Ciència poètica

Hi ha tardes enteranyinades de tardor que conviden a amagar el cap sota la calidesa de la manta del sofà. Hi ha tardes en què el cel té lluc de ploure i, malgrat tot, ens espolsem la mandra, busquem l'impermeable i arrepleguem el paraigües per sortir a escampar, metafòricament o no tant, la boira que ressola per la falda del Montseny. Hi ha tardes en què, contra tot pronòstic, descobrim una figura excepcional en qui poesia, ciència i altruisme conflueixen sense estridència però amb fermesa.

Tot i que el dilluns és el dia en què tanquen el 99% dels museus (el MACBA o el del Barça obren el dilluns per posar dos exemples), la Masia Mariona que acull l'exposició permanent de l'Univers Patxot està oberta i ens va permetre acostar-nos a la figura del mecenes Rafael Patxot. Se'ns van fer curts els vint minuts d'audiovisual acompanyant Patxot des de la infantesa a Sant Feliu de Guíxols, la vida a Barcelona, els anys d'estudi a Anglaterra i els primers entrebancs de la vida, amb la mort de la mare i després del seu pare, que el retornaren a Catalunya on es feu càrrec de l'empresa familiar i dels cinc germans als vint-i-un anys. En silenci escoltàvem l'afany de Patxot per navegar pel cel des del telescopi que es féu construir, per difondre la ciència del cel i per recolzar el patrimoni cultural català. En silenci admiràvem la figura d'un home que va haver de fer front al dolor  de la mort de dues de les seves tres filles i que, en honor seu, ampliava les Fundacions Familials de Recordança que permetien l'accés als estudis a joves de famílies amb pocs recursos econòmics. Tanmateix, aquest home peculiar que no acceptà mai un càrrec polític hagué d'exiliar-se arran de la guerra civil.  Fou el 3 d'agost de 1936 que marxà de la masia Mariona, en companyia de la seva dona Lluïsa a Rabell, cap a Ginebra d'on no tornaria mai més. A la porta d'entrada una frase per reflexionar, una data i un comiat explícit. 

Sempre amatent al cel, Patxot consolidà a Anglaterra la seva vocació per l'astronomia, fins al punt que la musa Urània, dibuixada per Alexandre de Riquer el 1901, esdevingué mestressa de tot el seu univers de llibres en un ex-libris que ens referma la certesa que sempre ens quedaran coses per aprendre. A més de l'astronomia, focalitzà el seu interès en els núvols, cosa que el dugué a subvencionar l'edició trilingüe (francès, anglès i alemany) del nou atles internacional dels núvols que s'havia quedat sense fons amb l'única condició que també s'hi afegís el català. El 1930 apareixia la versió reduïda en les quatre llengües i el 1935 l'edició íntegra en català. 
Tot i que de les nou muses només l'acompanyi Urània en el seu ex-libris, Èrato i Euterpe el devien inspirar en el seu interès per la música, per les cançons tradicionals, i la poesia que es desprèn a les seves paraules de l'obra autobiogràfica Guaitant enrere : "Perquè jo també som estat excursionista com vosaltres, també he resseguit les nostres muntanyes (...) i he oït la russolada fent retrunyir les solituds emmantallades, somovent la fingida apatia dels glaciers".


Abans de marxar de la masia, preneu-vos una mica més de temps per seguir coneixent la família Patxot. A la façana de la cara sud de la casa, descobrireu un rellotge de sol dissenyat per l'arquitecte Josep Danés, amb una inscripció que fa honor a l'esperit inspirador de les iniciatives de Patxot: Solis et Artis Opus (obra del sol i de l'art). Natura i home en convivència per crear harmonia i bellesa. A la façana de la cara nord, Rafael Carreras i Patxot, nét del mecenes, en féu construir un per recordar que el sol hi és sempre, fins i tot quan no el veiem i no ens marca el temps en el rellotge, de la mateixa manera que ens acompanyen, des d'un altre lloc, aquells que ja no són al nostre costat. Aquí la cita ja no és llatí sinó fruit de la poètica musical de Sisa, "Qualsevol nit pot sortir el sol", que us convido a recuperar o a descobrir per primera vegada. 

Hi ha tardes enteranyinades de tardor en què, recordant la feina i el llegat d'un científic i artista espiritual, m'adono de la importància del petit granet de sorra que tots podem aportar per contribuir a la millor versió de nosaltres mateixos i, de retruc, del nostre entorn. Així ho va fer la Laura, des de la recepció, quan ens dóna la benvinguda a la casa Mariona, i ens parlà amb entusiasme de la tasca i la vida d'aquest home que va mantenir la seva declaració de principis afirmant que moriria "lluny de la meva terra després d'haver-la servit tant com he pogut, fins i tot sacrificant la meva trajectòria personal íntima."

Tornar a Grècia

Fotografies a les parets que recorden la família i els llibres als prestatges que tenen la paraula oportuna davant la tristor persistent d'alguns dies com els d'avui, que tenen l'habilitat de fer-nos companyia en l'inesgotable camí de l'aprendre, que ens emocionen i ens conviden a viure a través de la pell i les emocions de personatges sorgits de la imaginació i tenyits d'autobiografia. Al damunt de la taula la versió en castellà Grecia, viaje de otoño, una guia diferent per emprendre el viatge als nostres orígens de la mà de Xavier Moret, periodista i enamorat de Grècia. Una setmana per embarcar i, qui sap, sentir l'alè d'aventura i descoberta que va acompanyar els grecs que emprengueren camí a través del vinoso ponto, com diu la meva tronada versió de l'Odissea, a la recerca d'altres pobles amb qui establir relacions comercials. M'encantaria poder-les acompanyar i tornar al museu d'Acròpolis per veure les estàtues de les kourai arcaiques i deixar-me embadalir per les trenes de les Cariàtides originals que semblen protegir els vestigis d'un passat del que encara ens queda molt per descobrir i per aprendre. M'encantaria trepitjar Creta i deixar-me endur pel mite d'un Teseu disposat a salvar la seva ciutat, Atenes, del tribut anual de joves que acabaven devorats pel temible Minotaure. I badaria davant la mar a Santorini.

Tot i que no és ben bé el mateix que respirar la llum mediterrània al costat de les oliveres de la tholos de Delfos, m'he adonat que a Grècia, d'alguna manera, hi torno cada cop que m'emociona el record d'aquest estiu, en el meu primer viatge (confio...) a l'essència clàssica. Rebusco a la memòria saturada del meu mòbil algunes fotografies i per uns instants recupero el sol, la calor, la llum, però també la misèria, les pintades i la sensació d'impotència davant la pobresa d'un poble que es convertí en la porta d'entrada de milers d'éssers humans que fugien de la guerra. 

Hi retrobo la música d'una parella que cantava en un dels carrers que pujava fins a l'Acròpolis. Era tan dolça la veu de la dona... Era entranyable el so de la guitarra del seu company... Era captivador alçar els ulls i veure de reüll les columnes del temple arcaic d'Atena.  Hi havia una certa màgia en les paraules que era capaç d'entendre perquè ressonaven igual que en grec clàssic. Hi havia il.lusió en els seus ulls quan els vaig explicar que  Ítaca de Kavafis, adaptada i musicada per Lluís Llach, havia esdevingut un cant de llibertat ja des de la seva estrena el 1975. 

Gairebé ressegueixo les paraules de Pere IV que el 1380 va escriure que l'Acròpolis és "la plus rica joia que al món sia vista" inscrites a la placa que, gràcies a l'entusiasme i la persistència de l'hel·lenista empordanès Eusebi Ayensa, acompanyen els milers de visitants que s'acomiaden de l'Acròpolis, un cop passats els propileus. I al costat de la placa vaig poder aprofitar per fer país i parlar amb uns turistes encuriosits pel meu interès per al placa. M'aturo un moment i fullejo l'exemplar del facsímil de l'elogi a l'Acròpolis que em va fer arribar el seu autor acompanyat d'una amable nota escrita a mà. 

Postals confiades al sistema de Correus grecs, amb l'aval del missatger Hermes en el seu logo. Un peculiar cafè grec acompanyat d'uns dolços exageradament ensucrats a la plaça Sintagma. Un periple per la península de l'Àtica de tornada de Súnion amb dinar inclòs en un restaurant on sentíem el soroll del tallant cada cop que algú demanava xai. Ceràmica de Thira i rínxols a les escultures. La música entranyable d'Eleftheria Arvanitaki a Tis kalinihtas ta filia, que us convido a escoltar amb tots els sentits i deixar-vos amanyagar per la seva força i calidesa. Un iogurt fet veritablement a casa. Oliveres, magraners i llorers a la vessant sud del mont Parnàs.  La il.lusió per tornar-hi camí de les illes, a la recerca de la plaça de Folegandros, que Llach evoca en cantar en record de l'hel.lenista Alexis E. Solà. Παρακαλό (Parakaló,  sisplau). Ευχαρίστώ πολύ (Efharistó polí, moltes gràcies).

La plaça dels arbres

"Podeu deixar el cotxe a la plaça dels arbres perquè al carrer de casa no s'hi pot aparcar". D'entrada no recordo si els arbres formen part del nom real de la plaça o n'ha esdevingut el nom per la presència, crec recordar, d'uns plàtans enormes. Just a entrada de fosc, deixem el cotxe a recer d'un plàtan i enfilant cap al carrer Àngel Guimerà, constato que el rètol de l'ajuntament, amb l'escut de la torre d'argent que remet a l'etimologia popular del nom de Blancafort, així ho indica. Podem aparcar tranquil·lament sota un plataner.

Un enorme edifici d'un to rosat remet a una de les activitats econòmiques del petit poblet, no arriba als 400 habitants, de la Conca de Barberà. Es tracta de l'antic edifici del Celler Blanca-Flor. Se'm fa inevitable taral·larejar La filla del rei de França  i acabar recordant la lletra...  "A la finestra daurada/ estava na Blancaflor./Adéu, princesa,/ n'és més bella que un fil d'amor/ Adéu amor..." en la versió que féu el grup eivissenc Uc l'any 1993 i que edità en un dels àlbums més entranyables, Camins de migjorn. Escoltant-los hom descobreix l'essència de l'Eivissa i Formentera que tenen gust d'orelletes, d'herbes i flaons.

Reconec que sempre he sentit una especial predilecció per les places... amb arbres i, si pot ser, amb porxos. De petita volia viure a la plaça de Gràcia perquè tenia la sensació que tot el món girava al voltant d'aquell espai, que els veïns eren una mena de tribu que compartien un pati comunitari amb arbres inclosos. Un cop l'any, la plaça s'omplia de l'alegria d'unes festes que sorgien de la necessitat de construir el barri entre tots: olimpíades pels menuts, l'espectacle del toret i la vaqueta, sopar popular, futbol entre solters i casats, la Palma Jazz Band i, és clar, els entrepans de botifarra a la paradeta de l'associació. 

No va ser fins fa gairebé deu anys que no vaig veure realitzat una part del somni: viure en una plaça amb arbres, tot i que sense porxos: la plaça del Doctor Rovira, a Breda, just a l'altra banda del televisiu bar Tramuntana de la sèrie Ventdelplà. Sobre l'origen del topònim de Breda, Jaume Coll i Castanyer, al llibre Breda històrica i actual, recull diverses explicacions, des d'un derivat de vereda fins a una contracció d'arbreda passant per vall dilatada. No sé quina de les tres donaria per vàlida Joan Corominas a l'Onomasticon Cataloniae, però amb tota la subjectivitat del món trio la que em porta als arbres. 

Va ser a Breda on vam conèixer l'Elena i la Maria de Blancafort deu fer sis o set anys i, des de llavors, el petit poble de la Conca de Barberà on viuen forma part d'aquells paisatges de l'ànima que ho són perquè ens hi uneix el fil invisible i, tanmateix resistent, que ens vincula a persones que hi viuen i que ens estimem. Blancafort fa olor de final d'estiu, de les rialles de la Maria i de l'Elena, de llargues converses havent sopant just el dia abans de deixar-nos sorprendre, una vegada més, per la força de la terra que esdevé art en mans dels ceramistes que porten a la capital de la Conca les seves millors peces. La vila ducal, escenari tradicional de la llegenda de Sant Jordi, obre les portes de l'antiga església de Sant Francesc per acollir una edició més de Terrània, el festival internacional de ceràmica de Montblanc.

La finestra del pis del carrer Guimerà no és daurada com la de la princesa Blancaflor, però sí que ho era, l'endemà, la llum de primera hora del matí, quan  a l'aire es respirava, encara, el silenci tranquil d'un matí de dissabte. I llavors, com deia el poeta de Roda, semblava que tot estigués per fer i fos possible.

Una dona de paraula

Recuperar el ritme de setembre vol dir, entre altres coses, retrobar entre setmana els articles que, amb el doblec característic, he deixat per rellegir, retallar i arxivar o fer servir d'inspiració per aquest moment de retorn a L'illa del Ter. M'aturo, de nou, al racó de l'Eva Piquer, que ha llegit no sap on les impressions de John Le Carré sobre les entrevistes culturals i el buit de creativitat que es pot arribar a sentir després d'un any de promocions i entrevistes; hi recupero, també, les paraules d'Stephen King en una sobretaula amb Amy Tan sobre la pregunta que no havia contestat mai. King s'adona que a ell tampoc li demanen sobre el llenguatge, i confessa que per a ell és "una llàstima perquè a la plebs també ens interessa l'idioma, encara que sigui d'una forma més humil, i sentim autèntica passió per l'art i l'ofici d'explicar històries."

Hi ha un temps de silenci en l'acte d'escriure, a vegades previ al tecleig de l'ordinador, a vegades entre línia i línia. És un temps d'escolta, sense paraules, de somriures trapelles, de neguit als dits, però en definitiva, de silenci amb el món exterior. En el silenci, arriba una paraula, com d'amagatotis, fent tat, com els nens. Al seu darrere n'arriba una altra i una altra. Llavors ja no tenen aturador. Recordo un amic que a vegades, assegut a la cadira , tant se val si a casa o a la terrassa d'un bar, sense fer res en absolut, s'emmurriava quan algú interrompia aquell instant màgic d'escriptura silenciosa.

Em ve al cap, tot d'una, el record del passat Sant Jordi que vaig voler recuperar la tradició de quan estudiava a Barcelona: passejar per la Rambla  després de saltar-nos totes les classes del matí perquè no enteníem allò que els alumnes de filologia no féssim festa el dia de sant Jordi, dia del llibre. Ni riuades exagerades de gent, ni estrangers que havien aprofitat una oferta de darrer moment per visitar la capital catalana en una data tan assenyalada, ni caçadors de signatures (o no eren tan evidents...) consultant l'i-phone en la seva darrera versió per saber on hi havia un o altre autor, mediàtic i/o de llarga trajectòria disposat a trobar (o no) una frase enginyosa per omplir la primera plana d'un llibre que fa olor de nou.

Imma Monsó (Vilaweb)

No feia massa dies que havia acabat de llegir La dona veloç d'Imma Monsó, la protagonista del qual havia estat, la Nes, en un moment de brutal acceleració, a punt de "demanar el diari de l'endemà". A vegades, mentre llegeixo, apunto frases que m'han seduït, que posen nom al que sento en aquells moments, que he necessitat pronunciar en veu alta per sentir-les fora del paper. "Té una velocitat pròpia el dolor?", demana a la Nes el seu pare. Al costat hi vaig dibuixar un ull. Ho solo fer per recuperar amb més rapidesa els que m'han semblat especialment significatius. Segueixo fullejant el meu bloc de notes: en majúscules hi trobo "L'art és l'única cosa que ens salva de l'acceleració, que preserva el temps, no ens permet eliminar els matisos, els detalls, perquè l'art és tot matisos, tot detalls, el compàs de la música, la mètrica de la poesia, els detalls en un quadre, les subtileses d'un relat..." Proveu a escoltar-vos llegint-lo en veu alta. Com us sentiu ara?

Quan enfilava passeig de Gràcia per anar a agafar el tren, m'adono que hi ha l'Imma Monsó en una de les taules. M'hi aturo un moment encara que no li dugui per signar la seva darrera novel.la, L'aniversari. Només li vull fer arribar com n'està de ben escrit La dona veloç, pel ritme dels capítols, per les paraules tan ben trobades, pel treball de recerca que s'hi intueix al darrera. Li explico la meva necessitat de reescriure a mà les seves paraules en el meu bloc: "Bada com fa molt de temps que no ha bada, bada en el sentit etimològic de la paraula, oberta de bat a bat." Em somriu i s'avé a una fotografia que li faig a corre-cuita per no arriscar-me a perdre el tren de les 19.20.

Al tren, tot i el xivarri d'un dissabte a la tarda, recupero aquell silenci que mica en mica s'omple de paraules, d'idees que ballen esbojarrades després de l'empatx de llibres i gent, d'històries que podrien treure el cap darrere les noies que comparteixen auriculars, assegudes al meu davant, darrere la mirada d'un senyora amb bastó que porta a les mans una rosa embolicada amb paper de plata, uns nens que s'esbatussen al mig del passadís. Paraules que ja frisen per sortir. Paraules que curen, deia Àlex Rovira, en un dels títols dels llibres. N'estic convençuda. Curen qui les escriu i qui hi troba complicitat quan, en la intimitat del silenci, les pentina amb la mirada.

L'aventura de la història

Gairebé a la meitat del seu recorregut, aquest setembre també ha arribat, com ja és tradició des de fa un munt d'anys amb un ampli ventall de col.leccionables. Reconec que sempre m'ha agradat xafardejar a quioscos i llibreries  què s'han empescat aquest any les editorials per captar l'interès del col.leccionista que, imagino, tots portem a dins: nines de porcellana, tots els secrets per fer punt de creu, avions de guerra, vestits per a les Nancys, els grans pensadors de la història... A les prestatgeries de casa hi ha alguns números 1 i 2 de llibres-esquer, sobretot de la meva època barcelonina quan la temptació era a cada cantonada camí de la universitat. 

Dissabte passat em vaig permetre un instant d'estricta simpatia, amb dosi de nostàlgia inclosa, quan vaig comprar el fascicle número 2 de La aventura de la historia: Los legionarios romanos. No faré la col.lecció completa per l'increment de preu que comporta les entregues posteriors i perquè no sé on els posaria. Tampoc no tinc per safareig a casa per fer-los tirar de cap com si fossin disciplinats aprenents de nedadors. Amb els meus germans hi solíem jugar els estius quan feia mal temps i no podíem passar la tarda a la piscina del Cordó que els propietaris havien fet construir en un terreny de l'empresa perquè hi poguessin anar els treballadors i les seves famílies. El Cordó era el nom popular amb què es coneixia la fàbrica dels Conductors Elèctrics Roqué on treballava el nostre pare.  El carnet, a un preu raonable, permetia entrar tota la família i, pagant una miqueta més, el treballador podia portar dos convidats.  per a la majoria de treballadors, podíem anar a la piscina tot l'estiu i fer-nos passar la calor en aquells estius que feien honor a la dita que "A la plana nou mesos d'hivern i tres d'infern". M'encantava que hi hagués una àmplia extensió de gespa i la tranquil.litat que no hi havia a les Piscines Municipals.

www.monkeymountain.ca

En aquells anys no en dèiem playmobils. Eren els clicks i, més endavant, les clacks en versió femenina, tot i que la realitat és que fèiem servir més el nom en la forma masculina. L'empresa de joguines valenciana Famosa va tenir la llicència de l'alemanya Playmobil per fabricar i distribuir a Espanya i Portugal els famosos ninots des del 1976. Potser hauríem d'agrair al senyor Jaime Ferri, de Famosa, l'encert de negociar l'acord amb Playmobil per les bones estones que nosaltres i les generacions posteriors hem viscut amb els seus productes. No fa gaire dies va venir a sopar casa la Gina, una antiga alumna, que fa deu anys va presentar un treball de mitologia grega en format de vídeo sobre el rapte de Persèfone per part del seu oncle Hades fent servir els playmobils. Tot i que guardo alguns treballs d'alumnes, em sap un greu enorme tenir només el record, ben nítid això sí, d'Hades volant en helicòpter fins a la barbacoa del pati per dur-hi la neboda i convertir-la en reina dels inferns. Durant l'àpat ens va explicar que, de petita, va escriure una carta a Playmobil agraint-los les tardes intenses de jocs i els problemes que tenia amb el seu germà petit que volia jugar amb el seu Fort. M'hauria encantat veure la cara de sorpresa de la Gina en obrir un paquet al seu nom on hi havia alguns ninots per a ella i per al seu germà perquè així la deixés fer tranquil.la!

No sé si jo podré fer el mateix que ella i escriure a Planeta de Agostini (la temptació ha estat posar "als senyors de Planeta") i demanar que m'enviïn els fascicles dedicats al "Gran Jefe" sioux i al filòsof de la Grècia clàssica. Totes dues cultures m'apassionen i segur que en algun prestatge hi hauria un petit raconet per als clicks històrics. Pel que fa a la resta de la col.lecció m'encurioseix perquè sóc així de mena, però l'increment de preu i la falta d'espai a casa faran que estigui pendent de si aquests dos arriben a les llibreries i quioscos. Fent una repàs als personatges que rebran quinzenalment els subscriptors m'adono que tots són masculins. El primer que m'ha vingut al cap ha estat allò del "Me falten paraules per explicar què significa per jo"... que cantava Antònia Font, un grup musical mallorquí format per components masculins. I ara, si això fos un text del Whatsapp, tocaria l'emoticona de la picada d'ullet...

Sortirà una edició de l'aventura de la història en femení? Serà de color rosa el merxandaising? El color comportarà un increment de preu? Em dol profundament constatar que encara queda molta feina per fer si hem de seguir recordant que tots, homes i dones, hem construït plegats la història. Certament hem fet alguns passos, petits o grans en funció de les comunitats o les zones geogràfiques en què ens fixem. Però cal seguir avançant per donar valor la feminitat, ocupant el nostre lloc, des de la igualtat de condicions, amb la nostra manera pròpia de viure i veure el món, compartint espais i maneres diferents de viure'l i veure'l. 

Font: Llibres lliures

I en aquest fer camí que ens porta a conèixer-nos, com recull l'essència de l'oracle a Delfos, Γνώθι σέαυτον (coneix-te tu mateix) la lectura esdevé un bon entrenament. I potser per això, el col.lectiu de les Dones de Breda, quan em va demanar d'agafar el relleu a l'Anna per conduir les tertúlies literàries em va explicar que la tria era intencionada: obres de dones. Neus Català, Doris Lessing, Empar Moliner, Glòria Llobet, Imma Monsó, entre moltes d'altres formen part del pòsit de lectures d'aquests darrers anys. I avui les reprenem amb la il.lusió de trobar paraules que ens facin riure i plorar, que ens facin de mirall i ens duguin a reflexionar i compartir sobre l'aventura de la vida.

Un home de pau

Del botó d'FM al de CD. L'edat del cotxe l'obliga a passar la revisió ja cada any i no hi entén d'MP3 i USB. Pista 14. Caïm Riba i Fotografia al disc de La Marató del 2015. La cançó original és d'Ed Sheeran, un músic anglès de 25 anys. I sense adonar-me'n s'acumulen al comptaquilòmetres tots els que vaig recórrer el juny passat del Montseny a la Plana i de la Plana al Montseny. "Res és etern, ja ho sé, però hauria volgut que durés més"... Només el puc acompanyar a les primeres estrofes. Si algú m'hagués assegurat que plouria si hagués seguit cantant, prometo que ho hauria fet! 

Santuari de Cabrera (Osona)

I ens queden ara tots els instants que junts vam viure.
Dintre del cor tu m'hi bategues
i mai més te n'aniràs.
Et duc dins del cor, et duc dins el cor...

És ben cert que el duc dins el cor, i que em queden els somriures que em donen el coratge de seguir endavant cada vegada que miro la fotografia on, assegut al sofà, llegeix un llibre mentre a la taula jo fullejo el diari. Me l'he imaginat alçant el cap i dient-me: "Si cada any hi has anat, aquest any et quedaràs a casa?" No. No m'hi quedaré. Finalment, he decidit repetir el ritual, una mica massa d'esplai per al meu gust a aquestes alçades, que ens durà a dinar ben d'hora, ben d'hora per retrobar-nos amb la resta de gent de Breda a la marquesina de prop del CAP des d'on sortirà l'autobús cap a Salt.

Però aquest any no el podré trucar quan tornem i explicar-li com ha anat: les cues, les riuades de gent, els crits d'independència, l'emoció de ser allà, la il.lusió de fer camí en la construcció del que va començar com un somni de molts fins que algú va decidir posar la primera pedra en una consulta a Arenys de Munt, perquè era el moment de dir prou, en majúscules i ben alt.

30 anys de diferència entre ell i jo, entre aquest home de pau que va anar construint la seva vida a poc a poc, amb les bretolades pròpies de canalla pels carrers de l’Esquirol; escoltant les converses de les seves germanes més grans fins i tot amb aquells ullassos que tot ho observaven; amb aquells talls de xai que li donaven al Muné quan ell estava malalt perquè van tractar sempre el mosso com un més de la família; hi va haver també les cartes d’aquella nena d’onze anys que l’escrivia quan ell feia la mili a Sant Climent Sescebes.

Algunes parets es van alçar a Roda de Ter, el poble que curiosament duia un trosset de nom igual que el poble on havia nascut la dona que faria possible que pogués fer de pare, ell que amb prou feines havia conviscut amb el seu. A Manlleu hi deu haver amagats trossets de la seva història a molts racons: a l’escola de Gràcia guiant els petits exploradors dels boscos a les excursions dels mitjans, a la biblioteca de Gràcia primer i després a la baix a Manlleu, al casal Frederica Montseny a les classes de català, de gimnàs, en els tallers de memòria, tot i que, de memòria, en tenia per donar i per vendre.

N’hi ha, segur, a can Brocato, al Cordó i a ca l’Abey on va treballar sempre de valent, a vegades fins i tot una mica massa perquè era un home sofert de mena. N’hi deu haver a les botigues, al mercat municipal, a la plaça del mercat, a l’horta on anava a buscar a planter, a la xurreria Crespi, al carrer de Pont, entre la gent del Temps x Temps i un llarguíssim etcètera.

Però sobretot on n’hi ha un munt és a muntanya,  pels camins de la Plana i pels de la Serra de Cavallera a la Colònia Estebanell. En trobareu si passegeu pel Poquí, Sant Jaume i Lurdes,  Palau... Alguns són molt entranyables, com els que somriuen amagats a l’ermita de Santa Magdalena. No caldria cavar massa per deixar sortir els de l’hort d’en Miquel o els que encara  queden en la mínima expressió a què quedà reduït el seu hort per les necessàries ampliacions de les parets de la casa del carrer Albert de Benet; n’hi deu haver a les neveres dels veïns amb qui compartia tomàquets, julivert, enciam, carbassons...

Castell de Montsoriu (La Selva)

I en aquest pòsit que sempre té amb ell també hi deu haver un diumenge de tarda de ball compartit amb els bons amics, un dinar de família, una estona de conversa familiar al sofà, una excursió matinal de diumenge fins al castell de Montsoriu, una afaitada amb la suavitat imprescindible, un concert de Gospel, la inauguració d’una exposició de fotos a can Patalarga, un partit de bàsquet, un acudit compartit, un globus ple de bons desitjos per volar ben amunt! 

La va desfer molt de pressa, sense tenir prou temps per assaborir tots els regals que la vida li va oferir. Però, tanmateix, encara n'hi hagué  per una estona de fer la perdiu que tan aviat plora com riu, un t’estimo, un gràcies, un no em pensava que seria tan ràpid... i un somriure amb aquells ullassos que tot ho van engolir i que, encara, van deixar la traspuar aquella pau que conforma l'essència del seu llegat. Gràcies, pare, moltes gràcies.

En companyia

Fotografia: Diari Ara

Encara tenia un mòbil d'aquells que només deixava enviar i rebre SMS, que una amiga amb qui havia estudiat a l'institut, la Pilar, em va enviar un text sobre el valor dels amics. El missatge va arribar en petites dosis perquè ella ja tenia whatsapp i jo encara no, i això em va permetre anar rellegint a poc a poc un text que ja m'havia seduït quan el vaig llegir a la contraportada de l'Ara del dissabte. El signava la Tati Sisquella, la periodista que amb la frescor quotidiana de la seva secció Pilot vermell m'havia atrapat a comprar l'Ara els dissabtes, a escoltar-la a la Tribu de Catalunya Ràdio i a plorar, dins del cotxe escoltant la ràdio, en assabentar-me de la notícia de la seva mort.

Fa un parell de mesos vam coincidir amb la Pilar i una seva amiga, l'Olga, en el 39è Concurs de Redacció que organitza la Coca-cola. Elles hi anaven a acompanyar les seves filles i jo, el meu nebot Pol. Van donar una bombeta de plàstic als alumnes amb la frase L'única persona que no s'equivoca és aquella que no fa mai res. Les instruccions: escriure un text on aparegués aquesta frase. Temps: dues hores. Límit: un full a doble cara. Mentre ells escrivien, nosaltres aprofitàvem per fer el cafè en un bar i repassar les classes compartides, la manifestació perquè no volíem estar el búnquer (una aula sense finestres) perquè a la classe de 3r C no funcionava la calefacció, les fotocòpies de tots els temes de filosofia que no vam fer a classe i que ens vam preparar pel nostre compte per a la selectivitat, les traduccions de llatí, les hores del pati al bar Parramon... Fa un parell de setmanes el meu nebot em va trucar emocionat per dir-me que havia quedat finalista de la zona i que diumenge vinent sabria el resultat final a Port-Aventura. Dos o tres dies més tard, rebia un missatge de la Pilar: "Enhorabona pel relat finalista del teu nebot!" Satisfacció de tieta en majúscules.

Algunes persones, tot i que la vida els hagi dut per camins diferents, mantenen les amistats que ja es van anar forjant a les aules de primària. A l'entrada del gimnàs, coincideixo amb l'Alba i l'Amanda. Mantenen aquella vitalitat que ja desprenien a 4t d'ESO quan les vaig conèixer. M'expliquen, amb l'emoció brillant als ulls, que l'Erola es casa aquest estiu. M'alegra saber que segueixen fent camí, una com a periodista a la televisió de Girona i l'altra cuidant pacients com a fisioterapeuta; m'alegra el record del meu primer curs a Catalunya, després del periple mediterrani per Formentera i Mallorca.

De nou al cotxe, busco un dels CD de l'Ismael Serrano perquè avui ja m'he llevat taral.lejant el seu No estarás sola/ siempre habrá quien te ayude a hacer las mudanzas, quien te regale flores, manos, presencias, sin pedir nada. Potser és perquè no fa gaire vaig parlar amb na Joana Maria, amb qui vaig compartir pis el primer any de viure a Mallorca; la mateixa que, com na Maria Àngela, van travessar tota l'illa per ajudar-me a preparar el pis de Bunyola, quan m'hi vaig traslladar des de Formentera. 

Em ve a la memòria un text que circulava fa temps sobre les amigues i l'oxitocina, primer en format de text per correu electrònic, després com a power point, potser ara com un vídeo i, qui sap... què ens depararà més endavant... Si el voleu llegir només heu de posar les dues paraules: amigues i oxitocina. Si en el cercador poseu només oxitocina, podríeu anar a parar al vídeo de Guillem Roma & Camping Band Orchestra. Però no us quedeu només amb aquesta cançó i descobriu la música nòmada de tarannà optimista, com es defineix en el seu web, el fill d'una de les professores que vam compartir amb la Pilar a l'institut.