dimecres, 25 de gener del 2017

Ara o mai

Joan Fuster, imatge de M. Boix
Potser la disjuntiva és una mica massa radical per al meu gust, tot i que reconec que arriba un moment en què cal deixar molt clar quins són els límits que no estem disposats a tolerar. Estic convençuda que cada un de nosaltres som ben conscients de quines són les línies vermelles que estem segurs de defensar amb les ungles i amb les dents. De color vermell és la meva edició del llibre Ara o mai de Joan Fuster publicat per Quaderns 3i4 el 1981. Anava en el lot de llibres de COU, un curs en què vaig llegir pels descosits i per obligació. Des de Bodas de sangre de García Lorca fins a Sol, i de dol de Foix, passant per Temps difícils de Charles Dickens i Signes, llengua i cultura de Sebastià Serrano, entre una llista que arribava fins a la trentena. Sí. Una trentena. Sí. Me'ls vaig llegir tots, menys Cien años de soledad, però el guardo per quan arribi el moment. Dubto molt que pogués pair tot el que vaig llegir, malgrat em devien servir per anar construint els meus referents i, segur, van servir per començar a omplir les prestatgeries de la meva biblioteca.

De l'Ara o mai del Fuster m'interessava tot allò que tenia a veure amb la normalització d'una llengua que tenia una cadència, un lèxic i una morfologia diferenciada segons el territori. També m'encuriosia que aquest assaig fos del mateix autor d'un poema d'amor que havia musicat uns anys abans Lluís Llach i que jo cantava tancada a l'estudi de casa mentre mirava per la finestra allò de la mà que entre les meues perdurava... de la cançó "Criatura dolcíssima":  La comoditat tecnològica m'ha permès recuperar-la mentre escric aquest paràgraf i m'ha dut fins a l'edifici de Can Noguera on, mentre es construïa l'actual institut Antoni Pous i Argila, la professora Teresa Sanglas ens feia buscar trets dialectals en el text de l'autor de Sueca, un dels intel·lectuals més destacats del segle XX, que reflexionà sobre la història cultural i lingüística dle nostre país. No fou una tasca senzilla i arribà a patir dos atemptats a la casa que, avui 25 de gener, s'inaugurarà com a museu, biblioteca i arxiu. Han hagut de passar vint-i-dos anys després que la Generalitat Valenciana i l'ajuntament de Sueca signessin un acord per convertir en museu la casa on va viure l'assagista, segons recull Vilaweb.

Tot i les lectures, aquell any també vaig tenir temps d'escoltar i aprendre'm la lletra de moltes de les cançons de Llach que per a mi també eren una poesia molt més propera i entenedora que els sonets de Foix o Els Fruits saborosos de Carner. Guardo, encara, com un petit tresor el doble casset amb l'actuació el 6 de juliol al Camp Nou que em vaig perdre per culpa d'accident de moto. En aquest enregistrament no hi ha una de les seves primeres cançons "Cal que neixin flors a cada instant", que sempre m'ha agradat per aquell deix de confiança i esforç que es respira a tota la peça. Hi he pensat molt aquests dies d'hivern en què algunes plantes aprofiten per florir, malgrat el fred. Hi he pensat, també, després de sentir-lo dir al programa El suplement de Catalunya Ràdio: "si no s'aproven els pressupostos, jo me'n vaig". 

Ara és un d'aquells dies en què m'agradaria poder agafar el telèfon, trucar al meu pare i debatre-hi una estona de política Ell, que se solia definir com a realista i no pas com a pessimista, em deia que jo a vegades somiava massa i tocava poc de peus a terra. Sovint li rebatia amb els versos d'Alcover: la soca més s'enfila com més endins pot arrelar... El cert és que després de veure ahir la intervenció catalana del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva a Brusel.les, tinc la sensació que continuen naixent flors i que, per això, cal anar endavant sense perdre el pas.  Caminar endavant i, de tant en tant, mirar enrere per veure el camí recorregut i tenir un moment per poder donar les gràcies a tots aquells que ja no hi són i que, amb els seus actes, també han contribuït a fer camí. Gràcies, de tot cor.


1 comentari: