dimecres, 21 d’octubre de 2020

Marxem



Els Estels Silenciats
Marxem, diu la mare amb un bri d'impotència. Son ja molts mesos aïllada del  marit, de les  filles i de la resta de la tribu per unes restriccions imposades des de la voluntat de control. La por a ser de nou el focus de les crítiques ha portat a endurir les condicions de vida d'unes persones dependents físicament i sanitària a centenars de residències d'arreu del país. La Lola, però, no  vol quedar-se amb el braços plegats i engega una campanya per reivindicar la veu dels qui ella anomena Estels Silenciats. Ho mou amb velocitat que li permeten les xarxes i mica en mica se'n fan ressò alguns mitjans de comunicació. M'admira la seva tenacitat, la seva convicció i, per damunt de tot, la seva il·lusió per recuperar les estones compartides amb la seva mare. A vegades una imatge compartida em porta a deixar-li un missatge de veu, com si la veu pogués transmetre la solidaritat davant la impotència. Amb la Lola vam compartir classe durant tota l'EGB i alguna estona de camí fins a l'escola amb les seves germanes, l'Eva i l'Antònia. D'alguna manera li envejava la sort de tenir dues germanes més grans perquè hi havia dies en què em pesaven les paraules: "ets la gran i t'has de cuidar dels teus germans". També hi pensava quan vaig prendre consciència que la meva mare havia tingut un avortament abans que jo nasqués. Potser va ser la descoberta en un dels prestatges de casa del llibre Carta a un niño que no llegó a nacer que em va portar a fer la pregunta o que li va permetre a ma mare de parlar-ne. De fet, segons la visió sistèmica de les constel·lacions familiars, en realitat soc la segona. La segona, com l'Antònia, amb qui he coincidit en tot d'àpats a casa de la seva cunyada, la meva germana.


Heràclit, el filòsof que plora
Marxem, diu el cos amb tot de símptomes que van des de l'ofec fins a la impotència per retenir les llàgrimes. Voldríem marxar i no en sabem. Ens debatem entre l'obligada responsabilitat i la necessària distància. Hi ha qui en sap i demana una baixa mèdica, de sobres justificada. O una excedència, a risc de perdre sou i lloc de treball. El cos parla i reacciona davant el mal tracte de qui no sap gestionar la ràbia o la tristesa, la por o la impotència. Per a aquestes persones la solució és, conscient o inconscient, vomitar-ho tot en algú altre que no sàpiga, encara, marxar. Però a marxar n'acabem aprenent. N'estic convençuda! I potser ho fem quan ja ens hem adonat de tot el que aquella situació estava sacsejant dins nostre. O quan som capaços de verbalitzar i expressar tot el dolor viscut en cos i ànima. Quan l'alumne està preparat apareix el mestre, diu Coelho en una de les seves novel·les. A vegades som l'alumne, a vegades el mestre. I així la vida flueix com el riu on, afirmava Heràclit, no ens podem banyar dues vegades. El riu que, al capdavall, cantava Manrique va a dar al mar que es el morir.


Foto: Anna Galí
Marxem de la visita al Festival Panoràmic de la F.A Roca Umbert a Granollers després d'imbuir-nos del que ens han transmès algunes de les exposicions que configuren l'edició del 2020 i la conversa amb una de les artistes seleccionades, Anna Galí. Descobreixo a la web del festival que la paraula que ha posat el marc a les obres, Extimitat, apareix documentada per primer cop el 1923. A priori m'havia semblat una paraula creada  per a aquesta edició, però ja el 1969 el psiquiatra i psicoanalista Jacques Lacan l'havia utilitzat en un dels seus seminaris per definir la intimitat que deixa de ser privada o secreta per esdevenir pública i publicada. Em colpeix l'exposició de la fotògrafa Anna Galí pel que té de vivencial i de dolor personal a l'hora de crear amb alguns dels materials que ha deixat el seu fill Tomeu en tota mena de dispositius manuals i digitals abans de marxar. L'observo des de la darrera fila mentre va contestant a les poques preguntes que gosen fer-li els alumnes a qui assegura que en Tomeu els hauria caigut bé, que potser escolten la mateixa música que escoltava ell, que és necessari poder verbalitzar el dolor i donar veu també a la mort. Jo hi afegiria de la mateixa manera que ho fem amb la vida. Si celebrem l'arribada d'una vida a la terra, potser fora bo anar trobant la manera de compartir la mort que és, en definitiva, una manera de marxar. Us convido a fer-ho d'aquest article amb la lletra profunda i sàvia dels Txarango a Les coses senzilles.

Cap comentari:

Publica un comentari