dimecres, 27 de maig de 2020

Aula 43

"l'aula"
Per allò de l'optativitat de les matèries de grec i llatí als instituts, tinc la sort de fer classe gairebé sempre a la mateixa aula, l'aula 43, a les cargoles que el departament d'educació va instal·lar al costat de les "velles" al pati del Bellera a principis de gener del curs 2018-2019. Per allò del confinament ara la meva aula és l'estudi de casa. Abans era el meu espai tranquil de correcció i preparació de classes, el meu racó creatiu, el pas obligat per anar a la terrassa a respirar Montseny. Per allò de l'educació en línia hi han entrat els meus alumnes a les hores d'atenció de matèria o de tutoria; també ho han fet les famílies, a l'hora d'entregar notes o de fer el seguiment dels seus fills; també hi han tingut cabuda els companys a l'hora de les reunions. I, és clar, per la mateixa regla de tres, jo ho he fet a les habitacions dels meus alumnes, als menjadors de les famílies o al punt de connexió dels meus companys. Ha estat un dels canvis necessaris per seguir endavant. Cambia todo cambia si li voleu posar la veu de la "cantora" argentina Mercedes Sosa. Sempre m'ajuda quan necessito clavar una mica les arrels en moments de canvis profunds.

Aquests dies he deixat de compartir taula amb les companyes del departament de llengües i només ho faig amb el desori personal: els auriculars, els bolígrafs, la llibreta de notes, el calendari, els llibres i els colors que s'enyoren perquè em costa posar-me a pintar mandales o seguir amb les propostes meditatives i d'aprenentatge del llibre La alegría de dibujar. A vegades també em fan companyia la tassa de cafè o el got d'aigua. He canviat el bon dia als companys més matiners del centre pel bon dia telemàtic quan els alumnes es van connectant a través del meet, aturen la càmera i tanquen els micròfons perquè no s'acobli la veu o no m'adoni que segueixen fent altres coses. Mentrestant vaig  explicant les preposicions gregues  i com m'admira que unes paraules de no més de dues síl·labes puguin canviar el sentit d'una frase. Ja d'estudiant em vaig adonar de com em facilitaven la feina a l'hora de traduir: mai van soles! Ara ja no passo per les taules a veure si se'n surten, ara busco en el correu, en el whats o en el xat del meet si han compartit les feines o tenen algun dubte. 

Entre classe i classe ara aprofito per posar la rentadora, estendre o assegurar-me si tinc el que necessito per fer el dinar. Abans eren els moments de passadís, de xerrades amb algun tutor, de comentaris i somriures, de fotocòpies de darrera hora i de trobades amb companys d'altres departaments. A les tardes, des de la meva aula particular he seguit fent formació: al principi del confinament vaig buscar refugi al Laboratori de lletres, en companyia de l'Alba Dalmau i el primer nivell del curs de Contes que em permetia escapar-me a la recerca de personatges per a qui podia inventar situacions de tota mena. L'arribada del tercer trimestre, amb la confirmació que seguiríem així fins al juny, em va fer clavar els peus a terra, dit gran, dit petit i taló com diu el meu professor de ioga, i buscar recursos per aprendre a treure més partit d'aplicacions de tota mena per fer mapes conceptuals, murals i altres meravelles en línia.  Sense les sessions de ioga setmanals, hauria estat molt més difícil descarregar tota la tensió acumulada per tantes hores d'ordinador. Però segueixo sent dona d'escriure a mà: a l'agenda, a la llibreta de notes i a la de seguiment de les sessions. M'ajuda a concentrar-me, organitzar-me i connectar amb mi mateixa! Somriure de confirmació.



Ara que amb prou feines queden tres setmanes perquè els alumnes (ells sí, nosaltres encara no) posin el punt final al curs, ja he agafat el ritme i sembla que ho tinc tot una mica més per mà. Fins i tot en alguna tutoria individual, mentre escoltava atenta i pacient els neguits o les alegries dels alumnes, ha semblat que no hi hagués la pantalla pel mig. Faig l'esforç aquests dies de recordar la saviesa vital amagada als versos d'Horaci, carpe diem,  i em repeteixo que ara el moment de fer valer els dos adverbis hic et nunc que m'arrelen més que mai al present perquè em fa por fer volar coloms en un futur que soc incapaç de dibuixar... no fos cas que no s'assemblés gens al que jo voldria i m'acabi menjant les expectatives amb patates! Perdoneu, però no volia acabar sense dir-ho!








3 comentaris:

  1. La que ens ha liat aquest virus. Com ens ha canviat la vida, Dolors. A poc a poc torna tot a la normalitat i a partir de l'1 de Juny, sant tornem. Potser valia la pena que la tornada a l'escola amb alumnes no fos fins setembre i així donar temps per preparar millor el curs, els centres i les aules. Però qui mama, mana! Estarem en contacte, Dolors.
    Una abraçada i cuida't.

    ResponSuprimeix
  2. Qui mana, mana malament... No voldria contestar les teves paraules sempre tan sentides sense expressar aquesta opinió meva. Ha fet falta una pandèmia per adonar-nos que als qui fa temps hem confiat el destí de la nostra terra, portan anys i anys jugant amb nosaltres com titelles. Fins i tot aquest cop han jugat impunement amb la vida de les persones. Ensenyament, cultura, sanitat... tot els hi sigut igual per tal de afirmar-se en la poltrona política indepe i treure'n profit partidista. La república i la democràcia provenen de la Grècia Clàssica, alló que els burguesos yankis ho van reconvertir en el poder del poble per al poble i del poble. Aquests burguessos catalans (a més de que son l'oligarquia catalana desde fa més de dos segles disfressats de demòcrates, Garrigues Walker dixit ja fa 20 anys) han volgut fer-se una república a mida seva, evasiva d'impostos i ens la hem cregut. Potser el nostre càstig particular (per ser innocents ciutadans) ha sigut creure que era possible un canvi confiant en tots aquests botiflers que, com sempre, tiran les pilotes fora, a Madrid, a Bruselas, a on calgui. Desafortunadament ens falta una mitologia heròica que fasi que Zeus, Atena o qualsevol altre divinitat arregli màgicament i amb justícia aquesta gegantomàquia particular de Catalunya. Tragèdia si en tenim. No sé si tornarem a les aules o el zoom ha vingut per quedar-se. El que si sé es a qui tenim que culpar a casa nostra. Per això, vem comfiar amb ells en aquell ja remot 1 d'octubre. La responsabilitat ha sigut seva i de ningú més. Lo de la tornada a les escoles es ja tragicòmic, pretenent que a primària i escola bressol es guardi la mínima distància de seguretat sense cap instrucció o planificació, per exemple. I aquest pobres nois i noies que han de fer la selectivitat, per exemple... ja ningú recorda la plaça Urquinaona i el primer qautrimestre també perdut, per culpa dels mateixos pseudo-estadistes que van fer que passes tot aquell desgavell per veure qui la tenia més llarga. El futur serà inexorablement dels nens i dels joves! Que poc fàcil els hi hem posat quan no hem sapigut ni donar-lis un bon relleu genracional. Estic enrabiat, molt enrabiat i penso fer com va fer en Picasso, marxar d'aquest pais fins que no governin uns demòcrates de veritat. Segurament moriré, com ell, lluny de casa, per que cada cop la negligència política catalana és més feixista sota un simbols de pau i democràcia. Molta ràbia i molta pena!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ets jove? MACJEPI

      Marxar!!, tal com dius que ho va fer el pintor Picasso ....

      Segurament "NO", segur!! Que moriràs lluny del teu país ....

      Llegint la teva reflexió m'ha fet recordar temps passats ... Aquell camp de futbol de Canet de Mar, ple a vessar, joves amb esperances i lluites compartides sentin i escoltant "L'Estaca" pel Lluís Llach i absolutament envoltats per la policia franquista "els grisos" i guàrdia civil .....
      Que podíem fer .... marxar quan molts dels nostres companys si teníem sort estaven a la cruel e infame comissaria de la "Via Layetana" o no en sabíem res de res....
      I quan algú el deixaven sortir per la porta eren irrecognoscibles ... Pena NO terror!!
      Rabia, molta rabia ...

      Jo, que puc fer i cadascú per retrobar el camí que molts de nosaltres volíem i que avui ja no estan entre nosaltres.
      Un nou dia, respirem i caminem!!!

      Suprimeix