Neva a poc a poc...

Neu a Bunyola

"Neva a poc a poc... " canten els Antònia Font en un disc, per a mi, imprescindible, Lamparetes (2011). A la Mallorca que han dut arreu de la mà de les seves cançons, també hi he vist nevar, i no sempre a poc a poc, fins i tot arran de mar. Amb ulls de peninsular es fa un poc estranya l'associació neu i Malloca perquè ens hem cregut la publicitat que només ens ven les platges paradisíaques o els viatges per a estudiants que només pensen a sortir de festa. Però us puc ben assegurar que la neu a la serra de Tramuntana o a sa Comuna de Bunyola també recupera la pau del silenci.

La mateixa melodia de la cançó, que us animo a escoltar, convida a alentir el ritme, com la neu que veiem caure darrere els vidres, en silenci, i ens obliga a plantejar-nos si realment és necessari sortir de casa. O potser ens podem permetre el luxe de deixar-nos agombolar per les mantes i el sofà, per la tranquil.litat i aquell dolç avorriment de no fer res. Que faríeu si aquest temps que sembla navegar desconcertat per un primaveral hivern ens regalés, just avui a quatre dies escassos de l'entrada astronòmica de la primavera a l'hemisferi nord, una bona nevada (o ens maleís amb la seva presència...)?

No. No cal que provoqui el caos de fa sis anys a les comarques gironines. No. Tampoc no convé que deixi la tallada la línia de tren Barcelona-Puigcerdà, com ara fa trenta anys, quan a les onze de la nit arribava a Manlleu el tren que havia sortit de Barcelona a les dues del migdia. Recordo unes cues llarguíssimes a la plaça on hi havia un dels pocs forns de pa que encara coïa amb llenya, les llargues hores al bar Parramon perquè s'havien suspès les classes de l'institut i les nits de parxís a la llum de les espelmes a casa amb els meus germans. No, tampoc no voldria la nevada del gener del 71, quan va néixer la meva germana i els meus pares van trigar gairebé una hora a fer el trajecte Roda de Ter-Vic. D'això no me'n recordo, però ho he sentit a explicar tant que, a vegades, la línia que separa el record viscut del recreat és tan fina que és difícil descobrir-ne les fronteres.

Però sí. Ho reconec. M'agradarien un parell de dies de silenciosa i blanca quietud, sense presses. M'agradaria seure al costat de la llar de foc, resseguir la cadència de les flames, afegir-hi llenya i posar tota l'atenció al lent procés de consumir-se. Rebuscaria papers que fa temps que hauria hagut de deixar anar i, amb parsimònia, els encendria per un cap i els hi deixaria caure. Somriuria recordant la cançó que els nens de la pel.lícula de la Mary Poppins escriuen per demanar una mainadera i que el pare llança a la xemeneia quan sent que volen que els porti a passejar, faci pastissos, i no faci pudor de nafatalina entre una llarga llista de virtuts! Qui sap si, fins i tot, llegiria versos tot i que sóc més aviat dona de prosa i recordaria una altra manera de nevar, aquella que el periodista i escriptor Joan Marí recordava en un poema dedicat al puig Guillem de Formentera on sempre hi nevava plàstic. 

I, tanmateix, com que només si caigués una nevada prou important em podria quedar a casa, potser val més assaborir la pluja d'aquesta tarda, mentre cau a poc a poc al peu d'un Montseny que només ha quedat enfarinat un parell de cops aquest hivern. Segons el Meteocat hi ha previstes precipitacions de neu per sobre dels 600m. Qui sap si serà rodona, d'aquella que d'altra en dóna o només servirà per il.lusionar aquells que l'esperen amb candeletes, tot i que són conscients si tenen  compte les poques precipitacions en forma de neus dels darrers anys, que això del canvi climàtic va ben de veres!