La vida viu!

Benvolguda Teresa,

T'imagino amb un somriure d'orella a orella mirant-me, asseguda al sofà, dient-me que sí, que puc fer servir una de les teves frases preferides per encapçalar el meu escrit d'avui de L'illa del Ter. Gràcies! I tant que viu la vida!

Viu en la carona de la Juna, pintada amb el vermell intens de la rosa que, en forma de pintallavis, ens van oferir la Núria i la Montse en el recital de Sant Jordi que tu vas ajudar a preparar. Són unes artistes totes dues! Ens van acompanyar, amb l'abric roso i el didalet de porto a descobrir la poesia de Hilda Hist en el llibre Del desig, a la plaça de Breda. 

Viu en l'emoció del pagès, el teu veí, que et recordava dissabte, al bosc de casa teva, en el cercle en què agraíem haver-te conegut i haver esdevingut, per aquest fet, millors persones.Viu en les llàgrimes de qui es va adonar, aquell dia, que només havia conegut unes pinzellades de la vida d'aquella dona generosa que havia decidit viure la vida seguint allò que l'esperit i el cor li dictaven. Viu en tot el que vam anar coneixent de tu en les paraules d'aquells que et seguim estimant malgrat només et puguem veure amb els ulls del cor.

Viu en tots els cafès que segueix servint la Sussi i els entrepans que fa en Miquel a ca l'Antonieta on gaudies d'una estona de llibertat de la malaltia, com si malgrat l'evidència la poguessis deixar aparcada a fora ni que fos per una estona.

Viu en les converses sobre política amb la Teresa i la Rosa, camí de la taula del fons, després de saludar en Josep i de recollir El Punt Avui on, cada dia i a pàgina completa, segueixen recollint, encara, l'expressió de la impotència de tantes persones que seguim sense entendre com és que hi ha presos polítics i que l'art, d'alguna manera, permet expressar.

Viu en tots els intents que fa el Parlament per investir president (sembla que va més per la via masculina...) sense necessitat d'haver de passar per unes noves eleccions, malgrat els 155 pals a les rodes que vam decidir pintar de color groc. Viu en el desig de poder alçar de nou la copa, com aquell 27 d'octubre al jardí de casa teva, per brindar per la nostra República catalana que, fins i tot, es feu un lloc en les paraules de la Núria al recordatori per acompanyar-te, elegant, amb el mar de fons, un 6 d'abril a Sant Martí Sescorts, el teu poble natal. Fins i tot llavors, quan ja no hi eres físicament, la música va recordar la banda sonora de casa teva era Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa: "Oh, benvinguts, passeu, passeu... de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra... si és que hi ha cases d'algú"!

Segueix vivint en aquesta Illa del Ter que, com tu, té les arrels a Osona i les coincidències al carrer del Pont de Manlleu que, potser, ja ha oblidat aquells insuperables croissants de xocolata amb crema a dins que feien a Can Bernat. Com tu, que també al Montseny ha retrobat la força de ser allò que vulguem ser, com deia el poeta de Roda de Ter i cantava Lluís Llach al disc I amb el somriure, la revolta. 

Dolors

PD: Trobo a faltar la il·lusió del teu somriure cada cop que et pujava a veure o a portar-te els menús que l'Engràcia de La Cookessa havia preparat, a més d'una abraçada de les de tot cor. T'enyoro, Teresa!

Una hora

Foto: Signinum

Des que, a finals de març, el rellotge feu un pas endavant a les dues de la matinada i, com si res hagués passat, assenyalà les tres, que encara tinc la sensació de no haver acabat de pair aquest canvi. Any rere any els mitjans de comunicació es fan ressò de l'estalvi energètic que suposa aquest canvi. També és any rere any que esdevenen altaveu d'aquells que posen en evidència si ha beneficis reals en aquesta hora que desapareix del rellotge i que ens és retornada a finals d'octubre. Vaig guardar l'article de l'Ara per recordar un parell de coses: en primer lloc que des de la Segona Guerra Mundial tenim de referència el fus horari de Berlín i no el de Greenwich, que és el que ens toca per situació geogràfica; i en segon lloc que no és tan evident l'estalvi energètic que comportà quan s'implementà els anys 70 i 80, arran de la crisi del petroli. 

El doctor Estivill afirma que ens és més fàcil adaptar-nos a un dia de 25 hores que a un de 23 i, per això, ens recomana fer ajustos de quinze minuts per notar-ho menys. Què voleu que us digui? A aquestes alçades de 2018, sis mesos després d'aquell primer diumenge d'octubre en què vam anar votar si volíem ser una república, i veient com s'està judicialitzant aquell acte de democràcia, quan es va fer el canvi d'horari només vaig pensar: "una hora menys que hauran de passar a la presó". Com es deu fer de llarga una hora de presó preventiva? Es poden fer i deixar de fer tantes coses en una hora! En més d'una ocasió, he sentit com alguna dona gran desitjava "una hora ben curta" a una embarassada ja a punt de parir; confesso haver-ho desitjat, també, en el cas de persones en estat terminal: una hora ben curta i el mínim patiment possible. Però fins i tot en aquest cas, la durada de l'hora i la magnitud del patiment dependrà de cada persona. 

Tot i que els horaris dels centres educatius marquen les hores, com a sinònim de classes, de 60 minuts, és materialment impossible que ho siguin. O sí? Deuen formar part també del fet educatiu aprendre a arribar puntual a primera hora del matí, prendre's un temps per desconnectar de la sessió anterior i preparar el material per a la següent o aturar-se un moment per recuperar el fil després d'algun inevitable incident. A vegades necessitaríem allargar aquella hora perquè, posem el cas, els alumnes volen acabar totes les preguntes que els he proposat  sobre l'amistat prenent de referència el text d'Ignasi Aragay sobre la publicació a l'editorial Adesiara de la versió bilingüe del De amicitia de Ciceró. Instants d'estricta simpatia amb adolescents de catorze o quinze anys que són capaços d'exclamar davant la pregunta "Què és millor un amic o un germà?" que no la troben justa  perquè això és com demanar si t'estimes més el papa o la mama. És just en aquell moment que m'adono que, una vegada més, hem invertit els papers i li dono les gràcies per la reflexió!

També en una hora, l'Anna ha transmès la passió per l'arqueologia a les alumnes de batxillerat que, com ella, estan fent el darrer curs que posarà fi a una etapa de la seva formació acadèmica. L'Anna, que estudia 4t curs del grau d'Estudis Clàssics de la UAB, dubta  entre el màster de formació del professorat i el d'arqueologia. Segur que hi haurà rumiat més d'una hora per prendre la decisió definitiva, posant a la balança economia i il·lusió, abans de dedicar temps i diners a la nova etapa. Fa un parell d'anys m'enviava una postal des de Guissona, on havia anat a excavar, contenta per haver descobert una moneda de bronze i un parell d'esquelets d'infants. La recupero del meu arxiu després d'haver vist les fotografies de l'excavació i d'haver escoltat la teoria que ella i la seva companya  proposen sobre les estances, fora de la muralla, on a més dels esquelets s'han trobat  monedes i agulles per subjectar els cabells. Se us acut de quina mena d'edifici es podria tractar?

Amb una hora diria que no n'hi ha prou per fer-se una idea de tot el mecanisme de funcionament de les proves a què s'enfrontaran a partir de dissabte 14 d'abril tots aquells que vulguin accedir a una plaça pública del sector educatiu. Sense saber quins són els motius per al disseny del calendari del procés selectiu i l'estructura de la prova, gosaria aventurar que esdevé un primer filtre. No és gens fàcil compaginar la feina diària i la preparació de les oposicions, com tampoc ho és posar-se a estudiar uns temes que ben poc tenen a veure amb el que després expliquem a classe. La gran majoria  són  temaris aprovats por Orden de 9 de setiembre del 1993 (BOE 21) i tenen un promig, a secundària, d'una setantena de temes. Tanmateix, en trobo un de més de recent, del 2003, el d'aranès. Però d'aranès no hi ha convocada cap plaça, com tampoc n'hi ha de llatí o grec. Sí, per sort, encara s'estudien. 

Tant el grec com el llatí formen part de la nostra base lingüística i cultural. Deixar-los completament de banda seria com deixar d'estudiar història. Entendre el passat, fins i tot el d'una llengua, ens ajuda a entendre el present i a viure'l amb més consciència o, si més, no assaborint-lo d'una altra manera. O no és cert que a vegades tenim curiositat per descobrir les arrels de la nostra família? Les de moltes de les llengües que parlen els nostres alumnes són al mare nostrum on cartaginesos, grecs o romans deixaren una petjada que es manté viva en paraules, actituds i costums... però ara ja m'he passat de l'hora que havia previst passar a L'illa del Ter i ho deixo per a una altra ocasió. Confio que no haureu necessitat una hora per llegir-lo! ;-)

Poesia quotidiana

@miramelsmots

Només fa dinou anys que el 21 de març ha estat elevat a la categoria de Dia Mundial de la Poesia. Coses de la UNESCO. En fa dotze que la Institució de les Lletres Catalanes el promociona amb diferents activitats arreu del territori català: lectures de poemes, edició d'un opuscle amb un poema en català traduït a trenta llengües, les oficials del territori i algunes de les que s'hi parlen. Ens hem de remuntar cap al 4700 aC per trobar el que es considera el poema més antic del món: Epopeia de Guilgameix, escrit en tauletes d'argila. La paraula poesia, com tantes d'altres, la devem a la llengua grega. Ποιήσις significa creació, composició i, també, poema. Podria passar que ens imaginem la poesia com una mena de literatura d'elit, només apta per a ments privilegiades capaces d'entendre l'artificiositat d'algunes versos, la combinació màgica que li ofereix una musicalitat especial que, tanmateix, l'orella és capaç de copsar i de gaudir. Fins i tot, encara que no entengui el que escolta. Tampoc entenem moltes de les cançons que escoltem i bé que les seguim escoltant i, ni que sigui en l'oxímoron de la intimitat interna, les cantem. Hi ha fotografies on s'escolen les paraules que ha reanimat la Núria que es mira els mots amb la tendresa de qui descobreix les meravelles de la vida com si sempre fos la primera vegada.  

pati de lletres de la UB

Al primer pis de l'edifici de la UB, a plaça Universitat, just davant de la Biblioteca, una pissarra i retoladors, imants amb paraules, conviden a escriure alguns versos per commemorar el dia. No, avui no caldrà escriure'ls a les portes del lavabo del soterrani. També n'hi ha, sí, enmig de comentaris grollers, dates assenyalades i algun dibuix. Fins i tot algú n'ha escrit un en grec. La pissarra gairebé és plena, però hi trobo un raconet i em deixo anar escrivint el primers versos que em venen al cap: "De tant restar som fugitius, i morim lentament de tant no viure". Miquel Martí i Pol. Em tempta fer-hi una fotografia com si així pogués retenir un instant de l'essència de tota la història que s'acumulen als prestatges de la biblioteca, a les columnes del claustre, als tarongers o al fons de l'estany. Com si fóssim en un atri, comenta una alumna, diria que l'Alba. Com si ens haguéssim transportat de la maqueta de la domus del Museu d'Història de la Ciutat, d'on veníem esquivant grups d'estudiants italians i de turistes alemanys. Vull pensar que també devem haver trobat algun veí de la zona, que encara pot pagar el lloguer i viure al rovell de l'ou, en el nucli del que fou la petita ciutat de Barcino que no arribava als 3.000 habitants. A l'edifici històric de Plaça Universitat recuperem un moment de silenci, de pau, d'emoció: la de ser a la facultat on volen estudiar en Santi i la Patrícia; la de la Nerea que copsa la bellesa de l'espai que dibuixen els estudiants d'arquitectura; la de la Laura que ha parat atenció a la història que acullen les parets; la de la Mònica, capturada en un instantània mòbil; la del silenci atent d'en Dani, l'Ariadna, l'Alba, la Nicole i en Bernat; fins i tot la que s'impregna de la reivindicació que copsen la Guada, la Paula i la Mariata. I, encara, la de la Roser i la meva, antigues alumnes d'aquella alma mater que ens descobrí el veritable sentit de les paraules, l'arquitectura sintàctica, el llegat del món grec i romà que, com l'energia, no s'ha destruït: només s'ha transformat.

El passat que, òbviament, fou present en un moment concret , retorna de nit, a cau d'orella. Ho fa per a tots aquells que acompanyen Xavier Solà i el seu equip de La nit dels ignorants. La veu agombola els qui no poden dormir i es connecten per compartir. En aquella hora de la matinada, entre la una i les tres, dormo prou profundament. Però la Carme no ho fa i confia que avui, que és un dia molt especial per a ella, no s'adormirà fins haver pogut escoltar una peça molt especial: El pessebre de Pau Casals, que va escoltar interpretada pel mateix violoncel·lista a Assís, l'any 1962. Encara en guarda el programa de mà amb la signatura de qui demanà no tornar a Catalunya fins que s'hagués restablert la democràcia. M'ho explica amb veu emocionada la Carme, quan l'acompanyo en cotxe fins a casa després de la tertúlia literària que fem cada tercer dimarts de mes gràcies a la col·laboració entre Dones de Breda i la Biblioteca del poble. Em parla del seu marit, el ceramista Ramon Samon, de viatges i de música, d'aprendre i d'estimar. L'escolto amb el mateix delit amb què una estona abans he escoltat tota la saviesa de vida d'aquest grup de dones que esgarrapen estones del seu temps a llegir, a reflexionar, a emmirallar-se en la lectura proposada per a cada mes. La insistència de l'Eva Piquer i la Sílvia Soler a les pàgines de l'Ara per l'obra de la Ginzburg em van portar a triar La casa i la ciutat per a aquest març convuls al cel, al mar i a terra ferma que troba en la poesia, entesa en el sentit ampli de la paraula, una mica de refugi per a l'ànima que no hi entén de guerres i lluites de poder. 

I jo, després d'escoltar fa just un moment la Carme en els darrers minuts del programa La nit dels ignorants, gairebé a les tres de la matinada, em sento una privilegiada de descobrir que, encara no en vint-i-quatre hores, he estat testimoni de petits instants d'estricta poesia.

Visc(a) les llistes

En una conferència sobre prejudicis lingüístics a l'IES Marc Ferrer de Formentera, el lingüista Jesús Tuson explicà que la llengua és un instrument privilegiat que ens permet ordenar el món exterior: no podríem anomenar de forma diferent cada una de les fulles dels arbres o els grans d'arena d'una platja.  És per això que, tot i la diversitat de formes, colors i textures, parlem simplement de fulles. La llengua, a més, seguia Tuson, fa possible el privilegi del diàleg intern. Potser ara hi afegiria "sense el perill que algú corri a publicar-ho a les xarxes o a convertir-lo en titular de notícia". De la llarga llista de perles de saviesa que ens va trasmetre recupero, i escrit en majúscules, la importància de "parlar amb amabilitat la llengua de la terra on vivim" i l'impacte que em va provocar que al segle XXI es preveu que hauran mort 3.000 llengües. Tres mil. Quines serien les llengües que estarien a la llista per ser salvades?

L'any 1993 Steven Spilberg dirigí la pel·lícula La llista d'Schilinder sense cobrar perquè, fer-ho hauria estat rebre "els diners de la sang". A una de les versions en diferents llengües de la Viquipèdia sobre la pel·lícula, llegeixo que cada dia Robin Williams, amic personal d'Spilberg, el trucava i li demanava que posés un altaveu perquè la resta de membres de l'equip sentissin els seus acudits i així s'animessin una mica després del rodatge. Allò que estaven filmant era una adaptació de la novel·la de Thomas Keneally, Schilindler's Ark, guanyadora del premi Booker de l'any 1982. Però allò que interpretaven havia passat en realitat. Potser no exactament com ho ens ho explicà el director, d'origen jueu, que filmà primer Jurassik Park abans d'emprendre un viatge emocional a les seves arrels. Era la condició que li imposà el productor Sid Sheinberg. Si cada vegada que expliquem alguna vivència que ens ha ferit el cor, d'alguna manera ho tornem a reviure, ¿com es devien sentir els actors? Com es devien sentir els que tenien arrels jueves o alemanyes? Tenim una llista prou llarga i rica de matisos per explicar què ens passa per dins?

Sempre m'han agradat les llistes. De petita en feia amb els deures de matemàtiques, naturals o socials que ens donava en Don Pedro a 6è d'EGB (sí, li dèiem Don Pedro). Els apuntava en una llibreta petitona i els tatxava quan ja els havia fet. També m'agradava apuntar tots els llibres d'Enid Blyton que ja havia aconseguit llegir. D'adolescent en feia amb les cançons que volia enregistrar a Ràdio Vic en el programa del disc sol·licitat: Disneylandia de Los Burros, Nostàlgia de Santi Vendrell, Words de FR Davis, o Thriller de Michel Jackson. A la universitat hi va haver un moment, també, de llistes d'exemples de peculiaritats sintàctiques que Mariano Bassols de Climent recollí en dos volums que es convertiren en la creu de molts estudiants de filologia clàssica; de llistes de centres on enviar el currículum amb la il·lusió i la por de començar a fer classes; de temes d'oposicions que, com ara, segueixen sense tenir cap altre sentit que fer una selecció prèvia de coneixements difícilment aplicables en una aula de secundària. 

No em fa vergonya confessar que visc a les llistes per no perdre pistonada del que realment m'importa i em fa sentir a gust amb mi mateixa, els altres i aquest vast univers del que som una petitíssima part. El suro de la cuina de casa, amb el permís de la meva agenda, n'és testimoni: la llista inevitable de la compra, la dels aniversaris, la dels llocs on volem anar, la de les coses de casa que hem de revisar, la de les idees per a L'illa del Ter, et cetera.   M'hi han abocat una suma de factors que van des de l'acceleració en què vivim immersos fins a una mena de golafreria a què em deixo arrossegar per un fer excessiu que a vegades m'allunya de ser, passant per l'acumulació de tasques i per una edat que, cada vegada més, m'ajuda a ser més selectiva amb el meu temps.

Des del Canadà

A hores d'ara també podria fer llistes dels llocs on he treballat, dels carrers on he viscut, dels moments en què he ballat de felicitat, dels moments en què una pena profunda m'ha clos dins meu a la recerca d'una empara que ningú més em podia oferir, dels petits moments d'estricta simpatia compartits amb tantes persones que he tingut la sort de conèixer... Però també hi ha tot d'altres llistes que em dibuixen un somriure i per les quals vaig sembrant llavors amb l'esperança que trobaran el moment just per germinar: un viatge a les arrels, a Andalúsia, amb la meva cosina, qui sap si travessar l'Atlàntic per deixar que la Gina ens faci de cicerone al seu estimat Canadà, llegir el Bon dia, son les 8! de l'Antoni Bassas, anar a un concert de Txarango, cantar a cor què vols, a dins el cotxe, el Geometria del rayo que Manolo García publica aquest divendres, ballar una jota en es Quarteró de Bunyola, passejar per la vora el Ter, veure com el centre de Breda recupera la vitalitat, seguir compartint àpats amb bona companyia, proposar-me reptes, aprendre a tocar la guitarra, tornar a Grècia, pujar un cim on encara no he estat, trobar sempre el temps per a un somriure i una abraçada, "trobar l'equilibri entre les meves aspiracions individuals i la meva contribució social" com tan bellament defineixen Eva Bach i Pere Darder que vol dir madurar... 

PD: Tot i que he estat una estona escoltant les cançons de la meva adolescència mentre escrivia, hi ha hagut un moment en què he necessitat aturar i limitar el soroll al del teclat de l'ordinador i el brunzir gairebé imperceptible del ventilador del portàtil. O tempora, o mores!

Olor de garrover

garrover de Son Vivot

Hi ha olors que associem directament a llocs determinats. L'olor de garrover em transporta sempre a Mallorca. No és un arbre tan espectacular com els ametllers que, a hores d'ara, encara mostren la seva diversitat d'esclat floral, de verdor intensa de les fulles o de la suavitat dels primers ametllons. Sí, d'acord, a la meva Osona natal, en diem garroves i la primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser al meu pare quan m'explicava els seus berenars de postguerra i aquella xocolata de garrofa que no li agradava gens! Ho solia dir amb aquell deix tan seu de fer-nos prendre consciència de les dificultats de subsistència en aquella època tan difícil per a la seva família. Tant a ell com a mi l'arbre i el seu fruit ens retorna al passat. Agraeixo que el meu vingui impregnat de l'acollida que sempre he sentit a l'illa que els romans, amb el seu pragmatisme, batejaren com a Maiorica perquè era, senzillament, més gran que Minorica. 

Joan Clota (Foto: Dora Dueñas)

El color de la terra bunyolina, on creixen ametllers, oliveres i garrovers, té aquella força de la  terra  vermella de Tara que Vivian Leigh duia a la mà quan jurava que mai més tornaria a passar gana. Lo que el viento se llevó es va estrenar quan el meu pare tenia només un any, però no va arribar a Barcelona fins al 1950 a causa de la censura. Amb dotze anys no estava per pel·lícules: aprofitava tan com podia quan era escola perquè també li tocava fer de pastor. Sempre li havia agradat aprendre i posar a prova la seva impressionant memòria. Somric només de recordar una passejada que vam fer tots dos per L'Esquirol mentre recordava noms de famílies senceres, amb minyones incloses, o una tarda recopilant noms de tiets, cosins i fills de cosins de l'ampli arbre familiar. Si m'imagino a quin arbre associaria mon pare, sempre em ve el roure. Sóc incapaç d'aclarir per què. De petita, quan anàvem d'excursió a bosc, admirava en silenci la seva capacitat per reconèixer un arbre només de veure-li les fulles. I patia per no estar a la seva alçada i no saber distingir un roure d'una alzina! Segur que ara se'n riuria del meu patiment!

La terra sempre ha estat molt important per a l'única germana viva de mon pare: l'Angelina. Una vegada em va explicar que ella havia nascut mentre la seva mare feinejava al camp. M'assegurava que és això el que l'ha fet ser sempre una dona valenta: haver nascut arran de terra. Per motius de salut, s'ha vist obligada a baixar de L'Esquirol cap a ciutat. Una de les finestres de casa seva li retorna una petita dosi de natura: un arbre que sóc incapaç de recordar quin és. El terrat, encara que ara ja no trafiquegi, és ple de torratxes com si així fos possible mantenir viu l'esperit de pagès qui sap si heretat directament de la terra que, en sentit literal, la va veure néixer. Al balcó del meu pis de Bunyola, que donava a la carrer principal, hi vaig tenir una buguenvíl·lea que em recordava l'alegria de l'estiu a Formentera. Al terrat de casa hi tinc tot de plantes medicinals i un boix grèvol que creix amb la força tossuda dels Clota. És el darrer arbre que va plantar mon pare: un dels fills del que tenia al jardí de casa seva. A vegades me'l miro i sento la seva fortalesa; d'altres les punxes de les seves fulles em recorden tot el dolor que va ser capaç de suportar al llarg de la seva vida.

Breda, al peu del Montseny

Quan vaig néixer, va ser l'àvia materna qui trià el meu nom. He passat molts anys "enfadada" amb ella per haver decidit que si no em deia com ella, María Jesús, em diria com la seva mare, María Dolores, que vaig catalanitzar tan bon punt vaig fer divuit anys, tot i que sense aconseguir treure el Maria del davant. Tot i que hi ha gent a qui li agrada la sonoritat del nom, no puc evitar relacionar-lo amb la seva etimologia: dolor. Per sort, en el curs Aplicacions didàctiques dels jocs de paraules vaig descobrir la part creativa del meu nom: llevant-li la d es convertia en olors, i per passar de les olors als colors només calia afegir-hi la c. A Mallorca me l'endolciren pronunciant la primera síl·laba amb una o ben oberta que només tancaven en u la gent de Sóller, el poble que enamorà l'escriptor Matthew Tree i on podeu arribar des de Bunyola pujant en un tren fidel a la fusta dels seus orígens, ja fa més de cent anys. Un estiu de fa més de deu anys, a l'estació de Bunyola, vaig conèixer na Matilde, en Jaume i el seu fill Toni, la meva altra "família". M'acolliren amb generositat  i m'obriren les portes al grup dels Burdissots en els jocs de Sant Mateu el setembre del 2004. Casa meva és a Breda, al peu del Montseny, duc Bunyola en es coret, i Manlleu a les arrels.

Adaptació contínua

El títol me'l regala amb un somriure la Susanna mentre comparteix amb les companyes l'adaptació que suposa ser mare d'una criatura que no encara no ha fet un any. Els anys i les experiències viscudes m'han anat ensenyant que l'adaptació contínua és un dels millors recursos per anar fent via. Penso també en un veí del poble, en Pol, a qui vaig trobar caminant amb crosses. Sabia que havia tingut un accident en cotxe d'aquells que converteixen el vehicle en un sinistre total, però no havia coincidit amb ell. El meu "Com estàs, Pol"?  va ser respost amb rapidesa i claredat: "Viu. Estic viu". No sé dir-vos si l'havia vist mai a parlar amb tanta alegria. Potser, als seus setanta anys, no tornarà a tenir cotxe, però està disposat a adaptar-se a la nova situació: un o altre l'acompanyarà quan ho necessiti i, pel seu dia a dia, en té prou d'anar a peu, encara que sigui amb les crosses. 

https://www.happymots.com

En algun dels cursos de formació a què he assistit algú va dir que l'única cosa de la qual podíem estar segurs era del canvi. Si hi voleu posar banda sonora, podeu (re)descobrir la veu profunda de Mercedes Sosa i el seu Todo cambia. Tinc la sensació que aquest todo cambia es va anar accelerant a mesura que sumàvem anys a aquell 2000 que va arribar carregat d'expectatives. Prenent com a referència els divuit anys per definir la majoria d'edat, podríem dir que el segle XXI ha arribat a la majoria, però encara li queda un llarg camí per recórrer a l'hora d'assolit la maduresa. Hi ha joves de divuit anys amb actituds molt madures i adults de més cinquanta, per posar una edat, molt immadures. Sintonitzeu una emissora de ràdio a l'hora dels informatius, fullegeu un diari o navegueu per la xarxa per constatar-ho. Proveu a fer, durant d'un dia, d'observadors del vostre entorn més proper, només observeu sense judici i deixeu-vos sorprendre pel que descobriu.

Vaig començar a fer classes quan encara no calia avisar els alumnes que guardessin el mòbil, que el posessin en silenci o que me'l donessin per portar-lo a direcció perquè ja era la tercera vegada que els avisava. Les imatges que podia portar a classe de restes gregues o romanes eren les que trobava als llibres, a les postals, en alguna diapositiva compartida per la professora d'història de l'art. Sembla que estigui parlant de la prehistòria, però no fa gaire més de vint-i-cinc anys. Sabeu des que quan existeix Facebook? I Instagram? Encara recordo el dia que l'Íbor, quan feia 3r d'ESO, em va dir que ell tenia Twiter perquè era més seriós que no pas el Facebook. Sic. A hores d'ara ja deu haver acabat el grau i no sé si mantindria la seva afirmació...

Breda nevada

Twiter avui deurà anar ple d'imatges de neu, de consells de protecció civil i de camions aturats com a prevenció. No fos cas que es repetís el caos d'aquell 8 de març de 2010. Una suma de circumstàncies m'han retornat de nou avui a casa: la prudència veient com la neu s'anava ensenyorint de la carretera, les dificultats per posar ahir les cadenes al cotxe (en sec, de dia, sense neu i amb ajuda), i el bon consell  de no arriscar, seguint les indicacions de protecció civil. Ahir la metereologia, gairebé, ens va fer oblidar les dificultats per formar el govern que vam votar a les eleccions del 21 de desembre, l'impacte del 155 o la vergonya aliena de veure segons quins vídeos i de sentir alguns comentaris arran de la inauguració d'un congrés que, es veu, deixa milions d'euros, però només a uns quants.

Avui serà un dia d'adaptació contínua en funció de les novetats que ens aporti el temporal de neu i fred que ens arriba el darrer dia d'aquest mes de febrer al que, en privat, agraeixo que ja no tingui ni un dia de regal. Hi ha coses, però, a les que no estic disposada a adaptar-me: a trobar normal que hi hagi persones empresonades per les seves cançons mentre d'altres poden passejar tranquil·lament pel carrers tot i els advertiments fets des d'Europa; a llegir cròniques com la de l'Empar Moliner a l'Ara de diumenge explicant el viatge de la família d'Oriol Junqueras a Estremera; a seguir trobant les imatges amb què, cada dia, al Punt Avui, els lectors recorden el número de dies que porten Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a Soto del Real; i a Estremera Joaquim Forn i Oriol Junqueras.

La força dels somnis

Construïm la vida a base de somriures imperceptibles revelats en les fotografies que ens hem deixat fet perquè quedés constància d'un moment que algú devia intuir premonitori d'allò en què mica en mica es va convertint la nostra vida. Atureu-vos abans d'arribar al 0:03. Observeu la seva mirada. On la deuen dur els seus somnis? Algú podria presuposar la tendra fermesa de les seves paraules i l'enyorança tenyida de color groc de qui és president d'Òmnium, ara tancat en una cel·la a Soto del Real  ¿Podia imaginar-se fa dos anys, després d'un fatídic accident, qui seria l'encarregat de substituir-la en la presidència de la comissió d'estudi del procés constituent? Fou un independent a la llista, com ella, que feia més de trenta anys, havia explicat a Josep Maria Espinàs que potser "d'aquí a vint anys les coses no hauran canviat i es podrà continuar cantant No abarateixis el somni (1984)- com es podia haver cantant fa vint anys". Haurem de seguir creient en la força del nostre somni de llibertat, justícia i república.

"On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia", diu Pere Casaldàliga en el diari Ara de diumenge passat que homenatja l'home humil que fa cinquanta anys, va arribar a Brasil per complir el seu somni: fer de missioner per ajudar els pobres. Hi explica Francesc Escribano que el "primer dia es va despertar amb quatre nens morts a la porta de casa per enterrar". Tot el diari va recollint perles de la saviesa de qui farà noranta anys a finals de setmana convençut que "el consumisme està consumint les persones". Aquesta perla apareix a la pàgina, qui sap si volgudament, en què Daniel Romaní a la secció Estils parla de muntanyes i excursions que han anat fent arrels i encenent focs de camp en el cor de tots aquells que hem tingut la sort de compartir cançons de velles xiruques. Fou en un d'aquests campaments, com a intendent, que a banda de coure olles enormes de macarrons i rentar un munt de plats en una casa sense electricitat, vaig descobrir dos llibres que m'han acompanyat des d'aleshores: Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia i El petit príncep de Saint-Exupéry. Aquestes lectures han abonat les meves arrels, de la mateixa manera que ho van fer amb el seu exemple els meus pares quan preparaven un entrepà si algú trucava a la porta demanant ajuda, els veïns que ens acollien a casa seva quan la mare no es trobava bé i el pare era a treballar, o les mestres de l'escola que van dedicar-nos també algun diumenge per dur-nos, amb l'ajuda d'alguns pares, a descobrir algunes de les meravelles del nostre petit país: Bellmunt, Puigsacalm, Pedraforca... 

Primera portada del diari Ara

Gairebé em puc imaginar el somriure de Carles Capdevila de veure que el somni de l'Ara segueix ben viu. I m'alegra poder-hi contribuir com a subscriptora de cap de setmana, tot i les meves reticències inicials a ampliar la meva subscripció en paper de dissabte també al diumenge. No tinc prou temps d'assaborir tot el que hi escriuen Eva Piquer, Sílvia Soler, Ignasi Aragay, Albert Om, Empar Moliner, Eva Bach, Jaume Funes i un llarguíssim etcètera de professionals que també em serveixen d'adob per seguir tirant endavant el meu somni adolescent d'escriure articles com feia Josep Maria Espinàs a l'Avui. Era el primer que llegia la Montserrat abans d'obrir la persiana de Calçats Muns, a Manlleu, el negoci familiar que es remunta al 1940, quan jo hi treballava. Era de les poques coses que li recordo fer amb calma. M'havia explicat que no podia començar a llegir el diari fins que no havia llegit la columna de l'Espinàs. L'altre ritual consistia a acabar els mots encreuats, encara que necessités tot el dia. "És una manera de fer cultura i saber coses, Dolors" em deia. Han passat molt anys des de l'arribada del primer model de sabates Panama Jack que ella va pronosticar que seria un model campió. Si alguna vegada m'he comprat un parell de sabates d'aquesta marca, sempre he recordat la seguretat amb què ho va afirmar mentre jo pensava si tindria raó tenint en compte l'atreviment  del color ataronjat d'aquelles sabates que semblaven d'anar per muntanya més que no pas per portar cada dia.

L'illa del Ter em permet seguir donar ales al meu somni de periodista. Breda ha fet possible el  de viure al Montseny, tot i que per aconseguir-ho abans vaig tastar en primera persona què significa dependre d'un vaixell o d'un avió per sortir a veure món més enllà de la mar que, com sembla, roda les illes petites i grans. De petita, es veu que repetia tot sovint el que devia haver après a l'escola: "una isla es una porción de tierra rodeada de agua por todas partes". I en molts moments del meu dia a dia tinc l'oportunitat de seguir fent coses per contribuir a fer del món un lloc millor per viure que, ho confesso, era un dels meus somnis de petita,a més de poder llegir sense que ningú m'interrompés sota un dels arbres immensos que treien el cap rere la tanca de la ja desapareguda torre de ca l'Oliveres, a Manlleu. 

PD: I si feu el tast musical a què us conviden els enllaços?