dimecres, 22 de juliol del 2020

A les nou a mercat

Començo a escriure mentre recullo la roba. Separo la poca que planxaré i plego la resta. M'agrada estendre la roba. És una de les feines de casa que més m'agrada i de les que vaig aprendre de seguida. A casa els pares, m'entretenia a buscar un ordre en les peces: les estovalles, els tovallons en punxa, els draps de cuina mentre olorava les peces amarades de suavitzant Mimosín. Fins i tot teníem l'osset de peluix! Em fa dibuixar un somriure imaginar l'àvia Magdalena al darrere dels llençols nets i estesos a l'era d'alguna casa de bona família on ella anava a fer la bugada. M'hauria agradat tant conèixer-la... Tot el que en sé m'arribà a través de les paraules que anà teixint al llarg dels anys el meu pare, fruit dels records de moments més aviat dolorosos d'aquella postguerra hostil a L'Esquirol. També hi havia una fotografia del dia de la comunió del meu pare i alguna pinzellada de les cosines més grans que la van arribar a conèixer. Havia nascut a finals del 1899. Ho sé perquè vaig demanar la partida de naixement poc després que morís mon pare, com si resseguir la història familiar em permetés mantenir viu el seu record i alhora acaronar les meves arrels. L'àvia també solia baixar a mercat a Manlleu, a peu! deia el pare... per vendre algun animal.

15 març, primer cap de setmana de confinament
A les nou a mercat vam quedar amb en Roger i la Mercè durant tot el temps del confinament per fer-nos companyia mentre esperàvem la nostra tanda a les dues parades de verdura i fruita. Vam estar de sort i l'ajuntament va permetre que vinguessin perquè eren un servei essencial. Ho era tan, que fins i tot pujaven els de Riells perquè allà no se'n feia. A la distància adequada, esperàvem tanda i ens posàvem al dia. Era un dels millors moments de la setmana! La Mercè combinava la feina en una entitat financera en modalitat presencial i des de casa; en Roger canviava la sala d'El Brot pel menjador de casa a l'hora de de fer-nos la classe de ioga terapèutic; i jo els explicava les anècdotes de fer classe a distància i descobrir que els alumnes s'havien connectat del llit estant. Havíem arribat a esperar més d'una hora pels bròquils, els espinacs o els alls tendres! Ens era igual si plovia, feia vent o el soleiet ens retornava una alegria molt malmesa per una situació que només ens hauríem imaginat com a espectadors d'alguna pel·lícula de ciència ficció.

Amb els guants els primers dies rere les mascaretes després, els joves pagesos d'El Camperol, ens convidaven a somriure amb les seves propostes de fotografies, receptes de cuina o els vídeos de les gallines que fan les delícies d'en Roger. Diria que setmana rere setmana s'ha anat ampliant el grup de difusió amb què el dissabte ens informen del que tenen per vendre l'endemà. És una manera d'assegurar-nos que tindrem ous, pastanagues o bitxo de Girona si no baixem a mercat a primera hora. Bona combinació de venda de proximitat en línia, però presencial! 

A les nou a mercat seguim quedant la majoria de diumenges. Hi vam afegir el cafè el primer dia que van obrir les terrasses. Recordeu el gust del primer cafè de bar després del confinament? Ara ja hi hem sumat la tertúlia mentre esmorzem i ens posem al dia: la Mercè ens fa reflexionar sobre els diners. Amb veu serena afirma que els diners només son un mitjà que ens permet fer les coses que volem. Davant la nostra protesta que amb diners es podrien dur a terme molts projectes socials, sanitaris, educatius, artístics... rebla el clau: "en tot cas el mèrit no és dels diners sinó de les persones". Trec la llibreta per apuntar-m'ho i rellegeixo el que no feia gaire dies m'havia dit la Patri quan vaig anar a buscar el diari davant la meva incomoditat per no veure els somriures de les persones a causa de la mascareta: "Ens mirarem més als ulls i això ens acostarà més a l'ànima". Si miro més als ulls de la meva àvia a l'única fotografia que tinc d'ella m'acostaré una mica a la seva ànima?

11 comentaris:

  1. Dolors... Aquesta vegada m'has fet plorar!!! Gràcies per aquestes boniques paraules que m'han fet recordar la bellesa del dia a dia del meu poble i la importància de la gent que hi viu i que hi ha viscut, però que malauradament ja no hi és...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Susanna, per omplir de color el nostre carrer amb llibres, diaris i material de papereria i regal de tota mena!

      Elimina
    2. Si, bòniques paraules i sempre trobarem a faltar el que no hi son. Molts d'ells ens dirien als vilatans que prou de l'arrogància local i que fessin servir la mascareta d'una punyetera vegada. Com podeu veure a la foto no es pas un boncostum bredenc. 8(

      Elimina
    3. Le llegit varies vegsdes, i cada vegsds m, agrada mes. Felicitats Dolors un escrit precios.m, srribat el cor. Gracies pet compsrtil

      Elimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Moltes vegades penso que no vivim al mateix poble! Ojala fos tan paradisiac i ideal com el pintes. Sobretot pel que fa a molta gent. Tot té sempre dues cares i de vegades , les cares de la gent no son tan maques... Una de les meves iaies també es deia Magdalena i jo si vaig tenir la sort de conèixer-la. Cap avi més per culpa de les represions feixistes. Era una gran dona, filadora de teixit, que va tirar endavant tota sola una familia numerosa i ens va dònar a tots un espirit brau i un gran afany pels llibres. També em va ensenyar a no callar mai davant les injustícies i la mentida. Déu ser culpa d'ella si soc així. Petonets!

    ResponElimina
  4. Estic convençuda que si, encara que sigui una fotografia. M'has fet recordar la película de COCO.
    I quina foto tant divertida, la del mercat!!!
    Gràcies tresor!

    ResponElimina
  5. Estic convençuda que si, encara que sigui una fotografia. M'has fet recordar la película de COCO.
    I quina foto tant divertida, la del mercat!!!
    Gràcies tresor!

    ResponElimina
  6. Molt bonic, Dolors. El mercat sempre és un bon lloc de trobada. I saps, trobo que t'assembles força a la teva àvia. Petons des de la casa dels meus avis a l'Empordà! M'has fet pensar en ells.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies Dolors, com sempre, pel teu bonic text. Els padrins... jo soc una privilegiada per viure a casa dels padrins materns, una casa on hi venia quan era nina, hi quedava a dinar i a dormir moltes vegades i quan tallaven l'aigua per alguna avaria (feien una crida i passava sovint), hi anava moltes vegades a dutxar-me.... quants anys ja han passat..... ha plogut.... Abraçades des de Mallorca

    ResponElimina
  8. Com sempre, un plaer llegir les teves ratlles. Una abraçada!

    ResponElimina