Coses boniques

Els esdeveniments que estem vivint aquests darrers mesos m'han fet reflexionar profundament sobre com reaccionem les persones davant els mateixos fets i com van sorgint tot el catàleg d'emocions que recull un llibre deliciós tant per les il·lustracions com pel text que les acompanya. Estic parlant de l'Emocionari, editat per Palabras Aladas. El fet que una editorial aposti per un títol tan suggeridor com Palabras Aladas em recorda també la facilitat amb què llancem al vol les paraules i, a vegades, no tenim prou en compte si s'estavellaran a la primera roca o podran remuntar ben amunt o si, encara, provocaran algun terrabastall.

El cassó i la mà de morter em van servir fa tres dies, a les deu de la nit, per deixar anar tota la ràbia impotent de la presó incondicional de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Breda s'omplia aquella nit d'una remor que no era de vent, sinó de rebuig a la decisió d'una persona que havia exercit tot el seu poder per decretar presó incondicional per als presidents de l'ANC i d'Òmnium. Si sentiu curiositat, podeu clicar a l'enllaç per comprovar si us dóna error, hi podeu accedir amb facilitat o qualsevol altra opció no prevista. És fàcil caure en el contagi emocional de l'odi, de la ràbia i del desànim. La pressió a què ens veiem sotmesos és molt potent i podem arribar a tenir la sensació que fa molt de temps que hi estem immersos. Suposo que puc parlar en plural si dic que molts de nosaltres ens debatem entre estar informats i aïllar-nos d'aquesta espiral de missatges i contramissatges, entre participar a les convocatòries pacífiques i quedar-nos a casa en silenci, entre compartir el darrer acudit o esborrar l'enèsim escrit generador de por.

Dimarts al matí em vaig llevar disposada a connectar-me a la bellesa de fer coses boniques. Vaig recordar en Carles Capdevila i totes les coses boniques que, malgrat la malaltia, va dir-nos a la seva columna de l'Ara i en totes les xerrades i presentacions que va fer en el darrer tram de la seva vida. Mentre a fora les estrelles acompanyaven encara el fil d'una lluna que avui se'ns ha fet nova, em vaig permetre una estona de lectura reconfortant. Educar per estimar la vida d'Eva Bach: "Catherine L'Ecuyer diu que existeix Bellesa en l'amabilitat, en la delicadesa, en la compassió, en la comprensió, en l'agraïment. Ben cert. Però també hi pot haver una gran bellesa en petites accions quotidianes, aparentment intranscendents, si les fem conscientment i no com a autòmats."

I ara, recordant el dimarts m'adono que va ser un regal aquesta connexió. A la C-17 vaig decidir fer una aturada quan l'indicador assenyalava l'entrada d'Hostalets de Balenyà. Només m'havia aturat a l'estació quan agafava un d'aquells trens con "parada en todas las estaciones y apeaderos". Volia veure si era capaç de trobar la Plaça de cal Fuster. Vaig estar de sort i, a més, vaig poder donar les gràcies a dues persones que, n'estic convençuda, van sembrar la llavor de la il·lusió i la gratitud en el seu fill, l'home que decidí estudiar filosofia i que, a través del periodisme, donà veu a col·lectius que fan la seva feina amb dedicació amorosa: dones de la neteja, monitors d'esplais, educadors, personal sanitari... 

Més tard, al pati de casa de la meva germana i la seva família, vaig assaborir l'olor de la menta i l'alfàbrega que tenen la sort de poder arrelar sense la limitació d'una torratxa (digueu-li test, cossiol, cossiet...) i me'n vaig endur un ramell, com quan anava a veure el meu pare i sempre tenia alguna cosa per oferir-me de l'hort: un enciam, quatre bledes, espinacs. "Agafa una mica de julivert i menta, i si vols una rosa, també" Mentre ho rellegeixo, em rodolen quatre llàgrimes de tendre enyorament.

Quan vaig ser a casa, vaig optar per contestar amb un sí immens la proposta de la Sandra d'anar a caminar a bosc. La feina podia esperar! Ens vam aventurar per corriols que ni ella ni jo coneixíem i vam descobrir unes sureres impressionants que festejaven a banda i banda del camí fent-se pessigolles a les fulles de la capçada. L'Alsina Xica, de la meva tribu índia, va voler deixar constància de la ruta, asseguda en una falguera. A les vuit del vespre, vaig seguir connectada a la bellesa de fer coses boniques: trobada de vilatans a la plaça de l'ajuntament. Espelmes i un desig de llibertat perquè ja "no ens alimenten molles, volem el pa sencer" perquè ja estem Agafant l'horitzó.

Les places són nostres

Un moment de pausa tot just començar per donar el temps necessari per evocar una de les nostres places. Us confesso que, en un primer moment, havia escrit la "nostra", però de seguida he pensat en la dificultat de donar més importància a una de sola per damunt de les moltes places que, pel motiu que sigui, formen part de la nostra història personal. Hi deu haver places tenyides de festa major, de reivindicació, de mercats, de festeig, i d'un llarguíssim etcètera a gust de cada evocador.

De joveneta, hauria contestat amb contundència: la plaça de Gràcia, la del meu barri a Manlleu. Després en vindrien d'altres, com la de Vic, quan deixaren d'aparcar-hi els cotxes i la plaça recuperà un ritme menys accelerat que convidava als jocs en el sorral i a les tertúlies de cafè, cervesa o gelat de la Xixo. Els anys d'estudiant a Barcelona em descobriren la plaça del Pi i la xocolata desfeta de la Xicra, just al costat; també la de Sant Felip Neri com una petita pausa enmig d'un brogit que seria un murmuri comparat amb el que hi ha ara a ciutat vella. I, encara, plaça Universitat, amb l'edifici històric imponent de la Universitat de Barcelona on convivíem filòlegs, matemàtics i geòlegs. 

M'agrada passejar-me per les places dels pobles i descobrir-ne la quotidianitat en els comerços, els bancs i el ritme de qui no té pressa. M'agrada entretenir-me a observar avis que arreglen el món amb una conversa, nens que riuen per no res i adolescents absorts en el seu món de pantalla. M'agrada que siguin de sorra i que tinguin arbres plantats; que s'hi respiri vida i els ocells hi posin la banda sonora; que tothom se la senti seva i la cuidi recollint un paper de terra, avisant a l'ajuntament si la paperera està trencada o si els llums, tot i ser les tres de la tarda, encara estan encesos.

M'impacten les grans places de ciutat on sembla impossible descobrir-ne la rutina, on tot va una velocitat que m'aclapara, on centenars de turistes immortalitzen l'instant abans de penjar-lo a les xarxes com qui penja al suro el dibuix d'un nen, una postal o la llista de la compra. M'impacta que milers de persones se les sentin tan seves en actes reivindicatius de caire polític, social o esportiu.

A vegades, em deixo endur per la imaginació i provo de ficar-me a la pell de les persones que s'hi havien passejat en una altra època i penso què en deu haver quedat impregnat en els edificis que encara hi podem veure. Si pogués entrar per la porta màgica d'en Doraemon, me n'aniria a la Grècia del segle V aC per veure què s'hi coïa a les àgores. De les àgores gregues n'hem heretat l'essència de les nostres places perquè era el lloc on es desenvolupava tota la vida econòmica, política i religiosa. El nom, però, l'hem de buscar en el grec πλατεῖα (carrer ample) a través del llatí platea. 

Cada poble i ciutat, amb consens o no, anirà trobant quin és el nom que s'escau a cada una de les seves places. La història farà que algunes canviïn de nom, encara que sigui només per unes hores, com la plaça Espanya de Barcelona que apareixia a Google com a plaça 1 d'Octubre. La primera a dur aquest nom va ser la de Vilagrasseta a la comarca de la Segarra. Possiblement un dels més habituals és el de plaça Major, però també n'hi ha de més personals com la plaça fra Bernadí a Manlleu, altres que en tenen prou amb el determinant, com Sa Plaça, a Bunyola (Mallorca) o, tot i tenir un nom en el nomènclator la gent del poble les coneix d'una altra manera: la plaça del penjat a Sant Hilari Sacalm o la plaça de baix a Breda.

Plaça de la Vila, Breda (2 d'octubre)

La setmana passada les places del nostre país es van omplir de rebuig a la violència repressiva del passat 1 d'octubre en contrast amb totes les vegades que s'han omplert d'alegria de fires i festes, de solidaritat ciutadana per la marató de TV3 o punt de trobada per a visitants i nouvinguts. Tot i que la convocatòria era a les capitals de comarca, l'ajuntament de Breda va decidir fer-ne també una que ens va donar la possibilitat d'anar a treure una mica de tensió per la por viscuda el diumenge anterior davant les amenaces de visites de la guàrdia civil i la policia nacional que ja havien escampat la violència a molts col·legis electorals de la demarcació de Girona. Hi havia molts nens i gent gran. Els petits jugaven i corrien. Els grans mantenien l'espurna als ulls que ja els havia vist el diumenge quan els explicava que a dins hi trobarien les paperetes, que s'haurien d'esperar una mica perquè el sistema informàtic no acabava de funcionar o quan, finalment, sortien amb la satisfacció d'haver pogut votar.

Tant de bo ben aviat les nostres places es puguin tornar a omplir per celebrar que ja és una realitat allò que el 90% del vots escrutats, malgrat totes les dificultats, va expressar el passat 1 de novembre. Les places són nostres!