regal!

Foto: Diari Mes

També és un regal que des de fa un bon grapat d'anys a les biblioteques es faci préstec de música. Reivindico la força literària del text de les cançons que m'han acaronat l'ànima quan no sabia trobar consol en res més, de les que m'han generat tristesa i dolor, i encara de les que han despertat en mi la força per seguir endavant. He passat la darrera setmana conduint cap a la feina en companyia del disc Som d'Els Pets. He d'aprofitar-lo abans no m'arribi el missatge de la biblioteca que l'he de tornar d'aquí a tres dies. He deixat que se m'enganxés la 4, "No vull que t'agradi aquesta cançó", i l'he cantada a cor què vols a la C-35 mentre començava a clarejar. He recordat l'impacte que em va causar saber que en Joan Reig, el bateria del grup, havia patit abusos sexuals de petit. Com li podia haver passat a aquell homenàs de cabells llargs que tocava amb força la bateria en els concerts mentre en Gavaldà ens animava a anar de festa? Però, és clar, llavors era només un nen, com tants d'altres que no han gosat parlar-ne fins al cap de molt temps; com tants d'altres que no s'han sentit escoltats quan ho han explicat. La cançó Corvus desgrana els records d'aquells moments i la poesia dolorosa em corprèn, mentre de fons sona la guitarra. "Amb quin dret ens vas prendre aquell estiu d'olor de préssecs...  si també els records el vent se'ls endugués..." La canto amb una barreja de ràbia, repugnància i tristesa.

Canvio la música pel silenci per no deixar-me ennuegar abans d'aparcar al cotxe i fer via cap al forn. El primer Bon dia! del matí  fa olor de cafè i me'l regala la Trini mentre em posa el pa de blat de moro dins la bossa de roba que, avui sí, he pensat a agafar. Després vindran els dels matiners habituals que seuen i esmorzen a les taules o dels passavolants que encara no saben si triar dolç o salat. Algú s'estalviarà el "bon dia!" per son, mandra o indiferència. Ni tan sols això? Tan enfadat està? Tan trist? Tan...?

No son ni tres quarts de vuit i ja hi alumnes que seuen als bancs tronats del jardí. A la porta d'entrada, n'hi ha un que ha alçat el cap, tot i portar posats els auriculars, per deixar anar un Bon dia, Dolors! que traspua alegria. Li retorno amb un somriure agraït. Entro a la cantina a buscar una aigua i el meu bon dia! només rep una resposta des de darrera la barra. A les taules alumnes enganxats, al més pur estil barroc, a un mòbil de darrera generació, a una conversa profunda o intranscendent, a la son estroncada per l'absurditat d'uns estudis per complaure els pares. Tot just sortir, amb una ampolla d'aigua a la mà, Bon dia, Ana María! I, encara, el de l'Anna tot pujant l'escala, el de la Laura que s'afanya a obrir les portes i el d'en Josep Maria mentre aparca la bicicleta amb aquella vitalitat que no sé endevinar d'on surt... Un parell de minuts per les vuit i sona la música que, en algun claustre, van decidir incorporar com a timbre. Hauria estat massa rodó que just aquesta setmana també sonessin Els Pets... 😉