dimecres, 29 d’abril de 2020

Aplaudiments

Personatges de Wonder
Mentre la meva mare iniciava el seu procés de comiat, aviat farà set anys, jo engolia entre llàgrimes una novel·la que setmana rere setmana havia encapçalat les llistes de llibres més venuts. Wonder.  A mi el títol em portava una i altra vegada a la cançó Wonderful word i a la mítica escena en què Harrison Ford ballava a Único testigo (1985amb Kelly McGillis, que interpretava el paper d'una dona de la coumintat amish de Pennsilvània. Vaig estrenar la 3a edició del Wonder amb el cuquet d'entendre per què aquell llibre havia esdevingut un èxit. En Josep, de la llibreria Alguer de Sant Celoni, em va explicar que en una entrevista a la ràdio, Pep Guardiola havia comentat que la seva filla s'havia entusiasmat tant amb el llibre que el van acabar llegint tota la família. Això, seguia en Josep, havia animat molta gent a llegir-lo. 

La meva mare de jove
Aquell setembre, quan ma mare no acabava de ser del tot conscient que en el seu estat no podria anar a la Via Catalana encara que fos amb l'autobús, jo plorava al costat de l'August, el protagonista de Wonder. "Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l'atenció (...) Sabeu què crec, jo? Que l'única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m'hi troba." Jo hauria demanat que no fos cert allò que semblava tan evident: la meva mare s'estava morint. La seva demanda d'ingressar a l'hospital de la Santa Creu de Vic n'era la prova concloent. Ella estava acabant la seva vida i jo, un setembre més, començava el curs amb un neguit afegit. Vaig esgotar tots els dies de permís perquè em veia incapaç d'entrar a les aules sense posar-me a plorar. Una companya ho va dir a les alumnes de batxillerat que em van enviar un correu electrònic de suport. 

Va ser un curs molt dur en molts sentits, però també hi vaig tenir l'oportunitat de petits moments d'estricta simpatia: una passejada per l'Esquirol amb el meu pare, l'estona de lectura de Wonder amb els petits de 1r d'ESO, les sessions d'ecologia emocional amb dues professionals entranyables com la Núria Molina o la Paula Gelpi. És temptador buscar a la carpeta de fotografies i alhora sé que això pot derivar en una recerca compulsiva de records. Avui no en tinc ganes. Soc conscient que hi ha dies en què complir amb els propòsits que jo mateixa m'he imposat és el que em donarà pau quan me'n vaig a dormir. Vull seguir escrivint abans no es faci l'hora de desconnectar de l'ordinador amb qui mantinc un vincle estretíssim des de fa gairebé set setmanes. Em sento afortunada de viure en un pis amb terrassa en un poble al peu del Montseny. La majoria dels meus alumnes viuen a ciutat, alguns en pisos molt petits, amb dificultats de connexió i sense els recursos de què gaudien quan venien al centre. No parlo només de recursos materials sinó també dels intangibles: des del Bon dia! de les conserges fins al professor que els aturava a mitja escala perquè els veia capficats per alguna cosa, sense oblidar qualsevol de les exposicions als passadissos que fan del centre un espai ric i divers. 

La glícina del pati del Bellera
Recupero el llibre de Wonder aquests dies i el fullejo a la recerca d'alguns passatges. Recordo que a l'apèndix hi havia els preceptes del senyor Browne, el professor de llengua. En ells hi recollia instants de saviesa tan d'actualitat com el del mes de gener: "Cap home és una illa sencera en si mateixa" de John Donne. A continuació, es recollien els que els alumnes, entre ells l'August havien escrit durant l'estiu: "Tothom hauria de rebre una ovació amb tot el públic dempeus almenys una vegada a la vida, perquè tots vencerem el mon". Hi he pensat molt en aquestes paraules els dies que he sortit a aplaudir els sanitaris a les vuit. Hi he pensat, també, els dies que els he sentit des de casa, imaginant-me de quina banda de poble venien. Encara no he descobert qui posa a tot trap el Resistiré que, fins i tot, han traduït al llatí a l'institut Albat de Navalmoral de la Mata (Extremadura) Hi he pensat, encara, recordant els claustres de final de curs del meu institut, el Bellera, on el darrer punt de l'ordre del dia son els aplaudiments als companys! Potser sí que té raó l'August...

2 comentaris:

  1. M'agradat molt les tendres paraules que fas referència a la teva mare. Com sempre, saviesa en la teva ploma.
    Una abraçada i cuida't, Dolors.

    ResponSuprimeix
  2. Ai, Dolors, jo també vaig plorar moltíssim amb l'August. I m'ha fet molta gràcia que l'altra dia, a una trobada virtual amb amigues, una d'elles va propossar que cada una escollís una cançó per fer una mena de llista de reproducció que ens unís en la distància quan l'escoltàssim. La meva va ser "Wonderful world"...Tot i el temps que fa que no ens veim, encara trobo punts de connexió entre Bunyola i el Montseny. Una abraçada ben forta

    ResponSuprimeix