Els cinc al molí paperer de Capellades

Vaig descobrir l'encant dels museus etnològics fa molts d'anys a la ciutat txeca de Pilsen, on des del 1959 hi ha el museu de la cervesa. Ja hi ha textos del segle XIII en què es parla de la cervesa feta a Pilsen i els antics historiadors romans deien que els germànics eren capaços de gastar tota la collita de blat per fer cervesa! Em va agradar submergir-me en la vida quotidiana, conèixer una mica més de prop la vida de les persones que vivien en un món que difícilment sortien als llibres de text d'història, que solien ser plens de batalles, conquestes, obres d'art i retrats d'homes poderosos.

A Catalunya, en podem visitar uns quants que ens duran a conèixer la vida d'alguns pobles. En són un exemple el Museu del Ter, a Manlleu, que permet conèixer el procés d'industrialització seguint el curs del Ter i el seu pas per la comarca d'Osona; el Centre Cultural Els Forns, a Breda, on es conserven dos dels antics forns moruns on es feia el procés artesanal de la tradició de les olles i cassoles que han donat fama al poble situat al peu del Montseny. No fa gaire dies vam tenir l'oportunitat de conèixer-ne un que havíem vist en un dels programes que més m'agraden del canal 33, el Quèquicom: vam visitar el Molí Paperer de Capellades, prop d'Igualada. El recorregut ens va dur des de les làmines de papir i les tauletes de cera fins als ordinadors, passant pels manuscrits medievals o les caixes dels linotipistes que vaig recordar d'una visita al diari La Vanguardia quan encara feia EGB! Amb paciència admirable, el linotipista que ens va fer l'explicació va convertir el nostre nom i cognom en un motlle que guardo amb estricta simpatia. 

Passejant per la sala del museu, vam coincidir amb una altra parella amb qui vam conversar una estona distesa que ens va dur a l'editorial Joventut, la seva empresa familiar. Tot i els meus esforços per recordar algun títol perquè el nom m'era ben conegut, no va ser fins que ells van parlar de literatura infantil i juvenil que vaig ser conscient que tenia al meu davant els editors d'algunes de les col.leccions que més em van acompanyar de petita. Editorial Joventut segueix publicant, entre molts d'altres els llibres dels Cinc de l'Enid Blyton o els de Tintín. Darrerament he anat prenent més consciència de la feina meravellosa i admirable que fan els editors quan aposten per un autor novell, quan confien a mantenir una col.lecció de llibres que van ser escrits entre el 1915 i el 1968, com en el cas d'Enid Blyton, quan aposten per una edició limitada i acurada d'obres de qualitat. Vaig aprofitar, en aquests cas, per agrair-los haver-me acompanyat en tants bons moments amb "els seus llibres". Però, de fet, de qui són els llibres? Dels autors? Dels editors? Dels lectors?

Un dels meus petits tresors

Els cinc... en Juli, la Jordi, l'Anna, en Dick i el gos Tim em van omplir tardes d'aventures, de perills, de misteris. Fins i tot al gos de casa li vam posar Tim! Algunes històries les vaig arribar a llegir dues o tres vegades i les devorava amb tanta avidesa i celeritat  que més d'una vegada la bibliotecària em renyava i no me'n deixava agafar un altre fins al cap de tres o quatre dies. Com ha canviat el préstec a les biblioteques! A vegades penso que m'hauria agradat conservar alguna de les fitxes on, a mà evidentment, anava apuntant les sigles i el número de registre que permetien saber els llibres que ens havíem endut. 

Crec que m'havia llegit tots els llibres de l'Enid Blyton que hi havia a la Biblioteca Mn. Blancafort del barri de Gràcia a Manlleu. Aquest espai va tancar a finals de l'any passat per integrar-se, tant a nivell físic com d'espai, a la nova biblioteca, reivindicada des de fa molts anys, de quan encara jo vivia a Manlleu i la Ramona Claparols treballava incansablement per la cultura que tant estima, a la llibreria familiar del carrer de la Pau com a la biblioteca Bisbe Morgades. M'agradava anar a seva la llibreria perquè amb un somriure murri, quan comprava un llibre per regalar, em deia" que el llegeixi i, si no li agrada, que el torni i se'n quedi un altre...". M'agradava veure-la aficionada recollint tota la informació que sortia sobre Manlleu a la premsa local, comarcal i nacional. Ahir era el seu aniversari. En feia 75 i el seu facebook era ple de persones que li mostraven el seu afecte i admiració. Felicitats, Ramona, i moltes gràcies per ser com ets!

La felicitat a l'hort

Al meu pare

Fa uns dies sembrava en el bloc les paraules de Ciceró sobre el fet de cultivar un hort. Si Ciceró també en conreava un en els moments en què no era al senat defensant la Res Publica romana o escrivint De amicitia o De senectute, per citar-ne dos de la seva extensa obra, no ho sé. Potser algun coneixedor apassionat de la seva obra ens ho podrà dir i llavors sabrem si les seves paraules al De officis parlant de la professió del pagès eren perquè les seves mans coneixien l'esforç de tocar la terra o eren fruit d'una admiració cap a aquest noble i imprescindible ofici.

Tot i que cada vegada hi ha gent més té cura d'un petit hort, qui sap si com diu Marc Estévez Casabosch per ser feliç, al camp, a la ciutat o al balcó,  també és cert que el nombre de persones, especialment joves que es dediquen a la pagesia, és cada cop més baix. Són notícies que, sentides en xifres a la ràdio i en contrast amb la difusió que es fa del món de la tecnologia o dels esports, per citar dos dels conreus més extensos en els camp de la comunicació audiovisual, em fan pensar en l'escala de valors que tenim com a societat.  És cert que em sento feliç podent buscant informació a la xarxa i compartint les meves paraules. M'omple d'energia caminar pel bosc i enfilar-me en algun cim.També m'agrada tenir cura del romaní, l'espígol, l'orenga, la sàlvia i altres plantes medicinals que tinc al meu petit hortet. "M'exalta el nou i m'enamora el vell", que tan sàviament deia J.V Foix!  Mens sana i corpore sano, que escrivia el poeta llatí Juvenal. I aprofito per reivindicar la regulació dels espais que en els mitjans d'informació, sobretot públics, dediquen al cultiu de la terra i al respecte a la natura. Per estimar cal conèixer.  

Fotografia: L'hort de 3r de l'Escola Fontmartina 

A conèixer la natura i a valorar el fet de tenir un hort me'n va ensenyar de molt petita el meu pare. Les dificultats de la postguerra al petit poble de L'Esquirol el van portar a fer de pastor quan només tenia set anys i, més tard, a fer de mosso a diferents cases de pagès de la comarca d'Osona, entre elles el Muné, a Sant Bartomeu Sesgorgues, on se sentí acollit com un més de la família. A casa, a Manlleu, va tenir un hort que es va anar empetitint fins a quedar reduït a un minúscul espai on ara hi creix julivert, maria lluïsa i farigola. En van ser la causa el pas de l'anys i les necessitats de més espai a l'interior a mesura que els germans ens fèiem grans i que els avis materns passaven més temps amb nosaltres. D'aquell primer hort en recordo especialment l'olor que em quedava a les mans quan collia un tomàquet i les mongeteres ben arrenglerades perquè s'enfilessin amunt. Després va seguir menant horts pel veïnat i, encara aquest hivern, hem menjat escaroles i enciams gràcies a la seva feina pacient i silenciosa. 

Deia Martí i Pol, en un del seus poemes: "He heretat l'esperança dels avis i la paciència dels pares". Jo he heretat l'amor i el respecte a la natura del meu pare que ell devia, qui sap, heretar dels meus avis de qui només tinc dues fotografies on, en cada arruga malgrat la seva joventut, mostraven la duresa de l'època que els havia tocat viure. 

Neva a poc a poc...

Neu a Bunyola

"Neva a poc a poc... " canten els Antònia Font en un disc, per a mi, imprescindible, Lamparetes (2011). A la Mallorca que han dut arreu de la mà de les seves cançons, també hi he vist nevar, i no sempre a poc a poc, fins i tot arran de mar. Amb ulls de peninsular es fa un poc estranya l'associació neu i Malloca perquè ens hem cregut la publicitat que només ens ven les platges paradisíaques o els viatges per a estudiants que només pensen a sortir de festa. Però us puc ben assegurar que la neu a la serra de Tramuntana o a sa Comuna de Bunyola també recupera la pau del silenci.

La mateixa melodia de la cançó, que us animo a escoltar, convida a alentir el ritme, com la neu que veiem caure darrere els vidres, en silenci, i ens obliga a plantejar-nos si realment és necessari sortir de casa. O potser ens podem permetre el luxe de deixar-nos agombolar per les mantes i el sofà, per la tranquil.litat i aquell dolç avorriment de no fer res. Que faríeu si aquest temps que sembla navegar desconcertat per un primaveral hivern ens regalés, just avui a quatre dies escassos de l'entrada astronòmica de la primavera a l'hemisferi nord, una bona nevada (o ens maleís amb la seva presència...)?

No. No cal que provoqui el caos de fa sis anys a les comarques gironines. No. Tampoc no convé que deixi la tallada la línia de tren Barcelona-Puigcerdà, com ara fa trenta anys, quan a les onze de la nit arribava a Manlleu el tren que havia sortit de Barcelona a les dues del migdia. Recordo unes cues llarguíssimes a la plaça on hi havia un dels pocs forns de pa que encara coïa amb llenya, les llargues hores al bar Parramon perquè s'havien suspès les classes de l'institut i les nits de parxís a la llum de les espelmes a casa amb els meus germans. No, tampoc no voldria la nevada del gener del 71, quan va néixer la meva germana i els meus pares van trigar gairebé una hora a fer el trajecte Roda de Ter-Vic. D'això no me'n recordo, però ho he sentit a explicar tant que, a vegades, la línia que separa el record viscut del recreat és tan fina que és difícil descobrir-ne les fronteres.

Però sí. Ho reconec. M'agradarien un parell de dies de silenciosa i blanca quietud, sense presses. M'agradaria seure al costat de la llar de foc, resseguir la cadència de les flames, afegir-hi llenya i posar tota l'atenció al lent procés de consumir-se. Rebuscaria papers que fa temps que hauria hagut de deixar anar i, amb parsimònia, els encendria per un cap i els hi deixaria caure. Somriuria recordant la cançó que els nens de la pel.lícula de la Mary Poppins escriuen per demanar una mainadera i que el pare llança a la xemeneia quan sent que volen que els porti a passejar, faci pastissos, i no faci pudor de nafatalina entre una llarga llista de virtuts! Qui sap si, fins i tot, llegiria versos tot i que sóc més aviat dona de prosa i recordaria una altra manera de nevar, aquella que el periodista i escriptor Joan Marí recordava en un poema dedicat al puig Guillem de Formentera on sempre hi nevava plàstic. 

I, tanmateix, com que només si caigués una nevada prou important em podria quedar a casa, potser val més assaborir la pluja d'aquesta tarda, mentre cau a poc a poc al peu d'un Montseny que només ha quedat enfarinat un parell de cops aquest hivern. Segons el Meteocat hi ha previstes precipitacions de neu per sobre dels 600m. Qui sap si serà rodona, d'aquella que d'altra en dóna o només servirà per il.lusionar aquells que l'esperen amb candeletes, tot i que són conscients si tenen  compte les poques precipitacions en forma de neus dels darrers anys, que això del canvi climàtic va ben de veres!

Avui fas anys...

Dilluns passat tocava afegir un dia més al calendari. Any de traspàs, any d'Olimpíades i aniversari en el dia que "toca" per a aquelles persones a qui l'atzar o la planificació mèdica de torn els portés a néixer un 29 de febrer. Quanta gent hi deu haver que celebra el seu aniversari un dia que només "existeix" cada quatre anys? Tot d'una vaig pensar que no coneixia ningú que hagués nascut aquest dia. Segur? El senyor Facebook es va encarregar d'avisar-me que sí, que de la xarxa d'amics i coneguts hi havia una persona que hi havia nascut. Era massa temptador deixar el seu mur en blanc en una data tan assenyalada i, posats a fer, vaig escollir de compartir-hi una cançó d'aniversari que m'agrada especialment: Avui fas anys del disc Dijous Paella del grup de rumba catalana que porta el mateix nom. És una cançó que convida a cantar, ballar i a compartir el fet d'haver sumat un any més en el compte particular. 

Recordo que, de petita, m'encuriosia això que hi hagués un mes que només tingués 28 dies, excepte cada quatre anys, que n'hi afegíem un. La meva lògica infantil em duia a qüestionar si no hauria estat més fàcil repartir els dies de manera que no hi hagués aquest joc de mesos de 30, 31 i 28 o 29. L'origen d'aquest repartiment, com en moltes de les petites coses de la nostra vida quotidiana, l'hem d'anar a buscar al món romà. Però val a dir que fins al 153 aC l'any a Roma començava pel març. Sí, sí, pel març. I això explica per què el setembre porta el número set en el seu nom i l'octubre el vuit (octo) i novembre, el nou per acabar amb el desembre que erà el desè. Si ho comproveu us adonareu que aquests noms no es corresponen al número que ocupen actualment perquè el setembre és el novè de l'any. En el programa El calendari de la fi del món del programa Quèquicom del canal TV3 l'Anton Aubanell, professor de Matemàtiques i responsable de Creamat, amb l'ajuda de la reportera Georgina Pujol, ens ajuda a entendre l'embolic de la diferència de dies segons els mesos. També ens aclareix que l'intent d'ampliació de la ciutat celtíbera de Segeda, prop de Calatayud, l'any 154 aC va ser considerat casus belli pels romans que van accedir a avançar l'inici del consulat de Q. Fulvius Nobilior al mes de gener perquè en l'any que durava el seu mandat tingués temps d'anar a Hispània des de Roma, vèncer els celtibers i tornar. I és a causa d'una guerra que el nostre any comença l'1 de gener i no pel març. 

Vist d'aquesta manera, entenc més la mandra que a vegades em fa l'inici de l'any en un moment en què els dies són tan curtets i acostuma a fer fred, cosa que em convida, almenys a mi, a recollir-me, a estar a casa, hivernant... a l'espera que els dies s'allarguin i la natura es vagi despertant, recuperada d'un temps de pausa i recolliment. En teoria, és clar, perquè aquest hivern sembla destinat a trencar rècords i a fer-nos prendre consciència, si és que no la tenim ja, que això del canvi climàtic va ben de veres. 

El meu amic escrivia aquell mateix vespre al seu mur del Facebook que se sentia aclaparat per totes les felicitacions que havia rebut aquell dia, però que volia acabar el dia en la intimitat de la seva família, sense distraccions externes. El Facebook ens ha facilitat o, segons com es miri, complicat felicitar les persones el dia que fan anys, tant si els agrada celebrar-ho com si no. Queden enrere, per a moltes persones, les trucades de veu i, encara més, les postals que només per una conjunció astral molt potent arribaven a la bústia just el dia assenyalat. Ho confesso: jo encara en guardo alguna de quan era petita...

A vegades penso que ens hem anat tornat més exagerats amb les celebracions, especialment amb les festes d'aniversari de la canalla amb tota la despesa d'energia i de regals que comporten. Fa uns quants anys, una bona amiga va cedir a la petició dels seus bessons, n'Aina i en Quel, de fer una festa d'aniversari. Hi va posar una condició: no volia que ningú els portés cap regal. Només volia que els nins passessin una bona estona jugant i compartint una de les seves meravelloses coques per berenar. A ells els feia tanta il.lusió la celebració que va se'n van cuidar prou d'avisar els seus amics. No sé si ells se'n recorden, però jo vaig pensar que na Magdalena els estava transmetent una valor molt important: l'alegria de compartir una estona del nostre temps amb una persona que ens estimem i de qui un somriure o una abraçada omplen l'ànima d'allò que el Petit Príncep deia que, pel fet de ser essencial, era invisible als ulls.