Nits de lluna plena, somnis de pau...

Sospito que tots, en alguna ocasió, hem pensat com seria poder viatjar en el temps i conèixer altres persones. Més d’un ho ha convertit en punt de partida de creativitat: Toni Soler a Pretèrit imperfecte o Diana Gabaldon a Forastera, per citar només dos exemples d'estils i temàtiques molts diferents, però amb un nexe comú: el viatge al passat. 

En una conversa pacíficament trivial de diumenge a la tarda, un amic em va explicar que si ell pogués viatjar en el temps, ho faria al moment precís en què va fer el primer cigarret i es diria que no seguís. Les seves paraules em va portar a resseguir la meva biografia i a pensar si jo també tenia un moment així de precís on em donaria un consell fruit de la meva experiència vital i si el meu jo d'aquell instant m'escoltaria i es prendria seriosament el meu advertiment. 

Fins aquell diumenge a la tarda jo hauria apostat per poder conèixer el filòsof i escriptor Ramon Llull perquè, un cop descobert el seu propòsit vital, va viure prou temps per dur-lo a terme, tot i les dificultats que això li va suposar. No m’interessava el propòsit en si, sinó la seva determinació i fermesa en una vida llarga i intensa, plena de viatges, llibres i aprenentatges. Si de petita algú m'hagués demanat a qui m'agradaria conèixer del passat, hauria dit que Martin Luther King, per qui sentia una especial predilecció qui sap si perquè a classe algú ens havia parlat de forma apassionada de la seva lluita a favor dels drets dels negres o perquè em va impactar que l'haguessin assassinat. 

Avui, tanmateix, el que m'agradaria seria viatjar cap al futur per veure si ja s'ha trobat la fórmula màgica o el  manual d’instruccions infalible per solucionar el problema de la violència de gènere i les conseqüències que genera en l'entorn de les víctimes. Malgrat totes les campanyes, tota la informació i la sensació que bona part de la societat en som plenament conscients, la violència continua. Deu costar molt superar la ràbia, el dolor i la impotència davant d’un fet d’aquesta magnitud. I també crec que ha de poder arribar el moment en què aquesta ràbia, aquest dolor i aquesta impotència siguin gestionades d’alguna manera per evitar caure en una espiral d’odi sense retorn.

El psiquiatre Boris Cyrulnik defensa el poder de la resiliència, la capacitat que tenim tots els éssers humans de superar i, fins i tot, sortir més forts d’una adversitat o d’un trauma. Cyrulnik explica que en un procés resilient cal descobrir com una persona que ha sofert un trauma pot refer la seva vida sense repetir l’agressió ni portar una vida de víctima. 

Potser aquesta nit, bressolats per aquesta lluna plenament esplèndida, podem recuperar aquell instant precís en què ens vam deixar endur per una paraula o una mirada violentes i convidar-nos a resoldre-ho de diferent manera. "Sigues tu - deia Gandhi -, el canvi que vols veure al món".

La fruita de la paciència

Les magranes són una fruita peculiar que sembla, i confio que segueixi sempre d'aquesta manera, sobreviure a l'omnipresència anual de tota mena de fruita en els nostres mercats. M'encanta trobar-ne només a la tardor, quan estan en el seu punt àlgid i ens ofereixen un esclat de llavors tenyides de una pal.lidesa rosada o d'una intensa vermellor. Només cal tenir una mica de paciència per fer-les sortir de la closca amb cura per evitar el tel amargant que les recobreix. Hi ha qui diu que el millor és partir-les per la meitat i colpejar-les perquè vagin caient els grans. Prefereixo l'opció pacient que acaba amb la festa d'assaborir-les amb plat i cullera. Com se les devien menjar els egipcis, fa més de 4.000 anys, que també les deixaven a les tombes dels seus morts? Per als grecs, la magrana, la σίδη (side)  que trobem a l'arrel de la ciutat fenícia de Sidó, era un remei habitual per problemes de l'aparell digestiu, per enfortir les genives i, entre altres, alleugerir les úlceres bucals. Els romans la conegueren a través dels cartaginesos o púnics per la qual cosa la van anomenar malum punicum (poma cartaginesa) i la incorporaren a la seva dieta i com a medicina. Hi ha una recepta romana antiga en què es fa servir per preparar una vinagreta per afegir a una amanida d'enciam i porro.

Persèfone de Dante Gabriel Porsetti (esquerra)
Rapte de Persèfone de Bernini (dreta)

Té una poètica especial la manera en què la magrana està relacionada amb l'explicació mitològica sobre les estacions de l'any. La versió més coneguda explica que el déu dels inferns, Hades, va raptar la seva neboda Persèfone quan collia flors a l'illa de Sicília, amb el consentiment de Zeus, oncle també de Persèfone. Quan Demèter, la seva mare, se'n va adonar la va començar a buscar desesperadament i, en no trobar-la enlloc, es va apartar de les seves funcions habituals com a deessa de la terra conreada, cosa que va comportar que la terra esdevingués estèril alterant així l'ordre de l'univers. Finalment, Zeus consentí al retorn de Persèfone, però ja no era possible perquè havia menjat un gra de magrana mentre era als Inferns. L'acord a què arribaren fou que Persèfone passaria una temporada amb la mare (correspon a la primavera i l'estiu en què la terra esclata de fruits) i la resta de l'any (tardor-hivern) amb el seu marit Hades.

Son Vivot (Bunyola)

Persèfone va tastar la magrana i això la va lligar a Hades. Potser sí que la magrana té un misteri peculiar. Algunes de les meves saboroses les he menjat a Son Vivot (Bunyola, Mallorca), a casa d'en Jaume i na Matilde, collides directament de l'arbre. Potser és per això que hi ha un fil invisible, però molt fort, que em vincula a Bunyola i a la meva família adoptiva. Potser és per això, com diu una altra amiga bunyolina, un cop l'any necessito anar a tocar mare. 

Vitamines per a l'ànima

Quan fullegem el diari, va bé fer-ho acompanyats d’una lupa per trobar-hi bones notícies. Són escasses i, sovint, cal llegir entre línies per descobrir l’empenta de persones que se’n surten després de superar una addicció gràcies a la fotografia, la generositat de qui dedica hores i hores a una entitat del barri per ajudar les persones amb menys recursos, la il.lusió de qui ha descobert un nou fàrmac per ajudar a fer més digna la vida dels qui pateixen una malaltia o, fins i tot, curar-la. No sempre és fàcil recordar que cal agafar la lupa. Ens hem avesat a la queixa, a la crítica destructiva, a la comoditat de responsabilitzar algú altre.

A més de la lupa, llegir el diari sentint-nos arrelats als nostres valors ens ajudarà a no deixar-nos gronxar per un vent que ara bufa amb el consumisme pel consumisme, i més tard amb una austeritat extrema. Potser també seria bo, després de la lectura, prendre un bon got de vitamines artístiques: poesia per a l’ànima, música per al cos, treball creatiu amb les mans...

Les paraules dels poetes i, entre ells, les de Martí i Pol em serveixen de vitamines i em retornen a l’adolescència, quan a classe llegíem alguns versos i això em motivava a anar a la biblioteca a descobrir-ne més. Era una poesia que m’arribava a l’ànima perquè la sentia planera, propera i manyaga. Vaig tenir la sort d’entrevistar-lo quan jo només tenia setze anys i em van impressionar el seu somriure i la voluntat de seguir endavant malgrat s’havia de passar bona part del matí per fer el que nosaltres sovint fem d’una esgarrapada, rentar-nos la cara, vestir-nos i esmorzar, abans de posar-se a llegir i a escriure. Sí. En aquella estona a casa seva vaig entendre una mica més aquells versos que havia copiat a la carpeta: "Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure." I en seguí donant testimoni fins al 2003. 

La màgia de les paraules

Torno en cotxe, acompanyada de les paraules màgiques que desgrana amb veu pausadament profunda, i l'acompanyo amb molta suavitat, assaborint aquests oficis peculiars que podrien dibuixar un món ben diferent del nostre: "Podría ser jardinero en Marte, médico de flores, poeta ambulante... (I si us animeu a obrir l'enllaç i l'escolteu?)

Recull l'enèsim estudi de no recordo quina entitat o universitat, que les paraules que ens costen més de pronunciar són "Ajuda'm. Perdona'm. T'estimo". Me les apunto a la llibreta que sempre duc a sobre per si un dia necessito recordar que, encara que ens costin de pronunciar, s'obre una altra visió del món quan som capaços de pronunciar-les des del cor.

Així m'han semblat escrites moltes de les pàgines d'Algú com tu de Xavier Bosch que vaig acabar de llegir fa un parell de dies i que tinc ple de papers per recordar algunes de les pàgines que he trobat deliciosament sublims. M'he deixat seduir per una història on es barregen un punt de misteri i silenci amb les dificultats de comunicació en la vida familiar, on l'art i la literatura ens acompanyen a descobrir París al costat del galerista Jean-Pierre Zanardi i la Paulina Homs que ha arribat a la ciutat per anar al casament de la seva cosina. M'he deixat endur per l'habilitat narrativa d'un autor que ha sabut transmetre amb l'adjectiu més precís, amb el ritme adequadat, amb la tendresa i la sensualitat precisa la força de l'amor, que ha sabut trobar el moment exacte per fer-li pronunciar "T'estimo. Amb totes les lletres...Ho sents? Je t'aime".

Si algú que no l'ha llegit pensa que l'adjectiu que més s'adiu a la novel.la és el rosa va molt equivocat.  "I ell (es refereix al poeta llatí Lucreci) defensava que els versos eren com les gotes de mel, la mel de la poesia, que aconseguia endolcir el missatge" (...) Per a mi, les gotes de mel són els moments que la vida ens regala. (...) Les veus búlgares escoltades amb el cor. Comprar un quadre. Anar a un concert. Una posta de sol al riu. Tenir a les mans un llibre que he buscat durant mesos. Sopar amb un amic. Mirar el teu somriure, com ara mateix. Gotes de mel. No estem per regalar moments, Pau. Sempre és més tard del que et penses." I no és això una manera de dir: "T'estimo, vida" amb totes les lletres?

Seguim plantant cara

Benvolgut professor Solà,

M'he permès de refer, per a l'entrada setmanal del bloc, una frase que vas escriure en un article del 28 de desembre del 2006 al diari Avui. L'he recuperat avui, just quan fa cinc anys que ja no hi ets, després de veure un enllaç al Núvol, el digital de cultura i la teva fotografia a la cronologia del facebook d'una bona amiga de la universitat, la Montse. Vam tenir el privilegi i l'orgull, i em permeto l'ús del plural perquè sé que ella pensa el mateix, de ser alumnes teves, cosa que ens va dur a ser rigoroses amb la puntuació, a qüestionar-nos l'ús de ser i estar, a pensar quantes preposicions podíem escriure seguides en català, i un llarguíssim etcètera d'estats de la qüestió de la sintaxi catalana.

Vaig aprendre del teu rigor i de la teva humilitat davant del que desconeixies, però també de la teva faceta més humana, perquè també tenies la fina intuïció dels bons professors per descobrir que davant d’un examen hi juguen altres factors que no tenen res a veure amb el que un ha estudiat o ha deixat d’estudiar; i per això, professor Solà, eres capaç de deixar un no presentat davant d'un inesperat mal resultat en una prova per donar l’oportunitat de treure una nota millor a la convocatòria següent.

Recordo el 28 d'octubre de 2010, ara fa cinc anys, que no em vaig poder estar de parlar de tu als meus alumnes de llatí de 4t d'ESO. Els vaig dir que faríem la classe in memoriam (i així de passada comentàvem el llatinisme) d'una persona sàvia i, per a mi, entranyable. Estava trista per la pèrdua d'un dels professors que més m'havia impactat del meu pas per la universitat i necessitava compartir-ho. Valia la pena que escoltessin les teves paraules i vaig donar gràcies a la tecnologia que,  amb un clic, em va permetre recuperar l'entrevista que et van fer al canal 33, al programa L'hora del lector. Em vaig fixar en els gestos i les mirades mentre t'escoltaven. Els vas impressionar per la facilitat amb què comunicaves, per la claredat de les teves explicacions, per l'apassionament davant dels més petits detalls lingüístics i la teva immensa capacitat per encuriosir-te davant les paraules. 

A la primera gran manifestació de l'11 de setembre de 2012, em vaig emocionar pensant què hauries escrit en el teu article després de veure tanta gent d'arreu de Catalunya omplint pacíficament el passeig de Gràcia fins arribar al Parlament. Allà la llavors presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va rebre una delegació de l'ANC i l'AMI, entitats organitzadores de l'acte, de la qual formava part Carme Forcadell, des d'ahir, presidenta del Parlament. I ahir, què hauries escrit? La pregunta quedarà a l'aire com van quedar algunes de les que ens feies a les classes de sintaxi catalana i que, sovint, no ens atrevíem a contestar tot i la teva insistència a sentir què ens pensàvem.

Ha estat un plaer de sana nostàlgia recuperar alguns dels teus escrits, tornar a escoltar-te  explicant les discussions amb els companys de departament sobre la distinció capsa/caixa en el moment del trasllat del departament a l'edifici del carrer Aribau, i dir-te que seguim plantant cara!

Gràcies de tot cor, Joan Solà!

PD: Confesso que aquest article és el que més revisions ha tingut de tots. Si hi ha alguna coma o alguna expressió que grinyola... errare humanum est.

Biblioteques particulars

Al damunt de la taula hi ha un parell o tres de diaris endarrerits d'El Periódico. Em crida l'atenció una de les contraportades: "Quan es mor un ancià, es crema una biblioteca". M'assec a llegir amb calma què més ha dit l'autor d'aquesta frase amb tanta contundència. Boni Ofogo, narrador oral camerunès i filòleg, hi explica amb naturalitat que al seu poble existeix l'arbre de la paraula on es reuneixen quan hi ha un conflicte a la comunitat o cal prendre una decisió. A vegades és a recer de la natura on podem permetre'ns un temps de reflexió i connexió amb nosaltres mateixos abans de decidir fes un pas endavant o un pas enrere. Ens donem permís, ni que sigui per uns instants, d'amarar-nos de la nostra essència, a voltes oblidada en aquest nostre món occidental, per escoltar la veu profunda de l'ànima.

L'article ha dut els meus records en una doble direcció, la de les persones que ja no hi són i la de les biblioteques que he anat descobrint al llarg dels anys. La tardor em porta sovint pels viaranys de l'enyor d'aquelles persones a qui ja no puc escoltar, tant se val si són joves o velles, i que tenien la seva "biblioteca" particular. Aquests dies recordo amb un punt de dolçor la meva mare i un dels meus professors de referència a la universitat, en Joan Solà. També és inevitable el record punyent per la pèrdua d'un amic, en Pep, que va marxar massa jove, amb un munt de fotografies pendents de capturar per afegir a la seva biblioteca particular.

Antiga Biblioteca Mossèn Blancafort, al barri de Gràcia

Si emprenc la segona direcció, la de les biblioteques, em deixo endur per les primeres hores viscudes a la biblioteca del meu barri, el de Gràcia de Manlleu. Llavors es trobava al mateix edifici de l'escola i era un espai ideal per fer-hi l'estona de lectura, tot i que aquella colla de marrecs no sempre estàvem callats i se'ns escapava el riure per sota el nas mentre la bibliotecària ens fulminava amb la mirada. Primer les històries de l'elefant Babar, després tota la col.lecció de Los Cinco, Los Siete, Los Hollister (llavors només hi eren en castellà), més endavant El mecanoscrit del segon origen, Por quién doblan las campanas, els misteris de l'Agatha Christie... tots van sortir de les seves prestatgeries.

Biblioteca del departament de llatí (UB)

Després van venir la biblioteca Bisbe Morgades (la de la plaça, a l'antic edifici de la Caixa de Manlleu...), la del departament de llatí, a la Universitat de Barcelona, petita i atepeïda d'història, amb llibres tancats amb pany i clau que, tanmateix, havien acabat desapareixent de forma misteriosa a la motxilla d'algun estudiant. 

Casa de los libros (Bob Baldon, Formentera)

I, encara, una de ben peculiar, la de Sant Francesc, a Formentera, plena de capses per endreçar del fons de la Biblioteca Internacional de Bob Baldon, un arquitecte americà que s'hi instal.là l'any 1965 i veient que no hi havia biblioteca decidí crear-ne una a la planta baixa de casa seva, a Sant Ferran. Fou de mica en mica, amb els llibres que anaven deixant els primers turistes que s'enamoraven de l'encant de la més petita de les Pitiüses, que anà omplint les lleixes de les prestatgeries, fins que l'any 1983 s'obrí ja la primera biblioteca municipal que porta el nom del poeta eivissenc Marià Villangómez, que també convertí Formentera en font d'inspiració per a la seva obra. 

També jo, mica en mica, he anat construint la meva biblioteca particular, feta de petits tresors, alguns d'orals, altres en paper, i alguns d'ells, en ocasions a contracor, en format digital. Molts d'ells, una vegada i una altra, quan els busco a l'escriptori del meu ordinador, quan els retrobo en els prestatges de casa o encara en alguna capsa de les golfes, quan em vénen a la memòria, acaben esdevenint petits moments d'estricta simpatia, com el vers de la cançó de Menaix a Truà Encara hi ets a temps que va donar nom al bloc.

La lentitud de la tendresa

L'escena gairebé final de la pel.lícula Tot passejant a miss Daisy (1989), que he vist plàcidament al sofà de casa, m'ha fet recordar una frase de Jaume Soler, president de la Fundació Àmbit, que diu: "Ens cal reforestar el cor amb la lentitud de la tendresa". 

Tanmateix, la majoria vivim molts moments accelerats per l'estrès. En el fons, de l’estrès a la tendresa hi ha només la distància de tres lletres: la a, la d i la n. En l’adn de la tendresa hi trobem la lentitud amb què ens cal reforestar el cor, l’alegria de compartir, la gratitud pels petits detalls i les grans oportunitats, la pau que des del cor podem portar al món i, fins i tot, el silenci que ens connecta una vegada més amb nosaltres mateixos. M’agrada associar la lentitud, també, al fet de descansar i al silenci per poder-nos refer i tenir energia per poder crear. 

José María Toro, en el seu llibre Descanser, descansar para ser diu:

“ El descanso en el silencio nos devuelve a nuestra condición de artistas y genios de nuestro vivir: escultores de la ternura, pintores de la belleza, arquitectos de la solidaridad humana, músicos de la paz y de la armonía, escritores de biografías anónimas pero cargadas de amor y de entrega.

Por ser una especie de manual sobre el descanso, siento que este libro es también un tratado de creatividad. Hay cientos y cientos de definiciones de creatividad. Durante años navegué por ellas, las recorrí en su diversidad y parcialidad hasta que un día la palabra me habló y se definió a sí misma.

CREA             TI           VIDA                  D

Crea        en ti             una vida            descansada, despierta, dichosa y divina”

A la pel.lícula  la senyora Daisy (Jessica Tandy) mostra fins a quin punt pot ser despectiva i malcarada, quan el seu fill contracta el senyor Hoke (Morgan Freeman) perquè li faci de xofer, però el seu bon humor, la seva determinació per ser considerat una persona adulta tot i ser negre (la pel.lícula està ambientada a final dels anys al 60 als Estats Units) fan que ella el consideri el seu amic i accepti la tendresa  amb què ell l'ajuda a menjar el pastís de celebració del dia d'Acció de Gràcies quan la va a veure a la residència.

Tant de bo en el nostre dia a dia trobem espais de lentitud per gaudir de la tendresa!