Ara o mai

Joan Fuster, imatge de M. Boix

Potser la disjuntiva és una mica massa radical per al meu gust, tot i que reconec que arriba un moment en què cal deixar molt clar quins són els límits que no estem disposats a tolerar. Estic convençuda que cada un de nosaltres som ben conscients de quines són les línies vermelles que estem segurs de defensar amb les ungles i amb les dents. De color vermell és la meva edició del llibre Ara o mai de Joan Fuster publicat per Quaderns 3i4 el 1981. Anava en el lot de llibres de COU, un curs en què vaig llegir pels descosits i per obligació. Des de Bodas de sangre de García Lorca fins a Sol, i de dol de Foix, passant per Temps difícils de Charles Dickens i Signes, llengua i cultura de Sebastià Serrano, entre una llista que arribava fins a la trentena. Sí. Una trentena. Sí. Me'ls vaig llegir tots, menys Cien años de soledad, però el guardo per quan arribi el moment. Dubto molt que pogués pair tot el que vaig llegir, malgrat em devien servir per anar construint els meus referents i, segur, van servir per començar a omplir les prestatgeries de la meva biblioteca.

De l'Ara o mai del Fuster m'interessava tot allò que tenia a veure amb la normalització d'una llengua que tenia una cadència, un lèxic i una morfologia diferenciada segons el territori. També m'encuriosia que aquest assaig fos del mateix autor d'un poema d'amor que havia musicat uns anys abans Lluís Llach i que jo cantava tancada a l'estudi de casa mentre mirava per la finestra allò de la mà que entre les meues perdurava... de la cançó "Criatura dolcíssima":  La comoditat tecnològica m'ha permès recuperar-la mentre escric aquest paràgraf i m'ha dut fins a l'edifici de Can Noguera on, mentre es construïa l'actual institut Antoni Pous i Argila, la professora Teresa Sanglas ens feia buscar trets dialectals en el text de l'autor de Sueca, un dels intel·lectuals més destacats del segle XX, que reflexionà sobre la història cultural i lingüística dle nostre país. No fou una tasca senzilla i arribà a patir dos atemptats a la casa que, avui 25 de gener, s'inaugurarà com a museu, biblioteca i arxiu. Han hagut de passar vint-i-dos anys després que la Generalitat Valenciana i l'ajuntament de Sueca signessin un acord per convertir en museu la casa on va viure l'assagista, segons recull Vilaweb.

Tot i les lectures, aquell any també vaig tenir temps d'escoltar i aprendre'm la lletra de moltes de les cançons de Llach que per a mi també eren una poesia molt més propera i entenedora que els sonets de Foix o Els Fruits saborosos de Carner. Guardo, encara, com un petit tresor el doble casset amb l'actuació el 6 de juliol al Camp Nou que em vaig perdre per culpa d'accident de moto. En aquest enregistrament no hi ha una de les seves primeres cançons "Cal que neixin flors a cada instant", que sempre m'ha agradat per aquell deix de confiança i esforç que es respira a tota la peça. Hi he pensat molt aquests dies d'hivern en què algunes plantes aprofiten per florir, malgrat el fred. Hi he pensat, també, després de sentir-lo dir al programa El suplement de Catalunya Ràdio: "si no s'aproven els pressupostos, jo me'n vaig". 

Ara és un d'aquells dies en què m'agradaria poder agafar el telèfon, trucar al meu pare i debatre-hi una estona de política Ell, que se solia definir com a realista i no pas com a pessimista, em deia que jo a vegades somiava massa i tocava poc de peus a terra. Sovint li rebatia amb els versos d'Alcover: la soca més s'enfila com més endins pot arrelar... El cert és que després de veure ahir la intervenció catalana del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva a Brusel.les, tinc la sensació que continuen naixent flors i que, per això, cal anar endavant sense perdre el pas.  Caminar endavant i, de tant en tant, mirar enrere per veure el camí recorregut i tenir un moment per poder donar les gràcies a tots aquells que ja no hi són i que, amb els seus actes, també han contribuït a fer camí. Gràcies, de tot cor.

7.44

Deixa'm 20 minuts i després ja pots venir. Més tard ja està molt ple. Color i Tallar. D'acord, fins ara. Penjo. Marco de nord 9, 3, 8, 5 i uns quants números més, com deia l'entranyable senyor Bachs del Filiprim i ens posem al dia de quatre foteses, en el gest familiar de saber-nos una mica a prop tot i els 45 minuts de cotxe de distància.

A tots els llibres de llengua hi ha un capítol dedicat als numerals de tot tipus i a les normes que hem de seguir a l'hora d'escriure'ls: des del mnemotècnic D-U-C fins als enrevessats quarts, a oïdes d'un nord-occidental, valencià o balear, perquè nosaltres els acompanyem camí de l'hora següent i ells ho fan partint de l'hora passada. Un quart de vuit o les set i quart. Ho confesso. En els meus anys d'estudiant a Barcelona m'encantava, quan algú pel carrer em demanava si tenia hora, respondre amb un contundent: mig quart de tres. I a continuació, com una mica avergonyida de la "malifeta", ensenyava el rellotge.

Els antics grecs feien servir lletres en lloc de xifres per representar les quantitats. Els romans també van adoptar un sistema basat en lletres majúscules que la majoria de nosaltres vam aprendre a l'escola i que ens permetien entendre aquells símbols estranys que hi havia en alguns rellotges. Una mica més endavant també ens vam adonar que eren la manera d'indicar els segles o l'ordre que ocupaven reis i papes. I la pregunta que sovint ens ballava pel cap: i el zero? És a través dels àrabs que ens arribarà un nou sistema de numeració que acabarà incloent el zero que els romans no tenien. La wikipèdia recull la hipòtesi més acceptada sobre l'origen hindú de la numeració que coneixem amb el nom d'aràbiga sense descartar tampoc l'origen xinès.

El Sistema d'Administració i Gestió Acadèmica, el SAGA, acostuma a treure fum en unes dates determinades a causa de la quantitat de números sense decimals, això sí!, que docents d'arreu del territori hem d'introduir per avaluar els alumnes. El desembre passat, el SAGA va quedar penjat més d'una vegada, cosa habitual en període d'avaluació, tot i que a primària ja no avaluen posant números sinó les sigles assoliment excel·lent (AE), assoliment notable (AN), assoliment satisfactori (AS) i no assoliment (NA) per a les assignatures suspeses. No sé què passaria si a secundària també féssim servir aquestes notes. Hi ha un número amagat al darrere d'aquestes sigles? Sempre m'he qüestionat quina és la fina línia que separa un 4,8 d'un 5,2. Valen el mateix, també, tots els 4,8? Un alumne que treu un 10 no ha comès ni un sol error? Quin sentit té posar un zero al butlletí de notes d'un alumne?

A molts dels alumnes de l'institut de Formentera, el curs que hi vaig treballar com a interina, els interessava ben poc la nota perquè sabien que tenien feina assegurada tan bon punt començava la temporada i molts d'ells desapareixien del centre. De fet, algun fins i tot m'havia arribat a dir que ell estava segur de guanyar més posant hamaques a la platja i treballant al lloguer de motos que no pas jo fent classes. Dels quatre anys que vaig viure a l'illa, encara avui m'esparvera el record de com es podia arribar a multiplicar la xifra de persones que hi vivíem o estiuejaven entre juny i setembre, i la quantitat desorbitada de sous que es podien arribar a pagar per un apartament la setmana del 15 d'agost amb la celebració del Ferragosto per part dels turistes i residents italians. Ja llavors hi havia una part de la població que veia com n'era d'insostenible aquest tipus d'economia per a l'ecosistema fràgil d'una illa de poc més de 85 Km2 (segons la font d'informació que hom consulti) que no es refeia, ni amb la calma i la solitud de l'hivern, dels excessos estivals. Però una gran part dels empresaris només hi havia un únic objectiu per assolir: millorar els guanys de l'any anterior. Però a canvi de què?

Arriba un moment en què ens cal prendre consciència que iniciem, poc a poc, un camí de retorn que ens permet gaudir i assaborir instants que la impulsivitat de la joventut ens feien mirar com una mica per damunt de l'espatlla, com si allò no anés amb nosaltres. Potser per això hi ha qui parla de la crisi dels 40. A mi m'agrada celebrar el meu aniversari, tot i que reconec que fer-ne 41 em va impactar molt més que no pas els 40. Enceto el darrer any de la dècada dels quaranta amb la impressió que això suposa i amb la certesa, cada cop més palpable, que no hi ha marxa enrere, que cal assaborir ara i aquí cada instant d'aquesta vida que són quatre dies en la immensitat de l'univers i de la que no sabem quants en portem ja de viscuts. M'agrada celebrar els aniversaris perquè malgrat ara ja hi falti gent per brindar, hi ha l'alegria d'haver-hi arribat, amb tot allò compartit i après, plorat i rigut, entès i oblidat.

No li deixis molta estona posat. És un 7.44 i li pujaria massa de color. Segueixo immersa en la lectura. Pàgina 113. A la ràdio els senyals horaris de les set. Entra un dels darrers clients del dia disposat a l'acudit fàcil que li prenguin el pèl i encara li cobrin. Al seu darrere una glopada d'aire ben fred. Devem estar ja prop dels zero graus.

Ens pesa el gener?

El mes de gener acostuma a anar associat a conceptes estereotipats com ara bons propòsits de principi d'any, Reis, rebaixes i allò de la cuesta de enero que en diuen en castellà i que nosaltres podem traduir amb el bèl·lic clatellada o garrotada de gener, la costa de gener que sembla un calc forçat del castellà o amb un gener costerut que recorda més la dificultat que pot suposar arribar fins al febrer. Costerut pels excessos de menjar, regals o propòsits difícils de complir? Horaris segmentadament planificats a cop de minuts, retorn a la rutina després de poder mandrejar com demana l'hivern i les poques hores de llum? I la terra que no necessita descansar?

Hi ha dies en què em dol veure que la ciutat amb prou feines dorm. De la mateixa manera que apareixen índexs de contaminació atmosfèrica, caldria fer el mateix amb la llum. La facilitat amb què aconseguim disfressar la nit de dia només amb un interruptor i una quantitat cada vegada més suculenta per a les companyies elèctriques ens ha portat a creure en l'eficàcia del 7 dies a la setmana, 24 hores en tots els àmbits. És com si tornéssim a les condicions de les primeres revolucions industrials! Mireu l'edat dels treballadors i les hores que estaven a la fàbrica al segle XVIII i XIX. Compteu, ara, quantes hores passen fora de casa els més menuts de casa lligats a una agenda gairebé tan mil.límetrada com la d'un estressat executiu.

A l'antiga Roma, l'any començava el mes de març i acabava pel febrer fins al 153 aC. En aquest any  Quint Fulvi Nobilior demanà al senat el privilegi d' ocupar el seu càrrec com a cònsol al mes de gener i no pel març, com era habitual, per assegurar-se de poder arribar a Hispània, sufocar la revolta que els celtibers de Segeda havien iniciat per ampliar el seu territori, i tornar a Roma abans que s'acabés el mandat. A partir d'aleshores el calendari civil també començà el mes de març, cosa que explica per què no es correspon el numeral dels mesos de setembre a desembre amb el lloc que ocupen en el calendari. Amb rigor i claredat, Anton Aubanell, responsable del Creamat, l'explica en el capítol 'El calendari de la fi del món', possiblement un dels programes de la graella de Televisió de Catalunya que aconsegueixen despertar més curiositat científica en tota mena de públic: el Quèquicom del canal 33. Si no fos per una guerra, potser ara celebraríem l'any en un moment en què sembla tenir més sentit: el mes de març coincidint un moment més propici per als inicis si parem una mica d'atenció al despertar de la primavera, si més no a les nostres latituds.

De petits, vam aprendre que aquesta era la primera de les estacions, però l'any comença i acaba amb l'hivern. Vet aquí un bon tema de reflexió sobre el sentit dels propòsits del nou any quan l'hivern, en aquesta part de la terra, convida més aviat a una certa quietud i recolliment, que no pas a iniciar nous propòsits. Tinc la sensació que ens n'hem oblidat d'aquest ritme, i més amb la bonança d'aquests darrers hiverns pel que fa a les temperatures i les precipitacions en forma de neu. Té més sentit plantejar-se canvis a la primavera? Som a l'època d'hivernar per agafar forces per a l'esclat primaveral?

El gener del 2013 vaig assistir al Congrés Integral i Holístic a Barcelona, que responia al títol "Educándonos en el ahora". Em va impactar especialment, José María Toro per la defensa de la necessitat del descans i per la invitació a "adentrarnos en el descanso profundo del corazón para volver al mundo como un regalo." La trobada va anar a càrrec de l'equip d'Educació22 i curiositats casuals de la vida... o no tant... la meva germana està fent amb ells el màster en educació integral holística. Gràcies a ella, he descobert el llibre Tormenta cerebral de Daniel Siegel sobre el cervell dels adolescents. Posa èmfasi especialment en set activitats que fomenten un estat cerebral òptim: temps per dormir, temps d'exercici físic, temps de concentració, temps interior, temps d'inactivitat, temps de joc i temps de connectar amb els altres. Temps interior? Sí. Amb rotunda amabilitat, sí. Temps, segons Siegel, per reflexionar sobre el nostre món interior, per filtrar la ment, posant atenció en les sensacions, les imatges, els pensaments i els sentiments.

Portem poc més de deu dies d'aquest 2017 i, com recordava Bauman a l'entrevista que recull Carles Capdevila al llibre Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, "Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l'esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança." I sovint és l'humor qui ens ho recorda. Amor, humor i esperança, doncs, per aquest 2017!

Qui vol pujar una muntanya...

... comença per baix, diu el proverbi xinès. L'alpinista Carlos Soria, de 77 anys, afirma que una entrevista que va concedir a Víctor Amela, que no pot dir que ha pujat una muntanya fins que no l'ha baixada. Sempre he sentit admiració per aquelles persones que, conscients dels límits físics i psicològics, amb independència de l'edat, són capaços de viure amb coherència els seus propis reptes i de superar els entrebancs que es van trobant. El meu pare també era una d'aquestes persones: era feliç a muntanya, enfilant-se com les cabres i descobrint camins allà on semblava que només hi havia bosc. Fa tres anys, quan ell en tenia 75, vam pujar des del pont de la Rotllada fins al santuari de Cabrera, amb pas ferm i decidit, en un camí que em va anar omplint d'anècdotes, de persones i cases de pagès que la muntanya recorda silent. És un dels perfils més emblemàtics del Collsacabra i, encara avui, em meravella que una de les alumnes d'aquest curs se l'hagi tatuat discretament al turmell. Qui sap si és una manera de connectar amb la força que ens desperta la majestuositat d'una muntanya...

Potser (i faig servir ben a consciència l'adverbi per tenyir la frase de subjectivitat) una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya sigui el Pedraforca. M'esparvera una mica que hi hagi gent que estigui disposada a pujar-hi al migdia i amb sandàlies. Hi vaig pujar, per la tartera i amb xiruques, des de Saldes, després de superar un vertigen a mitja tartera que la monitora del grup em va fer passar amb un "no n'hi ha per tant" i un cotó ben xop d'alcohol. Un quilòmetre i mig de tartera i 600 metres de desnivell. Tenia tretze o catorze anys i aquell dia vaig tenir clar que posava la creueta de fet. No hi havia tornat mai a estar tan a prop com pel passat aqüeducte, però em refermo en la idea que, posats a explorar cims amb el cor alegre, prefereixo aventurar-me per altres viaranys. Des de Gòsol també hi ha una ruta que hi porta, però em vaig conformar assaborint aquesta dolça versió que en Francesc va "escolpir" després de dinar a cal Franciscó i de gaudir d'una sobretaula animadament artística amb la Teresa, mestressa del restaurant. 

Al matí havíem estat a Bagà, capital històrica de l'Alt Berguedà, i a l'oficina del Parc Natural del Cadí- Moixeró vaig descobrir que també les muntanyes tenen un dia internacional des de l'any 2003: l'11 de desembre. La intenció, segons l'Assemblea Generals de les Nacions Unides és ressaltar la importància del desenvolupament sostenible de les muntanyes. El 13% de la població mundial, uns 915 milions! de persones, viu a les muntanyes que conformen el 22% de la superfície terrestre del món. Mentre en Francesc escoltava atentament les explicacions d'en Joan, el geòleg del parc, sobre la formació del massís, em vaig entretenir buscant postals: una per a l'Oriol i la Sandra, muntanyencs i entusiastes de tot el que fa olor de natura; una altra per a la Gina, amb qui comparteixo l'afició d'enviar i col·leccionar postals; i, encara alguna més, per casa.

Can Manuel des de la finestra de casa, a Bunyola

De la meva etapa a Formentera, vaig enyorar la família i els bons amics, passejar a la vora del Ter i la fortalesa que trobo quan sóc prop de les muntanyes. Potser per això, quan vaig decidir marxar cap a Mallorca, vaig voler tenir-les ben a prop i vaig triar Bunyola. El propietari de la immobiliària em va ensenyar tres pisos, però jo vaig tenir clar quin em quedaria després d'imaginar-me rentant plats, de cara a la possessió de Barcelona i la torre de can Manuel, amb la presència imponent de sa Gubia, temple emblemàtic dels escaladors, més cap a l'oest. Allà em vaig refer d'aquella sensació de petitesa i d'indefensió que sentia a Formentera, on el punt més elevat de l'illa era sa Talaiassa (195 m.) a la Mola. Qui sap si era això el que devia sentir Copdegarròtix, cap del llogarret dels irreductibles gals,que sempre tenia por que el cel li caigués al damunt...

Si es pogués analitzar l'herència genètica intangible, estic convençuda que en el meu ADN hi trobarien les muntanyes. La meva àvia paterna va néixer a La Creu, de camí a Cabrera; l'avi venia de Falgars, a la vall d'en Bas. Només els conec a través del meu pare, d'algun record difús de les cosines més grans i d'una fotografia que hi havia al menjador de casa. Ara és fosc, i només veig alguns llums des de la finestra, però sé que estic a recer del Montseny i del turó de Montsoriu on s'alça, imponent, el castell gòtic que reformà al segle XIV Bernat II, vescomte de Cabrera. Hi vaig pujar, per primera vegada un matí de Reis, tota sola a peu des de Breda, deu fer cinc o sis anys. Encara avui recordo la rialla que va fer el meu pare, per telèfon, quan va endevinar que el trucava des de dalt al castell. La vista, imponent, Montseny i Montnegre, la comarca natural del Baix Montseny, el castell d'Hostalric i, al fons, el de Sant Joan de Blanes. I més enllà, en la línia de l'horitzó, encara que no la vegi, sé que hi ha la costa abrupta de sa Roqueta i la seva característica serra de Tramuntana.

Aqüeductes

Aqüeducte i pont romà. Mèrida

És ben probable que aquesta setmana hàgim sentit comentaris de tota mena sobre la incidència de la combinació de festius i laborables. Dissabte passat Carles Capdevila a l'Ara reflexionava sobre la facilitat que solem tenir per trobar pegues a les cues d'aquests dies a les carreteres, al fet de sentir-se l'últim mico de la feina per no haver estat previsor i demanar els dies de festa per treballar menys, a treballar quan la majoria fa festa... Coses dels aqüeductes que no acostumen a passar (tant) amb els ponts. I no parlem precisament d'obres d'enginyeria, o sí?

Seguint l'exemple dels meus alumnes quan els demano que busquin una informació, he fet la recerca al DIEC, he seleccionat, botó dret, copiar i enganxar. Aquí ho teniu:

aqüeducte 

1 1 m. [LC] [OP] Conducte artificial subterrani o elevat per a portar l’aigua d’un lloc a un altre, generalment en gran quantitat. 

1 2 m. [OP] Pont especial amb què una conducció d’aigua salva una depressió del terreny. 

2 m. [ZOA] [MD] En anat., conducte pel qual passa un líquid orgànic. Aqüeducte de Fal·lopi. Aqüeducte de Silvi.

Curiosa de mena com sóc amb les paraules, clico tots els botonets que acompanyen l'entrada: DDLC (Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana), DCVB (Diccionari Català Valencià Balear), CiT (Terminologia de Ciències i Tecnologia) i encara el CTILC (Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana). 

No hi he trobat cap referència a la terminologia popular per designar el mateix que per aquestes dates ja vam viure amb anterioritat, per exemple, el 2011: l'aqüeducte que serveix per unir la festa de la constitució i la de la puríssima. Però sí que el cercador confirma que la premsa es fa ressò d'aquesta accepció que, potser, podríem definir com a conducte delirant per portar esquiadors a les pistes si hi ha prou neu, compradors alienats als centres comercials o maldecaps a les famílies amb fills petits a l'hora de compaginar festius i laborables. 

El referèndum sobre la constitució es va celebrar el dimecres 6 de desembre de 1978. Sí, justament, un dia laborable en què els treballadors tenien quatre hores per anar a votar i nosaltres no anàvem a escola perquè aquell dia era de jornada electoral. Cinc anys després algú va decidir commemorar aquella data. En què s'esqueia el dia 6 de desembre de 1983? Cercador per excel·lència: calendari perpetu. Tecla d'enter. I... voilà! Era dimarts. I, evidentment, el dijous dia 8 també era festiu. De fet, ho és des que el 1708 l'església catòlica la considera fiesta de guardar, Wikipedia, en la versió castellana,  dixit.  No hace falta decir nada más. 

Barça (temporada 83-84)

Avui el cercador ha mostrat la seva habilitat per trobar tota la informació que li demanava. Qui la devia aquesta frase? Em sonava a futbolista... No hace falta decir nada más és una frase que es féu famosa en boca de l'entrenador Bernd Schuster en una roda de premsa després que el seu equip perdés el partit. Quin contrast amb el aquell jugador que va dur el número 8 a la samarreta del Barça i formava part d'aquella alineació que va aconseguir guanyar la lliga, onze anys després de la darrera en què encara jugava Johan Cruyff, a Valladolid quan l'habilitat del porter aturant un penal arribà fins al moll de l'os de la sang culer de Joaquim Maria Puyal mentre cridava allò d'Urruti, t'estimo! 

A vegades val més callar i no dir res més, per no repetir els tòpics, les queixes i les possibles solucions de cada cop que la setmana, si el temps hi acompanya, es preveu tot un èxit d'ocupació per als establiments turístics i de vendes per als grans centres comercials. Però avui no me n'he sabut estar en aquesta estranya setmana en què als instituts es respira un aire de tensió perquè s'acaba el trimestre, cosa que implica corregir muntanyes d'exàmens, treballs, fer promitjos, seguir preparant les classes mentre es creuen els dits perquè cap company es posi malalt ja que difícilment el departament enviarà un substitut a qui hauria de pagar les vacances de Nadal.

Per sort, també hi ha petits moments de tranquil·litat en mig del caos: aprofitar el sol per sortir al pati a fer la classe de llatí amb les alumnes de primer de batxillerat al costat de l'arbocer o gaudir de la perspectiva de no haver de sentir el timbre cada hora fins a la setmana que ve. Com deia sàviament el meu pare, qui no es conforma és perquè no vol. 

"És quan dormo..."

..."que hi veig clar", diu un dels versos més coneguts del poeta J.V Foix. Ho he de consultar amb el coixí, diu la saviesa popular. Sigui com sigui, és ben palès que el fet de dormir ens ajuda a veure algunes situacions des d'un altre punt de vista. Quantes vegades un somni no ha fet llum a un problema que no sabíem com resoldre? Potser l'hivern ens hi convida més, a dormir, a somiar, a mandrejar... S'hi està tan bé enmig dels llençols quan sé que a fora encara hi ha un bri de nit i queda una estoneta abans no toqui el despertador! Més d'una vegada he pensat en la possibilitat de posar una llibreta a la tauleta de nit per escriure tot d'una un somni que m'ha despertat amb neguit o que hauria volgut recuperar quan, estrident, el despertador m'ha avisat que rere els porticons ja hi ha un bri de dia.

Fa un parell d'anys, en un exercici de català de 1r d'ESO vaig demanar als alumnes que escriguessin quines eren, per a ells, les set meravelles del món. Vaig insistir en el sintagma per a ells. No feia massa, en un grup de whatsapp algú havia compartit un aquest vídeo en què explicava l'experiència d'una mestra de primària amb un grup d'alumnes a qui els havia demanat això. . Em va fer molta gràcia la d'un nano que va escriure: "dormir quan estàs molt cansat". De tant evident, a vegades ens n'oblidem. Tinc una carpeta on guardo redaccions, dibuixos, cartes... d'alumnes amb qui he compartit converses, dubtes, dificultats, alegries, algun crit.. en aquests vint-i-cinc anys que fa que em passejo per les aules (he d'estar molt cansada per fer la classe asseguda a la cadira, incòmoda i gens ergonòmica, per cert). N'he tret les redaccions i he recuperat algunes perles com ara aquestes: "les forces de la natura, els records oblidats que tornen a tu, veure les estrelles de la nit amb molt de silenci, la imaginació, el mar net on es veuen les algues, fer noves amistats, veure algú que aconsegueix els seus somnis, l'univers que no se sap exactament d'on surt, la intel·ligència d'alguns animals, tenir una societat de bones persones... ". Evidentment també hi ha els mòbils, els videojocs, les noies, la família, xerrar, la torre Eiffel, menjar xocolata, tenir molts diners... 

Foto: Jan Beal

Hi ha qui necessita un got de llet per anar a dormir, llegir una estoneta, quatre moixetes, tenir un llumet encès, una estona de desconnexió amb l'exterior i de mirar cap endins, per trobar - qui sap!- el que li explicava la guineu al petit príncep: "allò que és essencial és invisible als ulls". Hi ha qui també agraeix una cançó, com els nebots a qui de menuts, els cantàvem allò del "Son, soneta, vine aquí a la vora del coixí..." . Jo sóc de la generació que a la televisió, a les vuit del vespre, sortia la Cleo i ens enviava, en castellà, a la cama que hay que descansar...; de les que van venir després, només he reconegut el fantàstic Casimiro que ens amenaçava a tornar a cantar la cançó si no nos acostábamos cuando se apaguen las luces y se encienden los sueños. En versió adulta hi ha també una de les cançons, per a mi més entranyablement tendra d'Els Pets, Bona nit: 

Pel balcó t'esguarda la lluna

i sé que et fa un petó,

res no té importància

fins demà a trenc d'alba

quan de sobte t'acaroni la claror.

Ahir era lluna nova i avui, diuen, si sortim a fora veurem poc més d' 1% de lluna. Hem tingut poc més de deu hores de sol i avancem cap a la nit més llarga i el dia més curt. En gaudim d'aquesta fosca per descansar, per deixar-nos hivernar una mica, per veure-hi més clar? Potser aquest petitó, a lafotografia d'en Sergi Masip, de Valls, ens convida a recuperar la placidesa del son del nen que tots seguim portant dins. I també la paciència del fotògraf per fer aquesta petita obra d'art. Molt bona nit...

Quietud

Quarts d'onze de la nit. A punt d'anar a dormir, poso el mòbil en mode avió per evitar l'acumulació d'ones que naveguen impunement per casa. En el grup de la feina hi ha quatre missatges. L'obro per si de cas i em trobo aquest petit moment de quietud: els bancs buits d'un racó del pati enmig d'una paleta d'ocres i verds d'una tardor a qui li devia fer molta mandra estendre's un any més, seguint el ritual necessari de deixar anar. És imprescindible per passar un hivern que no sabem si vindrà acompanyat d'una altra mena de quietud, molt més blanca, que convida encara més a alentir el ritme.

Foto: Beni Ladero

Estic plenament convençuda de l'obligació de regalar-nos moments de quietud, d'abaixar les espatlles, relaxar les parpelles, dibuixar un petit somriure i escoltar la nostra respiració per reafirmar-nos com a éssers vius. En quin moment vam anteposar els verbs fer i tenir al verb ser? És una de les preguntes que, sovint, sorgeix a classe quan començo a explicar el present dels verbs llatins. Una de les coses que m'agrada quan els explico el verb ser és fer-los adonar de la irregularitat del verb que, per qüestió familiar, trobem també en català, castellà, francès, portuguès... i, encara, en anglès, alemany, o grec, per citar-ne algunes. En els llibres de llengua català hi sol haver exercicis per trobar sinònims a un omnipresent fer perquè, si no hi posem atenció, s'acaba ensenyorint de totes les frases per robar-los la riquesa de la diversitat. Mireu si él verb fer ocuparia un lloc destacat en el rànquing de l'estadística de verbs més pronunciats al final del dia que en el diccionari de l'IEC ocupa gairebé un plana sencera! Si ho voleu comprovar només cal anar a l'enllaç i descobrir fins a quin punt aquest verb és amic de badalls, petons, mals, xivarri o prometences. L'expressió fer quietud, tanmateix, em xerrica una mica i, quan em passa això recordo les paraules del savi, Joan Solà, que ens deia a classe que alguna cosa de veritat hi devia haver si una construcció ens produïa aquest efecte. 

Fer quietud, tanmateix, devia ser l'efecte buscat per les mestres d'EGB que ens duien cada any de colònies, quan abans d'anar a dormir ens feien cantar allò del Pst! prou brogit, és la ronda de nit... Segur que arribaven al vespre amb ganes d'entrar al sac de dormir i no sortir-ne fins l'endemà al matí, tot i que nosaltres l'esperàvem pel per omplir l'habitació d'acudits, rialles i confessions que solien acabar-se quan una d'elles entrava per la porta per endur-se'n l'últim a qui havien sentit a dormir a la seva habitació mentre nosaltres silenciàvem de cop les rialles a dins del sac mentre a fora tota mena d'animalons noctàmbuls es desvetllaven per aprofitar la quietud de la nit.

Vaig acabar l'EGB l'any del Naranjito i de la mort en accident de Grace Kelly, princesa de Mònaco. Amb la perspectiva dels anys i de l'experiència com a docent, m'adono que vaig ser una privilegiada de poder anar a l'escola Casals-Gràcia perquè llavors era l'única de tot Manlleu que organitzava colònies on apreníem continguts curriculars in situ (recordo l'estudi del bosc, del clima, de les festes tradicionals com ara la Patum de Berga), posàvem en pràctica competències personals, treballàvem de forma cooperativa i col·laborativa, cantàvem, fèiem activitat física. Recordo amb un somriure immens ls indis a Mas Blanc, el bosc mediterrani a Canyamars, el guillot que s'emportava la roba desendreçada de les habitacions a Sant Jaume de Frontanyà, les cançons a la vora del foc... Fèiem aprenentatge holístic, si més no quan érem de colònies i, en alguns casos, també a l'aula. En aquella època les mestres (només hi havia tres mestres en el claustre i només un solia venir a colònies) no tenien grup de whatsapp per passar-se les fotografies o per avisar si algun nen es feia mal. Un cotxe a la porta i, amb una mica de sort, el telèfon d'alguna casa veïna eren la nostra comunicació amb l'exterior durant aquells dies. Potser perquè vam créixer i estudiar sense mòbils ni ordinador a l'abast de la gran majoria de la població, a vegades necessitem desconnexió exterior per recuperar la simplicitat de ser i de valorar una cosa imprescindible per viure: respirar