a les set és fosc, diu la saviesa popular. Això deu ser en el rellotge personal de la natura perquè no és fins un parell justet d'hores més tard que es fa fosc. Conseqüències d'aquell mantra repetit fins a la sacietat que el canvi d'horari comporta un estalvi d'energia. Em permeto posar-ho en dubte. Fa un parell o tres de dies, després del regal de la pluja, el cel va canviar de color. Ja no tenia el to pastós de l'estiu. Era d'un blau més net, més lleuger. Potser va ser una il·lusió després d'un estiu que va començar pel maig i no sabem si s'allargarà més enllà del setembre. Una part de mi només frisa per aprofitar les estones de piscina o de platja, de no posar despertador, de llegir o escriure a qualsevol hora. Una altra té ganes de minorar el ritme frenètic de l'estiu en aquest temps de transició fins a l'equinocci de tardor. M'agrada la singularitat de la paraula en català en contrast amb l'autumne francès, l'autumn anglès, l'outono gallec o l'otoño castellà. Tots ells deriven de la paraula llatina autumnum, anglès inclòs encara que no sigui llengua romànica. Però el català va anar a la seva i va construir la paraula tardor. Segons Coromines és de creació moderna, documentada a partir del segle XVII, i va servir per substituir el llatinisme autumne i la perífrasi popular primavera de tardor. Comparteixen ètim amb tardor el substantiu tarda i l'adverbi tard. És possible demanar que la tardor arribi aquest any amb puntualitat britànica? O suïssa, que també en tenen la fama o de qualsevol altra banda que siguin mínimament puntuals.
Amb puntualitat britànica, a dos quarts d'onze del matí, em trucava ma mare per felicitar-me el dia del meu aniversari. El 2013 ho va fer per darrera vegada. Al principi el sotrac es va fer molt difícil d'assumir. Els metges havien pronosticat sí o sí que se'n sortiria, però la realitat era que la malaltia, afirmessin el que afirmessin els especialistes, seguia avançant. Tot i la distància física i emocional que a vegades jo sentia entre nosaltres dues, sense ella jo no seria aquí. Sense el meu pare, tampoc. I estic contenta de ser-hi, de tancar un any i obrir-ne un altre. Com bombolles de sabó esclaten cicles de vida i mort. Ara farà un any el dia del meu aniversari vaig trobar una ampolla de xampany a la porta. D'acord, era cava. Però a mi la paraula xampany m'agrada més. Com us ho feu per sentir les bombolletes d'explosió i festa pronunciant cava? Me l'havia deixada la Conxita, la veïna del pis de sota. Feia dos mesos que jo havia arribat a l'edifici on només vivia ella. No li havia quedat més remei que acostumar-se a la solitud del bloc i ho va fer com ha anat encarant totes les dificultats que li han arribat en els seus vuitanta-tres anys: s'ha de tirar endavant. Un dels dies del trasllat vaig picar el timbre confiant que els veïns de sota tindrien una escala més llarga que la meva. "Tu?"vam dir alhora enriolades quan va obrir la porta. En tot aquest temps hem establert vincle de complicitat veïnal. "He fet sopa de meló, en vols? I hummus?", li ofereixo jo. "Baixa, nena, que farem el vermut. Ets a casa? Porta un plat, que tinc pomes al forn." Ella també tanca un any i n'enceta una altra aquesta setmana. Dos dies i uns quants anys de diferència entre ella i jo.
L'1 de setembre comença un nou curs escolar. És dijous i els docents hi serem. Els alumnes d'infantil i primària arribaran el dilluns. Els de secundària, el dimecres. I ho subratllo perquè quedi clar que iniciar el curs amb tan pocs dies de preparació implica que anirem, encara més, a salt de mata fins al juny. Potser al departament d'educació li és ben igual perquè acostuma a posar els interessos econòmics per sobre les persones. Confio, un curs més, seguir tenint en compte les persones: companys de feina, alumnat i personal no docent que treballa als centres. Dir alumnat implica també les famílies perquè són part del sistema d'aquests infants, nens i joves que més aviat del que solien ompliran aules i patis. Quan sento a dir que l'alumn@ ha de ser el centre, em qüestiono si ha de ser necessàriament així o hi hauria d'haver l'aprenentatge al centre. I el que ens toca és trobar maneres perquè els alumnes hi arribin. Això requereix temps i diners. No tinc gaire clar si al departament hi ha molta gent disposada a fer-ho possible. Fins ara he vist el contrari. La meva cosina Montse, mestra jubilada de 72 anys, encara ajuda nens a aprendre a llegir; a la sobretaula d'un dinar compartit m'explica que hi ha canalla que ho aprenen amb facilitat, però n'hi ha que necessiten altres camins. Em parla de patrons que combinen vocals i consonants en un procés gradual. M'ensenya el material, del qual ella n'és una de les autores, publicat per l'escola Estel el 2018. Em meravella la seva convicció i la il·lusió per acabar el projecte d'una web Va, llegim!, on ella i la Llúcia compartiran textos construïts a partir d'aquests patrons. "És important que els nens els puguin llegir perquè la lectura no sigui frustrant!", afirma amb contundència. Llavors m'adono que potser puc posar en pràctica aquest mètode per ensenyar a llegir en grec clàssic als alumnes del batxillerat humanístic tenint en compte la dificultat que sovint els suposa aprendre l'alfabet. És una de les matèries que més m'agrada pel que suposa de descoberta als alumnes: etimologia, mites i una cultura que és a les arrels de la nostra. Ho acabo d'escriure i m'adono que, malgrat totes les dificultats que suposa la docència, estic contenta de dedicar-m'hi.
