Literatura de proximitat

Immersos en un món que sembla àvid de devorar, fins i tot, allò que necessita de dosis pacients de calma per poder-se digerir i assaborir amb la parsimònia que es mereix, hem deixat enrere una diada de Sant Jordi marcada més per xifres que no pas per lletres. O almenys aquesta és la percepció que en tinc. Rànquing de llibres més venuts, caiguda en un 15% de les vendes de roses, 20'35 milions de facturació en llibres, pluja a partir de les 6 de la tarda a Barcelona. Quants centenars de milers de turistes van venir perquè era Sant Jordi? Quants devien comprar una rosa o un llibre? Quantes pàgines es deuen haver llegit de tots els llibres que es passejaven cofois en braços d'un possible lector? Les xifres esdevenen un dels punts importants de les tertúlies i notícies tant si parlem del Sant Jordi viscut a les grans ciutats com del que viuen els pobles petits.

Fotografia: Francesc Mas

Dissabte al matí, a Breda, el sol lluïa tot i les previsions metereològiques que van fer estar amb l'ai al cor els organitzadors de la cinquena fira de Sant Jordi. A la meva panxa, tanmateix, hi havia tempesta de nervis abans de la lectura d'un dels meus contes, El peixet que volia abraçar els arbres (Premi Vet aquí un gat, 2003) a la paradeta de les Dones de Breda, que també s'havien sumat a omplir de festa la plaça de la Vila. L'Imma i la seva neboda, l'Ona, s'havien animat a acompanyar-me en aquest contecontes casolà que vam interpretar amb molt d'afecte tot i les badades pròpies de qui s'estrena. La col.laboració de la Cécile, una artista de cap a peus, va ser imprescindible per omplir-nos les galtes de peixos i flors, cosa que ens va ajudar a endinsar-nos en la història d'en Blauet, el seu amic Coloraines i la Gemma, la nena que fa possible... I fins aquí vull explicar! 

Les carones dels menuts que seien a terra disposats a escoltar-nos amb atenció van esvair la tempesta de nervis. El suport de tots els adults que ens van acompanyar, també. La Judit, una nena de set anys a qui li agrada llegir, se'n va endur un exemplar del conte que vam sortejar entre petits i grans. Sí, sí, entre els grans també. "Els contes serveixen per adormir els petits i despertar els grans" va dir algú de qui no recordo el nom (I tampoc el senyor Google m'ho ha acabat d'aclarir amb prou fiabilitat). Aquests dies, rellegint la història d'en Blauet, he pensat en totes les vegades en què, com ell, jo també he volgut abraçar "arbres" i en totes les persones que, com la Gemma va fer amb en Blauet, han estat al meu costat en els moments difícils.

Una d'aquestes persones, una bona amiga que vaig conèixer en la meva etapa formenterera, va aconseguir amb la seva visita llampec a Barcelona que visqués en primera persona la monumental riuada humana que va assaltar Passeig de Gràcia i Plaça Catalunya pràcticament durant tota la diada. Tant ella com la seva germana se sorprenien de les llargues cues davant dels autors mediàtics, de les roses en tota la gamma possible de formes i colors, de la guàrdia urbana intentant posar una mica d'ordre als semàfors. Jo ho vivia com un estrany sentiment que anava des de l'alegria de veure una festa tan nostra arribant arreu del món fins a la reflexió sobre l'impacte més econòmic que no pas cultural en què la majoria de mitjans de comunicació acaben incidint. La majoria de les roses havien arribat a les parades des de l'altra banda de l'Atlàntic, la majoria d'editorials havien apostat per treure les novetats coincidint amb la diada i la majoria d'entitats i col.lectius s'havien animat a sortir al carrer per aconseguir una subvenció popular que els permeti seguir organitzant activitats als seus pobles i barris. 

Foto: http://www.catorze.cat

Amb l'alegria pel retrobament, la bona conversa i el recorregut per la "meva Barcelona" fent de cicerone, vaig enfilar Passeig de Gràcia per anar a buscar el tren. No havien acabat les alegries. En un dels estants hi havia l'Imma Monsó signant la seva darrera novel.la, L'aniversari. No hi ha ningú a la cua i decideixo aturar-m'hi per felicitar-la per la seva novel.la anterior La dona veloç. Li explico que l'hem llegit amb el grup de les tertúlies literàries que organitzen les dones de Breda. Somriu en sentir el nom del poble perquè ella coneix molt bé la zona de Riells del Montseny i l'ermita de Sant Martí, només a sis quilòmetres de Breda. Li comento com em va meravellar com explica la mort d'un dels personatges: "Fos el que fos el que la va matar, jo sempre he preferit la metàfora, se la va empassar el forat del temps, el forat que els Ràpids no paràvem d'eixamplar amb la nostra manera de devorar-lo sense assaborir-lo mai, sense ni tan sols mastegar-lo." No li puc demanar que em signi cap exemplar, però em queda l'essència d'aquest instant de literatura de proximitat. "L'art és l'única cosa que preserva el temps, no ens permet eliminar els matisos, els detalls, perquè l'art és tot matisos, tot detalls, el compàs de la música, la mètrica de la poesia, els detalls en un quadre, les subtileses d'un relat.." 

Si em permeteu una recomanació... afegiu-lo a la llista de les vostres lectures! És una d'aquelles obres literàries escrites de forma magistral, perquè cuida les paraules amb un respectuós afecte, perquè juga amb la veu del narrador i crea una perspectiva diferent que genera en el lector un curiós desassossec per acabar portant-lo, si el lector s'hi deixa conduir, a endinsar-se en la pròpia concepció del temps i a descobrir si forma part del Ràpids o dels Lents...

Fer dissabte

Diu el DIEC que fer dissabte significa fer la neteja i endreça de la casa, d'una habitació, etc. La meva particular versió de fer dissabte deixa en darrer terme això de la neteja de la casa i s'acull còmodament a l'amplitud de l'etc. per posar l'atenció a netejar el seny planificador a què em veig abocada durant la setmana a l'institut, i deixar-me dur per la placidesa de l'anar fent o del dolce far niente que amb tant d'encert defineixen els italians.

En aquest anar fent hi ha el plaer de baixar a comprar el diari Ara, trobar-me alguna romeguera en el curt trajecte de casa a la llibreria i fer-la petar una estona, caure o no a la temptació de comprar coca de sucre o magdalenes de les llargues al forn de pa, obrir la bústia i comprovar que hi ha una nova postal per a la meva col.lecció... En el dolce far niente hi ha l'estona de badar per la finestra, ja a casa, mentre espero l'avís que el cafè ja és a punt a l'oroley d'una tassa. És la meva versió de la Nespresso, que també em permet fer un sol cafè sense sentir-me culpable per contribuir a generar més residus, malgrat es puguin reciclar per convertir-les en tota mena d'objectes: des d'un clauer o unes arracades fins a una cortina o, fins i tot, una rosa de Sant Jordi. Quantes càpsules  al dia es deuen llençar a les escombraries, encara que vagin a parar al contenidor groc, posem pel cas a la comarca de la Selva? Algú ha comptat quantes en gasta a casa seva en un any? 

Em preparo un parell de llesques de pa de quinoa. No n'havia tastat i reconec que no vaig resistir la temptació de comprar-ne. Es tracta d'un pa dens d'un sabor deliciós que amb un rajolí d'un bon oli verge i un punt de sal es converteix en un esmorzar perfecte. Deu fer uns sis o set anys que vaig tastar la quinoa per primera vegada i em va agradar la facilitat per cuinar-la i combinar-la amb tota mena de verdures. Diuen, a més, els experts que aquest pseudocereal té un munt de nutrients, aminoàcids, vitamines i minerals; està indicat especialment en persones amb molt desgast físic i emocional. En poc temps, tanmateix, el seu preu ha augmentat de forma considerable. Tot i les seves bondats, menjar-ne em genera un debat similar al de les càpsules de cafè nespresso. Si la quinoa és un conreu propi de la serralada andina i el 90% de la quinoa que es produeix a Bolívia se'n va del país, és sostenible per al planeta que a l'altra banda de l'Atlàntic seguim menjant quinoa? 

A la taula del menjador començo llegint la carta de l'Albert Om a en Toni Soler en motiu dels deu anys del Polònia. Deu anys! I em meravella, una vegada més, la seva facilitat per escriure aquestes cartes personals, amb el toc just d'humor, tendresa, o particular homenatge segons el seu destinatari. A vegades encara enyoro la lúcida i entranyable quotidianitat de la columna de la Tati Sisquella... Llegeixo el Vist al Twiter, em distrec mirant un cel blau i radiant, torno al diari i a les pàgines d'opinió gairebé sento les olors de les plantes aromàtiques i dels arbres que apareixen a la columna de la Sílvia Soler. Doblego la part superior de la pàgina per recordar que vull guardar l'article abans de posar el diari a la capsa dels papers per reciclar. 

Se sent un pit-roig i la rentadora que el veí acaba d'engegar. M'endinso a la secció de l'Ara llegim i m'aturo a al titular que recull els vidres a la sang de Martí Pol, el poeta descobert a l'adolescència de qui admirava la seva fortalesa interior per tirar endavant malgrat la malaltia. Acabo l'article de l'Eva Piquer i se'm dibuixa un somriure en reconèixer el nen de dos anys que en ensopegar amb un colom triturat li diu a la seva mare que l'ocell dorm i anys més tard protegeix el seu germà petit de veure'n un amb l'excusa que és més endavant que li ha de tocar aprendre que es mor tot el que és viu. Sento la repetició de les campanes. Les compto i m'adono que ja són les dotze. M'és ben igual. El diari és ple de cantons doblegats que serviran de possible itinerari de lectura al meu company i de recordatori de paraules per conservar. 

Em pregunto si aquest món que corre veloç, que ha omplert els dissabtes de mil excuses per sortir de casa a conèixer país, a fer cursets de tota mena, a dur els nens a jugar partits i una infinitat més de propostes i possibilitats, se'n recorda de fer dissabte en el sentit de fer neteja i endreça del llarg etcètera de tot el que porta acumulat.

Entranyablement

Tant bon punt canvien l'hora, els diumenges a la tarda ens poden fer recuperar aquelles ganes d'allargar el cap de setmana compartint una cervesa amb uns amics. He estat temptada de no posar cervesa perquè m'imagino que hi ha qui beu una aigua, una coca-cola, un cafè, un el que sigui, però se'm fa més fàcil associar bona companyia, diumenge a la tarda de primavera i cervesa. Com ho fem per guardar aquests bons moments amb el gust d'una cervesa dolceta, la música d'ACDC de fons, les rialles d'en Herbert per la manera que la majoria de gent pronuncia el nom del grup, la conversa amb la Roser sobre vida de tranquil.la i les llargues passejades pel Montnegre, sovint deixat en segon terme per la força del seu "germà gran" el Montseny.

Fa molts anys un company de feina, parlant dels llibres d'autoajuda a l'hora de l'esmorzar, deia que més val sortir a fer la cerveseta amb els amics que no pas llegir aquest tipus de llibres. Crec que el secret rau a trobar una estona per a cada cosa. Una bona conversa ens pot fer oblidar el rellotge, les preocupacions quotidianes i refermar aquesta necessitat que, com  a humans, tenim d'establir vincles amb els altres. Un bon llibre, sigui o no d'autoajuda pot provocar un efecte semblant. M'adono que potser el que em grinyola és el terme autoajuda. Busco des de quan existeixen: 1859 és la data en què Samuel Smiles publica el seu Self-Help que enceta la primera pàgina amb la frase "el cel ajuda a aquells que s'ajuden a si mateixos". Ho he trobat a la viquipèdia que aquests dies fa campanya per recaptar diners per seguir mantenint aquesta font d'informació col.laborativa  a la qual podem accedir de forma gratuïta. Afirmen que si en el moment de fer una consulta avui hi contribuíssim amb dos euros, la campanya s'acabaria ràpidament. Ens hem acostumat amb tanta facilitat a posar una paraula al cercador i trobar la informació que, sovint, ens oblidem de les persones que han dedicat una part del seu temps a escriure i compartir coneixements. Potser sí que valdria la pena fer un petit acte de generositat i canviar el cafè, la cervesa o l'aigua que potser avui prendríem al bar de prop de la feina o de casa per una petita inversió en cultura. 

No he trobat quan va ser que a les biblioteques i a les llibreries es van començar a classificar una tipologia concreta de llibres amb l'etiqueta d'autoajuda. Classificaríeu El petit príncep com un manual d'autoajuda? És un llibre infantil o juvenil? És perquè els adults reflexionem sobre el que és essencial i siguem capaços de dibuixar xais?  I, tanmateix, el regalem o aconsellem als nens que sovint no l'acaben d'entendre. Potser ens va arribar a l'ànima d'infant que tenim a dins i ens va emocionar fins al punt que no ens ho podem quedar a dins i volem que ells el llegeixin al més aviat possible. No sé què en diria una bona amiga que en col.lecciona en diferents llengües. En té un àlbum al facebook on hi penja les fotografies dels exemplars que sovint li han arribat en forma de regal que algun dels seus amics o coneguts li ha fet arribar després d'un viatge, o dels reis generosos de ca una amiga, o, per què no?, d'un autorregal. En té en català, en grec modern, en alemany, en holandès, en hebreu, en japonès... 

La meva edició en català és del setembre del 87! Recordo que va ser un autoregal perquè, en unes colònies d'estiu en què vaig fer d'intendent, una amiga ens en llegia fragments al vespre mentre esperàvem que els nanos s'adormissin... "Veus allà baix els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden res. que n'és de trist, això. Però els teus cabells són color d'or. Serà meravellós quan m'hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. I m'agradarà la remor del vent entre el blat..." Vés per on que la cervesa d'un diumenge  a la tarda al Wolperdinger m'ha dut a recordar gent entranyable com en Toni, l'Alba i na Maite, a més de personatges igualment entranyables com el petit príncep o la guineu.

Els cinc al molí paperer de Capellades

Vaig descobrir l'encant dels museus etnològics fa molts d'anys a la ciutat txeca de Pilsen, on des del 1959 hi ha el museu de la cervesa. Ja hi ha textos del segle XIII en què es parla de la cervesa feta a Pilsen i els antics historiadors romans deien que els germànics eren capaços de gastar tota la collita de blat per fer cervesa! Em va agradar submergir-me en la vida quotidiana, conèixer una mica més de prop la vida de les persones que vivien en un món que difícilment sortien als llibres de text d'història, que solien ser plens de batalles, conquestes, obres d'art i retrats d'homes poderosos.

A Catalunya, en podem visitar uns quants que ens duran a conèixer la vida d'alguns pobles. En són un exemple el Museu del Ter, a Manlleu, que permet conèixer el procés d'industrialització seguint el curs del Ter i el seu pas per la comarca d'Osona; el Centre Cultural Els Forns, a Breda, on es conserven dos dels antics forns moruns on es feia el procés artesanal de la tradició de les olles i cassoles que han donat fama al poble situat al peu del Montseny. No fa gaire dies vam tenir l'oportunitat de conèixer-ne un que havíem vist en un dels programes que més m'agraden del canal 33, el Quèquicom: vam visitar el Molí Paperer de Capellades, prop d'Igualada. El recorregut ens va dur des de les làmines de papir i les tauletes de cera fins als ordinadors, passant pels manuscrits medievals o les caixes dels linotipistes que vaig recordar d'una visita al diari La Vanguardia quan encara feia EGB! Amb paciència admirable, el linotipista que ens va fer l'explicació va convertir el nostre nom i cognom en un motlle que guardo amb estricta simpatia. 

Passejant per la sala del museu, vam coincidir amb una altra parella amb qui vam conversar una estona distesa que ens va dur a l'editorial Joventut, la seva empresa familiar. Tot i els meus esforços per recordar algun títol perquè el nom m'era ben conegut, no va ser fins que ells van parlar de literatura infantil i juvenil que vaig ser conscient que tenia al meu davant els editors d'algunes de les col.leccions que més em van acompanyar de petita. Editorial Joventut segueix publicant, entre molts d'altres els llibres dels Cinc de l'Enid Blyton o els de Tintín. Darrerament he anat prenent més consciència de la feina meravellosa i admirable que fan els editors quan aposten per un autor novell, quan confien a mantenir una col.lecció de llibres que van ser escrits entre el 1915 i el 1968, com en el cas d'Enid Blyton, quan aposten per una edició limitada i acurada d'obres de qualitat. Vaig aprofitar, en aquests cas, per agrair-los haver-me acompanyat en tants bons moments amb "els seus llibres". Però, de fet, de qui són els llibres? Dels autors? Dels editors? Dels lectors?

Un dels meus petits tresors

Els cinc... en Juli, la Jordi, l'Anna, en Dick i el gos Tim em van omplir tardes d'aventures, de perills, de misteris. Fins i tot al gos de casa li vam posar Tim! Algunes històries les vaig arribar a llegir dues o tres vegades i les devorava amb tanta avidesa i celeritat  que més d'una vegada la bibliotecària em renyava i no me'n deixava agafar un altre fins al cap de tres o quatre dies. Com ha canviat el préstec a les biblioteques! A vegades penso que m'hauria agradat conservar alguna de les fitxes on, a mà evidentment, anava apuntant les sigles i el número de registre que permetien saber els llibres que ens havíem endut. 

Crec que m'havia llegit tots els llibres de l'Enid Blyton que hi havia a la Biblioteca Mn. Blancafort del barri de Gràcia a Manlleu. Aquest espai va tancar a finals de l'any passat per integrar-se, tant a nivell físic com d'espai, a la nova biblioteca, reivindicada des de fa molts anys, de quan encara jo vivia a Manlleu i la Ramona Claparols treballava incansablement per la cultura que tant estima, a la llibreria familiar del carrer de la Pau com a la biblioteca Bisbe Morgades. M'agradava anar a seva la llibreria perquè amb un somriure murri, quan comprava un llibre per regalar, em deia" que el llegeixi i, si no li agrada, que el torni i se'n quedi un altre...". M'agradava veure-la aficionada recollint tota la informació que sortia sobre Manlleu a la premsa local, comarcal i nacional. Ahir era el seu aniversari. En feia 75 i el seu facebook era ple de persones que li mostraven el seu afecte i admiració. Felicitats, Ramona, i moltes gràcies per ser com ets!

La felicitat a l'hort

Al meu pare

Fa uns dies sembrava en el bloc les paraules de Ciceró sobre el fet de cultivar un hort. Si Ciceró també en conreava un en els moments en què no era al senat defensant la Res Publica romana o escrivint De amicitia o De senectute, per citar-ne dos de la seva extensa obra, no ho sé. Potser algun coneixedor apassionat de la seva obra ens ho podrà dir i llavors sabrem si les seves paraules al De officis parlant de la professió del pagès eren perquè les seves mans coneixien l'esforç de tocar la terra o eren fruit d'una admiració cap a aquest noble i imprescindible ofici.

Tot i que cada vegada hi ha gent més té cura d'un petit hort, qui sap si com diu Marc Estévez Casabosch per ser feliç, al camp, a la ciutat o al balcó,  també és cert que el nombre de persones, especialment joves que es dediquen a la pagesia, és cada cop més baix. Són notícies que, sentides en xifres a la ràdio i en contrast amb la difusió que es fa del món de la tecnologia o dels esports, per citar dos dels conreus més extensos en els camp de la comunicació audiovisual, em fan pensar en l'escala de valors que tenim com a societat.  És cert que em sento feliç podent buscant informació a la xarxa i compartint les meves paraules. M'omple d'energia caminar pel bosc i enfilar-me en algun cim.També m'agrada tenir cura del romaní, l'espígol, l'orenga, la sàlvia i altres plantes medicinals que tinc al meu petit hortet. "M'exalta el nou i m'enamora el vell", que tan sàviament deia J.V Foix!  Mens sana i corpore sano, que escrivia el poeta llatí Juvenal. I aprofito per reivindicar la regulació dels espais que en els mitjans d'informació, sobretot públics, dediquen al cultiu de la terra i al respecte a la natura. Per estimar cal conèixer.  

Fotografia: L'hort de 3r de l'Escola Fontmartina 

A conèixer la natura i a valorar el fet de tenir un hort me'n va ensenyar de molt petita el meu pare. Les dificultats de la postguerra al petit poble de L'Esquirol el van portar a fer de pastor quan només tenia set anys i, més tard, a fer de mosso a diferents cases de pagès de la comarca d'Osona, entre elles el Muné, a Sant Bartomeu Sesgorgues, on se sentí acollit com un més de la família. A casa, a Manlleu, va tenir un hort que es va anar empetitint fins a quedar reduït a un minúscul espai on ara hi creix julivert, maria lluïsa i farigola. En van ser la causa el pas de l'anys i les necessitats de més espai a l'interior a mesura que els germans ens fèiem grans i que els avis materns passaven més temps amb nosaltres. D'aquell primer hort en recordo especialment l'olor que em quedava a les mans quan collia un tomàquet i les mongeteres ben arrenglerades perquè s'enfilessin amunt. Després va seguir menant horts pel veïnat i, encara aquest hivern, hem menjat escaroles i enciams gràcies a la seva feina pacient i silenciosa. 

Deia Martí i Pol, en un del seus poemes: "He heretat l'esperança dels avis i la paciència dels pares". Jo he heretat l'amor i el respecte a la natura del meu pare que ell devia, qui sap, heretar dels meus avis de qui només tinc dues fotografies on, en cada arruga malgrat la seva joventut, mostraven la duresa de l'època que els havia tocat viure. 

Neva a poc a poc...

Neu a Bunyola

"Neva a poc a poc... " canten els Antònia Font en un disc, per a mi, imprescindible, Lamparetes (2011). A la Mallorca que han dut arreu de la mà de les seves cançons, també hi he vist nevar, i no sempre a poc a poc, fins i tot arran de mar. Amb ulls de peninsular es fa un poc estranya l'associació neu i Malloca perquè ens hem cregut la publicitat que només ens ven les platges paradisíaques o els viatges per a estudiants que només pensen a sortir de festa. Però us puc ben assegurar que la neu a la serra de Tramuntana o a sa Comuna de Bunyola també recupera la pau del silenci.

La mateixa melodia de la cançó, que us animo a escoltar, convida a alentir el ritme, com la neu que veiem caure darrere els vidres, en silenci, i ens obliga a plantejar-nos si realment és necessari sortir de casa. O potser ens podem permetre el luxe de deixar-nos agombolar per les mantes i el sofà, per la tranquil.litat i aquell dolç avorriment de no fer res. Que faríeu si aquest temps que sembla navegar desconcertat per un primaveral hivern ens regalés, just avui a quatre dies escassos de l'entrada astronòmica de la primavera a l'hemisferi nord, una bona nevada (o ens maleís amb la seva presència...)?

No. No cal que provoqui el caos de fa sis anys a les comarques gironines. No. Tampoc no convé que deixi la tallada la línia de tren Barcelona-Puigcerdà, com ara fa trenta anys, quan a les onze de la nit arribava a Manlleu el tren que havia sortit de Barcelona a les dues del migdia. Recordo unes cues llarguíssimes a la plaça on hi havia un dels pocs forns de pa que encara coïa amb llenya, les llargues hores al bar Parramon perquè s'havien suspès les classes de l'institut i les nits de parxís a la llum de les espelmes a casa amb els meus germans. No, tampoc no voldria la nevada del gener del 71, quan va néixer la meva germana i els meus pares van trigar gairebé una hora a fer el trajecte Roda de Ter-Vic. D'això no me'n recordo, però ho he sentit a explicar tant que, a vegades, la línia que separa el record viscut del recreat és tan fina que és difícil descobrir-ne les fronteres.

Però sí. Ho reconec. M'agradarien un parell de dies de silenciosa i blanca quietud, sense presses. M'agradaria seure al costat de la llar de foc, resseguir la cadència de les flames, afegir-hi llenya i posar tota l'atenció al lent procés de consumir-se. Rebuscaria papers que fa temps que hauria hagut de deixar anar i, amb parsimònia, els encendria per un cap i els hi deixaria caure. Somriuria recordant la cançó que els nens de la pel.lícula de la Mary Poppins escriuen per demanar una mainadera i que el pare llança a la xemeneia quan sent que volen que els porti a passejar, faci pastissos, i no faci pudor de nafatalina entre una llarga llista de virtuts! Qui sap si, fins i tot, llegiria versos tot i que sóc més aviat dona de prosa i recordaria una altra manera de nevar, aquella que el periodista i escriptor Joan Marí recordava en un poema dedicat al puig Guillem de Formentera on sempre hi nevava plàstic. 

I, tanmateix, com que només si caigués una nevada prou important em podria quedar a casa, potser val més assaborir la pluja d'aquesta tarda, mentre cau a poc a poc al peu d'un Montseny que només ha quedat enfarinat un parell de cops aquest hivern. Segons el Meteocat hi ha previstes precipitacions de neu per sobre dels 600m. Qui sap si serà rodona, d'aquella que d'altra en dóna o només servirà per il.lusionar aquells que l'esperen amb candeletes, tot i que són conscients si tenen  compte les poques precipitacions en forma de neus dels darrers anys, que això del canvi climàtic va ben de veres!

Avui fas anys...

Dilluns passat tocava afegir un dia més al calendari. Any de traspàs, any d'Olimpíades i aniversari en el dia que "toca" per a aquelles persones a qui l'atzar o la planificació mèdica de torn els portés a néixer un 29 de febrer. Quanta gent hi deu haver que celebra el seu aniversari un dia que només "existeix" cada quatre anys? Tot d'una vaig pensar que no coneixia ningú que hagués nascut aquest dia. Segur? El senyor Facebook es va encarregar d'avisar-me que sí, que de la xarxa d'amics i coneguts hi havia una persona que hi havia nascut. Era massa temptador deixar el seu mur en blanc en una data tan assenyalada i, posats a fer, vaig escollir de compartir-hi una cançó d'aniversari que m'agrada especialment: Avui fas anys del disc Dijous Paella del grup de rumba catalana que porta el mateix nom. És una cançó que convida a cantar, ballar i a compartir el fet d'haver sumat un any més en el compte particular. 

Recordo que, de petita, m'encuriosia això que hi hagués un mes que només tingués 28 dies, excepte cada quatre anys, que n'hi afegíem un. La meva lògica infantil em duia a qüestionar si no hauria estat més fàcil repartir els dies de manera que no hi hagués aquest joc de mesos de 30, 31 i 28 o 29. L'origen d'aquest repartiment, com en moltes de les petites coses de la nostra vida quotidiana, l'hem d'anar a buscar al món romà. Però val a dir que fins al 153 aC l'any a Roma començava pel març. Sí, sí, pel març. I això explica per què el setembre porta el número set en el seu nom i l'octubre el vuit (octo) i novembre, el nou per acabar amb el desembre que erà el desè. Si ho comproveu us adonareu que aquests noms no es corresponen al número que ocupen actualment perquè el setembre és el novè de l'any. En el programa El calendari de la fi del món del programa Quèquicom del canal TV3 l'Anton Aubanell, professor de Matemàtiques i responsable de Creamat, amb l'ajuda de la reportera Georgina Pujol, ens ajuda a entendre l'embolic de la diferència de dies segons els mesos. També ens aclareix que l'intent d'ampliació de la ciutat celtíbera de Segeda, prop de Calatayud, l'any 154 aC va ser considerat casus belli pels romans que van accedir a avançar l'inici del consulat de Q. Fulvius Nobilior al mes de gener perquè en l'any que durava el seu mandat tingués temps d'anar a Hispània des de Roma, vèncer els celtibers i tornar. I és a causa d'una guerra que el nostre any comença l'1 de gener i no pel març. 

Vist d'aquesta manera, entenc més la mandra que a vegades em fa l'inici de l'any en un moment en què els dies són tan curtets i acostuma a fer fred, cosa que em convida, almenys a mi, a recollir-me, a estar a casa, hivernant... a l'espera que els dies s'allarguin i la natura es vagi despertant, recuperada d'un temps de pausa i recolliment. En teoria, és clar, perquè aquest hivern sembla destinat a trencar rècords i a fer-nos prendre consciència, si és que no la tenim ja, que això del canvi climàtic va ben de veres. 

El meu amic escrivia aquell mateix vespre al seu mur del Facebook que se sentia aclaparat per totes les felicitacions que havia rebut aquell dia, però que volia acabar el dia en la intimitat de la seva família, sense distraccions externes. El Facebook ens ha facilitat o, segons com es miri, complicat felicitar les persones el dia que fan anys, tant si els agrada celebrar-ho com si no. Queden enrere, per a moltes persones, les trucades de veu i, encara més, les postals que només per una conjunció astral molt potent arribaven a la bústia just el dia assenyalat. Ho confesso: jo encara en guardo alguna de quan era petita...

A vegades penso que ens hem anat tornat més exagerats amb les celebracions, especialment amb les festes d'aniversari de la canalla amb tota la despesa d'energia i de regals que comporten. Fa uns quants anys, una bona amiga va cedir a la petició dels seus bessons, n'Aina i en Quel, de fer una festa d'aniversari. Hi va posar una condició: no volia que ningú els portés cap regal. Només volia que els nins passessin una bona estona jugant i compartint una de les seves meravelloses coques per berenar. A ells els feia tanta il.lusió la celebració que va se'n van cuidar prou d'avisar els seus amics. No sé si ells se'n recorden, però jo vaig pensar que na Magdalena els estava transmetent una valor molt important: l'alegria de compartir una estona del nostre temps amb una persona que ens estimem i de qui un somriure o una abraçada omplen l'ànima d'allò que el Petit Príncep deia que, pel fet de ser essencial, era invisible als ulls.