Roba estesa

Hi ha un petit plaer ocult, o no tant, en el fet d'estendre la roba a l'aire lliure i veure voleiar les peces mentre un vent suau de migdia i l'escalforeta del sol que anuncia la primavera els fa la primera besada. Sempre m'ha agradat estendre la roba. Hauria de precisar el sempre perquè no és el mateix haver d'estendre a dins de casa i sentir aquella olor d'humitat després d'arrossegar la sissí a la recerca d'un espai prou ampli per batre les ales. Estendre llençols és, llavors, tota una odissea. Imagino que el nom deu venir pels vestits vaporosos de l'emperadriu Sissí. És el mateix que va pensar l'Empar Moliner, el 21 de gener de l'any passat, quan va dedicar un dels seus articles a l'estenedor plegable i al fet d'estendre, fins i tot, la intimitat de la roba interior a la vista de tothom. 

De petita, quan anàvem a la Colònia Estabanell on vivien els avis, em feia gràcia veure tot aquell estol de roba que penjava a les galeries i que la majoria de veïns havien rentat a mà al canal. Potser, perquè era dia de festa i la gent havia sortit a cantar caramelles, tal com m'explica la Dolors, una cosina de ma mare que s'ha entretingut a buscar-me la foto i fer-me-la arribar, només s'intueix la roba a les cases del final de la galeria, just on hi havia el pis dels avis. A l'estiu m'agradava fer com les grans (era feina només de dones...) i rentar encara que fossin els meus mocadors, tot i la por que li feia a la iaia que jo i mocador poguéssim caure al canal. M'agradava sentir l'olor del sabó El lagarto, coincidir amb alguna tieta i imaginar quantes peces havia engolit el canal davant la desesperació de la dona que l'havia perdut. 

En aquells estius hi havia la retrobada amb la tribu i amb el petit món de la colònia on havien arribat l'any 51 els meus avis i els seus cinc fills després d'un llarg viatge en tren que els va portar de La Roda de Andalucía fins a a la Colònia Estabanell. Buscaven una vida millor i l'efecte crida d'altres membres de la família que havien trobat feina en alguna de les fàbriques tèxtils d'Estabanell &Pahisa va fer la seva funció. El viatge en tren, m'havia explicat una de les tietes, havia durat gairebé tres dies i ella s'havia fet un fart de plorar, potser perquè enrere quedaven els avis i massa històries que ella, ja amb divuit anys, havia decidit callar. En els meus estius hi havia els cosins més grans, les taules de multiplicar que m'ensenyava en Cristóbal, l'aigua freda de la piscina de Font-Rubí amb la Carme, la Isa i la Ita, els capítols de la Pipi que miràvem amb en Toni menjant pa amb oli, el silenci d'en Martí que, a la seva habitació, construïa circuits d'Scalèxtrix... I, de tant en tant, les mirades subtils dels grans que callaven per algun motiu que encara desconec perquè hi havia roba estesa. Va ser de gran que vaig entendre que haver-hi roba estesa era una manera de dir que d'un determinat tema no se'n podia seguir parlant perquè hi havia gent davant de la qual no interessava parlar. 

El fil amb què anem teixint el nostre llençol vital va portar la meva mare de la Colònia Estabanell fins a Manlleu, i d'allà a Roda de Ter, per tornar a Manlleu. Sempre a la vora del Ter que impulsava l'energia necessària per donar vida a les indústries tèxtils que resseguien la seva llera. I és en aquest riu que vaig descobrir la música del fill de la meva primera tutora de l'institut, l'Assumpta, en el vídeoclip oficial d' El teu llit  on sortia, fent d'extra a la vora del Ter, la meva neboda Mariona. Connexions és el nou disc de  Guillem Roma  que ens permet mirar amb trapelleria alegre el nostre voltant i veure que tot està connectat. Tant... que també ell deu haver trobat la màgia de la roba estesa que l'aire mou, esperit lliure que fa el vol. Cliqueu l'enllaç i deixeu-vos endur per l'olor de les seves notes... 

Temps de paraules

Passa molt de pressa el temps. Ja som a mig febrer i d'aquí a dos dies, primavera. En un extrem de la barra, la Montserrat em mira amb la serenor del temps viscut i mentre em posa una xocolatina amb el cafè, sentencia com qui no vol la cosa: El temps és el mateix. Som nosaltres els que passem. Conversem una estona ella i jo, alienes al debat de l'altre sector, sobre fins a quin punt hem accelerat la vida. 

Trobem moments per badar? Un clic em porta en qüestió de segons al Diccionari Català Valencià Balear, una obra impressionant que recull el significat i la localització arreu dels Països Catalans de mots tan rics de significat i saviesa vital com badar. Des del primer obrir per l'etimologia del batare llatí fins al mirar sense fixesa que ja apareix documentat al Curial e Güelfa. El DCVB ja ho té això. També recull exemples de textos literaris on apareix documentada la paraula. Un luxe. El meu enyorat Joan Solà ja ho deia que això dels diccionaris era una mena de laberint perquè una paraula et duia a una altra. No és el mateix el cop de clic. No hi ha el pes del volum, ni el tacte del paper i, sobretot, no hi ha l'olor. Per sort, la informació s'hi manté i la tenim més a l'abast. Si el dia que discutíem a la sala de professors sobre la traducció castellana del verb badar amb la Maria, la Carme, l'Elsa i en Joan, haguéssim anat al DCVB no hauríem trigat gens a arribar a l'estar en babia, però ens hauríem perdut una estona de conversa magnífica sobre la sonoritat d'algunes altres paraules com andròmina, xiuxiuejar o conxorxa. 

 Kairós, s.IVaC (còpia)

Per definir la nostra paraula temps els grecs tenien tres paraules: καιρός (kairós) , χρόνος (chrónos), αἰων (aion).  El kairós és el moment oportú, el temps indeterminat en què passa alguna cosa especial; cronos és el temps seqüencial que dividim en present, passat i futur; finalment, aion representa el temps etern i cíclic. Tenint en compte la facilitat amb què els clàssics convertien en divinitats personificades conceptes abstractes, no ens ha d'estranyar gens trobar representacions d'un jove Kairós, amb ales a l'esquena per poder atrapar al vol el moment oportú; segons la font de consulta, tan aviat és Chronos com Aion qui és representat com un jove dins el cercle zodiacal. El que, tanamateix, em meravella dels grecs és que tinguin una sola paraula per definir aquest moment oportú, especial, com aquells petits moments d'estricta simpatia que canten els Menaix à Truà i que m'han acompanyat mentre buscava una imatge de Kairós.

Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus escrivia Virgili a les Geòrgiques sense pensar que el seu vers faria tanta fortuna en tota mena de rellotges, de títols de llibres o que esdevindria una opció de tatuatge que el pas inexorable dels anys aniria transformant. Com que per molt que Manolo García ens proposi agarrarnos a la cola del viento para que no se nos escape el tiempo, tempus fugit, finalment, ha arribat el 12 de febrer del 2017. Fa 42 anys que Joan Crosas, un dels membres del grup Esquirols, va escriure la cançó Any 2017, en què naixia una estranya criatura amb rodes de trial als peus i ràdio-cassets a les orelles. 

Laia Puigví, Joan Crosas, Emma Puigví

Diumenge passat a la plaça de Vic, s'aplegaven guitarres i gent de totes les edats disposats a cantar-la. A la tarda,  la Laia i  la seva germana Emma enfilaven l'Eix Transversal en direcció Manresa per acompanyar generacions de seguidors dels Esquirols. L'ocasió s'ho valia: la commemoració d'una data que, sospito, tots els que coneixem la cançó en algun moment ens havíem plantejat com seria aquell dia que encara quedava lluny en l'imaginari del temps. Al final del concert, a dalt de l'escenari, després de les paraules de Joan Vilamala, membre també del grup, Joan Crosas parlava de les cançons com a eines per construir, en la mesura que ens les fem nostres perquè permeten expressar el que sentim per dins dins i s'emocionava de recordar com altres generacions les havien cantat. I acabava amb la ferma convicció d'un desig que també em faig meu: "Tant de bo les noves generacions serveixin per construir aquest país que tots volem, lliure, aquest país nostre que volem trepitjar amb tot l'orgull que tenim a dins." Ha estat inevitable recordar que ma mare, que cantava les seves cançons mentre cosia, o el meu pare, que va néixer al poble de L'Esquirol, ja no hi són per compartir aquest fent camí d'un procés que ja és imparable. 

El tresor de l'adolescència

Quarts de quatre de la tarda. Un tallat, un te, un cafè sol i no recordo què més. Converses per descongestionar sobre la memòria dels cambrers, les cançons d'adolescència i les Falles a València o a Borriana. Xocolata Valor, amb avellanes i tot, damunt de la taula. Plaer adult, que dirien els de l'anunci. No sabria dir si el plaer adult era la combinació de la xocolata amb el cafè, el crec-crec de les avellanes o l'ambient distès de la conversa que ens permetia anar d'una banda a l'altra en aquell compartir que és essència de vida. És una estona entre adults en la franja que va de la trentena fins gairebé la cinquantena. Tots hem fet el nostre recorregut amb els alt-i-baixos inherents en el fet de viure, amb els referents del moment en l'àmbit de la música, el cinema, la política, la televisió,... amb una maleta plena d'il.lusions que, potser, encara no hem acabat d'obrir del tot. I, tanmateix, hi són a punt per sortir tan bon punt els donem permís i, amb la saviesa de l'experiència dels anys acumulats, les encaminem a bon port. 

Una pausa per escoltar "Ahora" d'Ismael Serrano perquè feia estona que m'anava ressonant i, per variar, no me la podia treure del cap: "Ahora que la adolescencia es un setiembre lejano, humo de cerveza en un portal, un verano inacabado, algunos años en la facultat de ciencias,.." A l'Ismael Serrano el vaig descobrir anys després de deixar la facultat de lletres gràcies a una amiga que, de tant en tant, em regalava la seva particular tria musical en forma de casset gravat amb paciència i temps, sobretot temps. En alguna ocasió, fins i tot, me l'havia trobat a la bústia del darrer pis on vaig viure a Barcelona, al carrer Villarroel. A vegades, escoltar Ismael Serrano, és una mena de bàlsam per a l'ànima adolescent que s'alimentava de la poesia de cantautors i que, encara de tant en tant, em visita per recordar-me els somnis de la meva maleta que han quedat amagats enmig de tota la roba, perduts a dins dels mitjons o trepitjats per unes soles massa gastades.

En els més de vint-i-cinc anys que fa que comparteixo aula amb adolescents, puc assegurar que he après moltes coses d'ells i amb ells. Els he defensat com a col·lectiu infinitat de vegades davant de persones que m'han confessat que ells no podrien treballar-hi. Hi ha moments en què jo tampoc sé com puc i moments en què m'he sentit desbordada, qüestionada i molt confusa. Justament com diria que se senten ells, com jo em sentia quan tenia la seva edat i el món que m'envoltava iniciava una acceleració que no m'hauria pogut imaginar que agafaria les velocitats a què ha arribat en aquests moments en alguns llocs del planeta. I, no obstant això, sóc del parer que a l'adolescència hi ha un tresor amagat que encara no hem descobert potser perquè no ens hem mirat prou aquesta etapa, plena de mites i ombres, des de mirada adulta i amorosa.

L'Eva Bach és una d'aquestes professionals de cap a peus que veu els adolescents com un tresor fins al punt d'escriure un llibre amb el títol Adolescentes: ¡qué maravilla! Per a mi la meravella va ser compartir el taller "Camins per arribar al cor dels adolescents" a Girona el 2011. Guardo alguns dels seus articles al suplement Criatures del diari Ara per la ferma tendresa amb què ofereix recursos per establir una comunicació de qualitat amb ells. Vam coincidir en directe per darrera vegada a la presentació del llibre Educar millor: onze converses per acompanyar famílies i mestres en què Carles Capdevila conversa amb onze professionals de l'àmbit educatiu. De tant en tant, ens retrobem per la xarxa, però no és el mateix, perquè hi falta la calidesa de l'abraçada en directe.

En aquests vint-i-cinc anys de docència a Barcelona, Osona, Formentera, Mallorca i Sant Hilari, he conegut -qui sap- un miler d'adolescents. A vegades l'atzar, "me'ls" retorna en forma de petició d'amistat al Facebook, pel carrer, a la televisió... A vegades estic de sort i la seva foto o el seu nom o el timbre de veu fan l'efecte de la magdalena proustiana i retorno a l'aula i els ubico amb una facilitat que, a vegades, els deixa desconcertats. A mi també em passa! El que més m'agrada, però, és saber com estan, si són feliços amb el que fan, si han trobat allò que els omple i els permet aquell equilibri personal de donar i rebre. En Ramon, que ja fa anys renyava a les companyes perquè dormien amb el mòbil a sota el coixí, era capaç de notar l'energia dels arbres; N'Estefania, que preferia la guitarra a l'institut, ara és activista de Greenpeace a Formentera; la Marta, que sempre tenia un somriure i l'empenta a l'ànima, encara traspua aquella fermesa de conviccions que ja intuïa a classe.

La Karen, amb els cabells panotxes i la cara plena de pigues, em va posar a prova en la meva primera experiència com a tutora i va ser l'ànima inspiradora del regal de comiat i alhora de consolació del mal tràngol viscut quan la directiva del centre on treballava va decidir que posar per davant els criteris econòmics i no fer-me fixa a la plantilla. En la meva memòria hi ha, també, un record entranyable per en Toni, amb la seva cadira de rodes, la gorra del Barça i el somriure als llavis malgrat consciència de la malaltia degenerativa que se'l va endur fa tres hiverns. 

En Mateu i l'Anna van escoltar la veueta que els duia a seguir la petjada dels clàssics a la facultat de filologia.  Antonio Machado sempre em retorna a la Sílvia i la il·lusió de veure una fotografia d'aquell senyor que havia escrit uns versos que sonaven tan bé encara que ella no entengués què volia dir:

Nunca perseguí la gloria
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles
como pompas de jabón.

I Machado sempre m'acaba retornant a la meva pròpia adolescència i a la descoberta dels seus versos cantats per Serrat i, fins i tot, pel professor de Literatura castellana de COU, en José Luis, que ens va emocionar cantant La Saeta.

Geablogspot.com

A vegades em pregunto quina mena d'articles podria penjar la Terra si hagués decidit escriure un blog, quants seguidors tindria i si les seves paraules sacsejarien les nostres consciències. En diríem natura ficció? Hi estat pensant just quan he tingut el "full virtual" en blanc al davant i he aplegat la col·lecció particular de papers reals que he anat recol·lectant des de dimecres passat i que em serveixen de llavors i adobs per al text d'avui. 

M'he imaginat que potser la Terra ens podria explicar que ja fa massa temps que, com a societat, no donem prou valor a la feina que fan les persones que treballen en el sector primari. Recordeu que ho estudiàvem de petits? A mi m'agradava això que l'agricultura, la ramaderia, la pesca, la caça i el treball al bosc formessin part del sector primari. Associava primari al número u i, per tant, el més important. Comparteixo el sentiment amb la Sandra amb qui en parlava en una tarda de diumenge recorrent camins i corriols enfangats entre Breda i Sant Feliu de Buixalleu després d'una setmana de pluja grisa i Montseny enfarinat. 

Amb prou feines havíem pogut coincidir amb una certa calma després que un caçador que no tenia el permís en regla assassinés a Aspa, el passat 21 de gener, dos agents rurals a qui ella coneixia. Sovint prenem més consciència dels riscos laborals de determinades feines quan coneixem algú que hi treballa i parem atenció al seu dia a dia; quan escoltem les seves preocupacions sense cap mena de judici de valor; quan aprenem a valorar els seus consells si trobem un falciot malferit a l'entrada de casa. La Sandra no és l'únic agent rural que conec personalment. Hi ha l'Oriol, en Kiko, la Lorena, l'Emili... Tots ells estaven commocionats aquell dia. D'una altra manera, jo també. Podia haver-li passat a qualsevol d'ells i això em permet acostar-me al seu dolor, a la seva impotència i a la ràbia. La Lorena em va enviar un missatge amb les paraules de la Silvia  a Durmiendo en los coches sobre la contradicció de l'amor a la vida en tot el seu esclat i el dolor que comporta la pèrdua. 

Posats a seguir fent natura ficció, em ve al cap la imatge d'una Terra que escriuria orgullosa de tots els pagesos que diumenge passat van fer via cap a Barcelona amb els seus tractors per donar visibilitat a la seva feina. I  també agraïda amb tots aquells homes i dones que no l'obliguen a retre tribut amb fruits de mides i formes predeterminades per un anònim mercat rere el qual s'amaguen persones sense escrúpols que només busquen diner fàcil; amb els que la deixen reposar quan convé, que la cuiden amb productes que no faran malbé ni la seva pell ni la seva ànima de productiva generositat. Tots menys i que arribi per a tots. Estic convençuda que somriu quan veu com la tracten la Marina i en Pep de Cal Ferreric que han retornat l'alegria a les parets de la casa i als camps del voltant, amb una feina que hi entén ben poc de comoditats. Cada vegada som més els que ens hi acostem a buscar espinacs, bròquils o cols que cullen en aquell moment precís per a nosaltres. Cada vegada som més els que ens aturem a la seva parada del mercat del diumenge i la fem petar una estona, mentre els seus fills, en Josep i en Ferran, corren a cor què vols per fer passar el fred o, a l'estiu, gaudeixen de l'ombra mentre ara són els dits els que van a tota velocitat per la pantalla del telèfon. 

M'hi jugaria un pèsol que en el seu blog la Terra hi tindria una secció destacada dedicada a tots els activistes que d'arreu de tota la seva superfície vetllen pel seu benestar: Salvaguarda pel Montseny, Grup de Defensa del Ter, Grup Ornitològic Balear, Salva la Selva, Greenpeace i un llarguíssim i agraït etcètera. A l'apartat de vídeos, és ben probable que en conservés algun de l'entranyable Capità Enciam que ens recordava allò dels petits canvis són poderosos.