Aula 41

"l'aula"

Per allò de l'optativitat de les matèries de grec i llatí als instituts, tinc la sort de fer classe gairebé sempre a la mateixa aula, l'aula 41, a les cargoles que el departament d'educació va instal·lar al costat de les "velles" al pati del Bellera a principis de gener del curs 2018-2019. Per allò del confinament ara la meva aula és l'estudi de casa. Abans era el meu espai tranquil de correcció i preparació de classes, el meu racó creatiu, el pas obligat per anar a la terrassa a respirar Montseny. Per allò de l'educació en línia hi han entrat els meus alumnes a les hores d'atenció de matèria o de tutoria; també ho han fet les famílies, a l'hora d'entregar notes o de fer el seguiment dels seus fills; també hi han tingut cabuda els companys a l'hora de les reunions. I, és clar, per la mateixa regla de tres, jo ho he fet a les habitacions dels meus alumnes, als menjadors de les famílies o al punt de connexió dels meus companys. Ha estat un dels canvis necessaris per seguir endavant. Cambia todo cambia si li voleu posar la veu de la "cantora" argentina Mercedes Sosa. Sempre m'ajuda quan necessito clavar una mica les arrels en moments de canvis profunds.

Aquests dies he deixat de compartir taula amb les companyes del departament de llengües i només ho faig amb el desori personal: els auriculars, els bolígrafs, la llibreta de notes, el calendari, els llibres i els colors que s'enyoren perquè em costa posar-me a pintar mandales o seguir amb les propostes meditatives i d'aprenentatge del llibre La alegría de dibujar. A vegades també em fan companyia la tassa de cafè o el got d'aigua. He canviat el bon dia als companys més matiners del centre pel bon dia telemàtic quan els alumnes es van connectant a través del meet, aturen la càmera i tanquen els micròfons perquè no s'acobli la veu o no m'adoni que segueixen fent altres coses. Mentrestant vaig  explicant les preposicions gregues  i com m'admira que unes paraules de no més de dues síl·labes puguin canviar el sentit d'una frase. Ja d'estudiant em vaig adonar de com em facilitaven la feina a l'hora de traduir: mai van soles! Ara ja no passo per les taules a veure si se'n surten, ara busco en el correu, en el whats o en el xat del meet si han compartit les feines o tenen algun dubte. 

Entre classe i classe ara aprofito per posar la rentadora, estendre o assegurar-me si tinc el que necessito per fer el dinar. Abans eren els moments de passadís, de xerrades amb algun tutor, de comentaris i somriures, de fotocòpies de darrera hora i de trobades amb companys d'altres departaments. A les tardes, des de la meva aula particular he seguit fent formació: al principi del confinament vaig buscar refugi al Laboratori de lletres, en companyia de l'Alba Dalmau i el primer nivell del curs de Contes que em permetia escapar-me a la recerca de personatges per a qui podia inventar situacions de tota mena. L'arribada del tercer trimestre, amb la confirmació que seguiríem així fins al juny, em va fer clavar els peus a terra, dit gran, dit petit i taló com diu el meu professor de ioga, i buscar recursos per aprendre a treure més partit d'aplicacions de tota mena per fer mapes conceptuals, murals i altres meravelles en línia.  Sense les sessions de ioga setmanals, hauria estat molt més difícil descarregar tota la tensió acumulada per tantes hores d'ordinador. Però segueixo sent dona d'escriure a mà: a l'agenda, a la llibreta de notes i a la de seguiment de les sessions. M'ajuda a concentrar-me, organitzar-me i connectar amb mi mateixa! Somriure de confirmació.

Ara que amb prou feines queden tres setmanes perquè els alumnes (ells sí, nosaltres encara no) posin el punt final al curs, ja he agafat el ritme i sembla que ho tinc tot una mica més per mà. Fins i tot en alguna tutoria individual, mentre escoltava atenta i pacient els neguits o les alegries dels alumnes, ha semblat que no hi hagués la pantalla pel mig. Faig l'esforç aquests dies de recordar la saviesa vital amagada als versos d'Horaci, carpe diem,  i em repeteixo que ara el moment de fer valer els dos adverbis hic et nunc que m'arrelen més que mai al present perquè em fa por fer volar coloms en un futur que soc incapaç de dibuixar... no fos cas que no s'assemblés gens al que jo voldria i m'acabi menjant les expectatives amb patates! Perdoneu, però no volia acabar sense dir-ho!