dimecres, 18 de maig del 2016

Tempus fugit

Foto: https://laclasedelola.wordpress.com/2015/10/05/
Vet aquí el tòpic literari que sorgí de les Geòrgiques de Virgili i que també trobem a la poesia lírica del bon amic Horaci. Em permeto fer ús de l'expressió del bon amic Horaci que ja utilitzà Maria Àngels Anglada en un deliciós llibre, Retalls de la vida a Grècia i a Roma, publicat per Empúries. Abans de la tria de poemes d'Horaci, fa una breu introducció on retrata el poeta llatí com un home "ric, no de terres, sinó de sentiments afectuosos i profunds, de saviesa, d'amistat i, sobretot del do de les muses gregues: la poesia". Anglada ens recorda que a les Odes i els Èpodes troba "versos i dites per a cada ocasió, per a cada estació de l'any, per a cada estat d'ànims. No se li escapa res de tot allò que forma la vida dels homes; i també m'agrada quan s'empipa amb algú i li dedica versos que el ridiculitzen: si no ho fes així, seria massa perfecte, i no tan humà". Si proveu de posar Tempus fugit en un cercador hi trobareu tota mena de rellotges de sol, tatuatges, pel.lícules, llibres, versos i, fins i tot, la tornada d'una de les cançons de Manolo García, Lo quiero todo: " Agárrate a la cola del viento,/ que no escape el tiempo. /Tempus fugit, tempus fugit...  

Pensava, una vegada més, en la celeritat d'aquest temps que ens fuig de les mans sense que l'hàgim acabat d'acaronar prou, sense que hi hàgim viscut amb la intensitat que ens demana la nostra ànima. Aquesta intensitat, sovint, poc té a veure amb el ritme veloç que ens imposem o ens deixem imposar per la maquinària burocràtica, aliada amb la tecnologia d'última generació i uns mercats a qui no sé posar cara, però que estan disposats a marcar els camins pels quals he de transitar.

Foto: http://balearsculturaltour.net/
Els alumnes amb qui he compartit, com a mínim, els dos darrers cursos han acabat els seus exàmens trimestrals. A partir d'ara els horaris es trastoquen i el ritme s'accelera fins arribar a la selectivitat. Quan arriba aquesta època de l'any, se'm barreja l'alegria d'acabar el curs i alhora un deix de recança perquè no ens tornarem a veure pel setembre. Fa molts anys, quan tot just començava Filologia a la Universitat de Barcelona, vaig llegir un llibre que guardo com un tresor, Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia. És d'aquells llibres que, en tots els trasllats que he fet des de llavors, ha viatjat a la capsa dels "imprescindibles" on van a parar aquells objectes, llibres i records... que he col.locat de seguida per sentir-me com a casa allà on he anat. Buscaglia al prefaci diu: "Sugiere Nikos Kazantzakis que el maestro ideal es aquel que se ofrece como puente que tiende a sus discípulos a fin de que, a invitación suya, puedan cruzarlo. Sin embargo, una vea que con su ayuda lo han franqueado, el puente se viene abajo clamorosamente. El maestro les alienta, entonces, a construir sus propios puentes."

Des que vaig començar a fer classes, a l'octubre farà vint-i-cinc anys, he volgut fer aquest paper de pont per als alumnes amb qui he compartit aules. En alguns casos, ells també m'han fet de pont i m'han dut a recordar els meus somnis, les meves reivindicacions i la falsa il.lusió de creure que som eterns. De tant en tant, en retrobo algun pel carrer o per la virtualitat del facebook. Sobretaules, algun cafè, postals a la bústia, alguna recomanació de pel.lícules o llibres, missatges per dir-me que ja treballen... A vegades, potser en un excés de nostàlgia, recupero la carpeta on guardo contes, agraïments, dibuixos, poemes, bestieses o fotografies de tots aquests anys. Llavors, com l'estimat Horaci, em sento afortunada per la creativitat i la profunda saviesa compartida; com l'admirat Manolo García, estic convençuda que no pasaremos de aprendices.

I acabo amb uns versos d'Apollinaire que conviden a volar dedicats a la Thalia, la Clara, la Mireia i en Roger que són a punt d'emprendre el vol, lluny de l'institut:

Apropeu-vos a l'abisme, els va dir.
Tenim por, van respondre.
Apropeu-vos a l'abisme, els va dir.
S'hi van apropar.
Ell els va empènyer...
                       i van començar a volar.

6 comentaris:

  1. Que fantàstics aquests versos. I quina sort tenen els teus alumnes.

    ResponElimina
  2. M'han encantat aquests versos!!
    Gràcies...

    ResponElimina
  3. Gràcies per compartir la teva saviesa.

    ResponElimina
  4. Com sempre, meravellós. I, la veritat, comparteixo aquest auguabarreig d'emocions provocades pel final de curs. Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Gràcies a tu per acomoanyar-nos en aquests dos anys plens d'emocions i rialles.
    Enyorarem les teves classes a la Dolors Clota, els teus Dolo3, les nostres propies etimologies, els nostres ientaculi... En podria dir infinits de moments memorables!
    Tot i que sempre ens quedarà Grècia.
    Gran article Dolors, Felicitater!:)

    "Tu semper a fortuna sequatur"
    "Carpe Diem"

    ResponElimina
  6. Ai les pors... que no ens deixen tirar-nos a l'abisme...
    Gràcies,meravellós com sempre.
    Aquest article m'ha recordat l'anunci de Martini, "al nacer eres el hombre más rico del mundo" i es mostra un rellotge en compta enrere. Et convida a "gastar" tot el temps de la teva vida de la millor manera possible i així ho intent cada dia. Una abraçada

    ResponElimina