Somriures

A la Lina, una dona valenta i sensible

Hi ha moments que la vida ens posa en safata cicatritzar una vella ferida que, de tant en tant, ens retorna un dolor antic. Només cal tenir les portes obertes a la saviesa de l'ànima que sap just què necessita per seguir avançant. Podem mirar la cicatriu de la ferida amb un punt d'orgull que ens recorda la nostra pròpia fortalesa, sovint oblidada. La podem mirar amb aquell somriure plàcid i satisfet que mostrem quan, després d'una estona de recerca a la galeria d'imatges del mòbil, apareix la carona del nou membre de la família, l'amplitud del nostre paisatge preferit o la darrera ximpleria que algú ha compartit amb nosaltres. 

Potser un dels somriures més difícils d'exterioritzar és el que dediquem a una arruga que, fins i tot sense ser-ne del tot conscients, fa massa temps que ens solca l'ànima; una arruga de quan encara no sabíem que plorar neteja els lacrimals i s'endu el dolor de la solitud per ser diferents; de quan encara no acabàvem d'entendre que l'essencial és invisible als ulls, com recorda la guineu al Petit Príncep, que en el fons tots aspirem a estimar i sentir-nos estimats per la resta de la tribu, essent com som, tant si treballem com si estudiem, tant si el que ens omple és artistejar com ser abanderats de la generació digital.

Llavors no sabíem, encara, que patiríem malgastant la nostra energia en la utopia de voler agradar tothom perquè, en aquest camí, ens oblidaríem de vetllar per la fragilitat de la nostra ànima. La seva essència necessita una cura especial, de la qual parla Frédéric Lénoir, filòsof, sociòleg i historiador de les religions. Lénoir explica la història verídica d'un etnòleg que va conviure un temps amb uns aborígens australians. Va observar, en una de les caminades que va compartir amb ells, que la tribu s'aturava de tant en tant sense que, en aparença, hi hagués un motiu. Però sí que n'hi havia un: les ànimes s'aturaven per mirar, sentir o escoltar alguna cosa que el cos no havia copsat. M’agrada esperar la meva ànima en companyia de la llum i del silenci. He anat descobrint aquesta necessitat de l’ànima a mesura que m’he anat fent gran, a mesura que he après a pronunciar la paraula ànima en veu alta, amb la ferma dolcesa que reclama aquesta paraula, potser universal, de la qual cap religió en té l’exclusiva. 

Dissabte, amb mirada amable, agraïdes per la retrobada que cura una vella ferida, ens vam poder fondre en una abraçada que, qui sap!, ens durà a capbussar-nos en un territori íntim, a vegades massa desconegut, però ple de camins per explorar i d'arrugues per desvetllar amb l'emoció tendra que desperta un somriure de tot cor.

Tornar

Per poder tornar, primer cal haver marxat. M'ho va dir una seriositat gairebé transcendent. Més tard vaig anar descobrint el sentit d'una frase que em va semblar, d'entrada, una obvietat gairebé insultant. Em recorda ara una mica el que em passa sovint amb aquells versos de Kavafis que ens han arribat gràcies a la versió de Lluís Llach que es va atrevir a cometre "un pecat mortal que cap indulgència no em podrà perdonar: vaig gosar manipular la versió de Carles Riba", segons les seves pròpies paraules en el llibre Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs. 

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Hi pensat avui, en això de marxar i tornar,  quan una antiga alumna ha trucat a la porta de l'aula just només per saludar perquè era conscient que jo estava fent classe. Ens ha interromput mentre, un cop més, acompanyava els alumnes a seguir les petjades de l'heroi Eneas que, després de la derrota de Troia, es veié obligat a marxar per trobar una nova terra on fundar una nova pàtria, tal com així estava escrit en el seu destí. M'ha alegrat retrobar-la perquè tota ella transmetia la il.lusió per la nova etapa tot i les dificultats que també comporta.

Hi ha una edat en què, per a la gran majoria de joves, el lloc on han viscut sempre se'ls fa petit i necessiten marxar per ampliar horitzons, per créixer, per entrebancar-se sols i alçar-se sols o amb l'ajuda de persones diferents a les han agombolat fins llavors. Arriba un moment en què cal desplegar les ales per volar enllà on de ben segur que trobaran persones nobles, cultes, riques, desvetllades i felices (adaptant els versos d'Espriu). Ho comento en veu alta mentre els ulls els brillen per unes ales que senten cada cop més a prop, tot i el deix d'enyorança que algú també intueix perquè això suposa el final d'una etapa. Però per tornar, primer cal marxar.

Sembla com si els fats s'haguessin posat d'acord, aquesta setmana, a posar-me en sintonia amb aquests dos verbs i, mica en mica, em van deixant tastar el seu regust abans de superar una prova de nostàlgia, sorpreses i retrobades que va arribar en forma de grup de whatsapp amb el nom de l'escola on vaig estudiar EGB, una fotografia actual del centre i una invitació per a un sopar. A mesura que han anat passant els dies s'hi ha anat afegint gent. Algú, amb discreció, també n'ha marxat. D'altres, n'estic convençuda perquè els innombrables comentaris i salutacions així ho transmetren, estan esperant amb candeletes que sigui dissabte al vespre. 

Em costa trobar les paraules adequades per expressar el còctel d'emocions que sento abans d'anar-hi, però, per si de cas, posaré al cotxe el CD d'en Llach i mentre vaig conduint per l'eix transversal em deixaré impregnar "pel seu pecat mortal" que tantes vegades m'ha banyat l'ànima:

Ítaca t'ha donat el vell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

Els primers freds

Després de les festes de Nadal, constato un cop més, que segueixo sense entendre aquest excés de menjar, àpats familiars i regals pels quals, si així ho volem, ens podem deixar arrossegar en un intent d'oblidar una de les fragàncies essencials de l'hivern: la quietud. A mesura que he anat fent anys, he après i gaudit de la comoditat de trobar enmig del maremàgnum de celebracions concentrades en catorze dies, espais de quietud i de recolliment. Sóc ben conscient que hi ha persones que ho viuen diferent, que gaudeixen fent cagar el tió, que són capaços de seure tranquil.lament a taula des de les dues del migdia fins a les vuit del vespre el dia de Nadal i que ho repeteixen per Sant Esteve amb la mateixa il.lusió per la companyia i per les exquisiteses gastronòmiques. I, possiblement, sense aquestes persones es perdria una altra fragància hivernal: la del soleiet que escalfa i posa un toc d'alegria a uns dies que, a pas de llebre o pardal, comencen a allargar-se i ens duen a seguir amb la festa de cap d'any, en alguns casos tancant-lo i encetant-lo, fins a culminar en la diada de Reis el 6 de gener, tot i la nostra més ferma decisió de caminar cap a la fita d'esdevenir una república independent.

En el pas del 2015 al 2016 s'hi han d'afegir unes temperatures que convidaven més a seure a la platja i passejar pel bosc gairebé en màniga curta que no pas a buscar recer sota la manta del sofà. Aquesta setmana, però, sembla que els primers freds han decidit treure el nas a la setmana dels barbuts, en honor a tres sants, Pau Ermità, Maur Abat i Antoni Abat representats amb barba a la iconografia i que avui serien uns seguidors més d'una moda masculina que ha tingut els seus propis cicles al llarg de la història.

Els primers freds. Miquel Blay (1892)

Els primers freds és també una escultura de Miquel Blay que, amb l'exquisidesa de qui domina l'anatomia i la sap reproduir a la pedra, converteix el cos humà en paisatge, en retrat d'una època concreta, a les acaballes del segle XIX, i en quieta presència de dues etapes vitals sovint amarades de fragilitat. Per poc amants que sigueu dels museus val molt la pena aturar-se una estona a la sala II del MNAC i mirar els ulls de l'avi que busquen un infinit que deu sentir proper, i entendrir-se davant la nena, qui sap si la néta, recolzada amb suavitat al seu pit. Mireu-la des de tots els angles, deixeu-vos endur per la quietud de l'hivern per assaborir la necessitat de vetllar pel que és fràgil, inclosa la nostra pròpia necessitat de recolliment i de buit.

Les paraules poètiques del meu company, també escultor, m'acompanyen en la intimitat creativa d'aquest primer dimecres de gener:

La Teresa de cal Ferreric. Francesc Mas (1997)

Crec sincerament que tot el cos

és un paisatge emocionat,

que canvia i s'erosiona

amb les inclemències i bonances

del que sent.

És la manera que tenim de recordar-nos

que l'esperit es fa carn.

I en l'Art esdevé Forma.

"Del cos". Francesc Mas

Sembrant tradicions

Talment com Janus, el déu de les dues cares romà que mira cap al passat i el futur, i que dóna nom al mes que encentarem d'aquí dos dies, miro cap al 2015 que s'esllangueix i em pregunto quant de temps trigarem encara a entendre que el nostre pas per la Terra té data de caducitat, que tot el que sembrem i destruïm ho recolliran les generacions futures. Els excessos de menjar i regals perquè així sembla manar-ho la tradició m'indignen i em fan pensar en el buit que, en definitiva, deuen venir a omplir. Miro, també, cap al 2016 amb la il.lusió i l'esperança que cada vegada serem més els que sembrarem noves tradicions encaminades a cuidar del planeta, casa nostra en definitiva.

Imatge: Antònia Muñoz

Com neixen les tradicions? Qui les ha sembrat? Preguntes com aquestes em ressonen aquests dies, enmig de moments entranyables com cagar el tió amb els nebots, encara que aquest any ja hagin estat ells els encarregats de posar sota la manta que tapava la família de tions. Sí, una extensa família formada pel vell tió de barba blanca que ha acompanyat les seves cosines  durant una vintena d'anys, pel que va fer el meu germà per a en Pol i la Mariona, els nostres nebots, per algun parent més que ara no recordo quan es va estrenar i, encara, el petitó que van comprar a la fira de Santa Llúcia d'Olot per posar al pessebre.

Ens donen tranquil.litat les tradicions perquè ens sentim a redòs del que és costum a casa? Ens adaptem a les tradicions d'altres famílies? Quan arriba el moment de sentir que una tradició ja és nostra? Mentre ho escric, em ve a la memòria una fotografia que em va fer arribar la Gina, quan era als Estats Units vivint i treballant a casa d'una família americana amb fills. S'hi veien les nenes amb el bastó a punt per fer cagar el tió. Què devien pensar aquelles petites del costum curiós de picar un bastó que els havia arribat de la seva cuidadora que havia travessat l'Atlàntic per acostar-se a un somni que, a hores d'ara, té més a tocar? Deu comptar els dies que li falten per dir: "Canadà, ja sóc aquí, finalment"? Té un calendari i va fent una creu marcant els dies que ja han passat?

Al vell calendari del 2015 penjat a la cuina de casa, hi ha tot d'anotacions en llapis al minúscul mes de gener que apareix a la part superior: una presentació d'un llibre, una visita mèdica rutinària, una sortida a teatre amb unes amigues, l'inici d'un curs a distància... El nou s'espera, encara embolicat amb el plàstic, que trobem un moment de tranquil.litat per anar-lo omplint, qui sap si amb alguna amb alguna tradició que hem sembrat aquest 2015 com la d'anar a teatre a Barcelona el dia de Nadal i gaudir d'una conversa distesa amb en Pep Cruz, abans d'entrar al teatre Victòria a veure'l interpretar de nou el paper de Joanot, el cristià renegat de la tripulació de Saïd. Ens va emocionar, un cop més, la història de Mar i Cel, inspirada en l'obra de Guimerà estrenada just cent anys abans que la primera versió de Dagoll Dagom. Una vegada més  les relacions humanes entre persones de cultures i religions diferents es van embarcar en un vaixell, que sembla va ballar al ritme dels pirates i es movia sinuós i silent enmig la boira final. 

I, encara avui, en un moment inesperat ens arriben la veu del grumet Idriss als braços de Saïd o l'ària de la mare plorant per l'expulsió dels moriscos. La combinació d'efectes, de música, de text, d'interpretació i d'emoció es van aposentar suaument a les nostres ànimes com un moment entranyable d'estricta empatia.

Dones

A les dones que he anat trobant pel camí: Gràcies!

Al voltant del foc, crec, gairebé tots quedem embadalits. Hi ha una amiga que té la xemeneia al costat de la tele i diu que tot sovint fan servir el comandament per posar el canal foc. Hipnotitza d'una altra manera, menys alienant potser... Al voltant d'un foc, imagino generacions i generacions que s'han explicat històries, s'han escoltat, han arribat a acords i han assumit desacords. Qui sap si és l'essència d'aquestes generacions passades la que ens retorna quan endolcim la mirada davant d'una flama, per petita que sigui.

Estic convençuda que un petit moment d'estricta simpatia d'algunes persones consisteix a seure a la vora del foc i submergir-se en un assaig, una novel.la o un poemari; o per què no? amb una revista del cor, de decoració, de motos... Hi ha alguns llibres que m'hi conviden d'una forma una mica més subtil, com ara els de la doctora Jean Shinoda Bolen. La vaig descobrir,  fa uns deu o dotze anys, pel seu llibre Las diosas de cada mujer, publicat el 1984. Em va cridar l'atenció perquè es valia de les deesses gregues per explicar els patrons interns que seguim les dones a partir dels arquetips que cada una d'aquestes set deesses representen: Àrtemis, Atenea, Demèter, Afrodita, Hera, Persèfone i Hèstia. 

No fa massa dies, enmig del maremàgnum d'informació que circula a una velocitat desorbitada pel facebook, em vaig assabentar que l'autora seria a Barcelona, a la casa del Tibet, per presentar la seva darrera obra, Artemisa, tot un volum dedicat a la deessa de la caça i la lluna, que representa l'arquetip de la germana, la competidora i la feminista. Consulta ràpida al calendari per comprovar com ho tinc per baixar fins a Barcelona. Dimarts. És igual que em toqui treballar a la tarda, vaig pensar. Potser tinc temps. Google Maps. La Casa del Tibet és a tocar del mercat del Ninot. Fantàstic. Em conec la zona i serà fàcil trobar pàrquing, pagant evidentment. 

Va ser un regal de Nadal a l'avançada poder estar asseguda, encara que fos a terra, a davant de tot, per escoltar i quedar-me hiponitzada per les paraules d'una dona menuda de gairebé vuitanta anys, que va parlar just una hora per no cansar-se en excés abans d'atendre la llarga cua de dones i homes que ens havíem aplegat per sentir les històries de l'heroïna grega Atalanta, una magnífica representant de l'arquetip de la indòmita Àrtemis. 

cercle de dones a Chidelluna (Gualba)

Amb els anys he anat ampliant la meva biblioteca amb obres de la doctora Shinoda Bolen. Gràcies a l'obra El millonésimo círculo, he après a valorar la determinació de les persones que creuen en els seus somnis i en les seves reivindicacions per una vida millor al nostre planeta. En el segon capítol, explica el relat del centèsim mono, basat en la teoria de la ressonància mòrfica del biòleg Rupert Sheldrakle, que va servir d'inspiració als activistes antinuclears a seguir endavant. Aquesta teoria afirma que la conducta d'una espècie canvia quan les modificacions es manifesten en un número exacte d'individus. La doctora explica que va escriure el llibre per inspirar les dones a crear cercles amb un centre espiritual i a posar de relleu el paper transformador que tenen els que ja existeixen. 

Hi ha moltes dones que ens reunim, de tant en tant, en cercles i al voltant del foc i en connexió amb nosaltres mateixes, sembrem petites llavors per contribuir a fer del nostre planeta un lloc millor per créixer, viure i, al final, morir. 

Com que s'acaba l'any i estem en època de desitjos, el meu per al 2016 és que cada vegada hi hagi més cercles (de dones, d'homes, de dones i homes junts, de nens, d'adolescents, de tribu, en definitiva) treballant tenint en compte l'impacte que té el que fem en nosaltres mateixos, els altres i el món. 

Silenci

Suposo que en algun moment o altre algú us haurà fet aquell joc típic de triar un, dos o tres animals amb els quals us pugueu sentir identificats. Tot i que el més probable és que n'hi hagi algun que el tenim molt clar, també podríem fer valer un comodí  segons com ens sentim el dia que ens fan la pregunta. Si fos així, avui m'encantaria ser un cargol o una tortuga. Necessito anar a poc a poc, tancar-me a la meva closca, paladejar el silenci.

El silenci és un d'aquells béns difícils d'apreciar en aquestes dates en què els aparadors inciten a un consum desmesurat; en què models de tots dos sexes s'entesten a fer-nos gastar els diners en colònies i els anuncis de tota mena de joguines són interromputs per programes infantils. Tot sembla portar-nos als excessos en un moment en què el dia es va recloent en braços d'una nit cada cop més llarga, tot i que la suau bonança d'aquests dies (i dels que vindran, segons el meteocat) ens pot induir a pensar més en un dia que es va allargant, com si ja haguéssim passat el llindar del solstici que ha d'arribar, si la informació de la viquipèdia és certa, el dia 22 a les 4:48. I si el 22448 fos el número guanyador de la loteria de Nadal?

Quan penso en el silenci, em ve a la memòria aquell "si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo vayas a decir. Calle el hombre y que hable el mundo, calle el hombre y vuélvase a callar"... que cantaven en Quimi Portet i en Manolo García d'El último de la fila.  I el silenci antic i molt llarg d'on venia en Raimon. 

Quantes menes de silenci existeixen? Hi ha el silenci odiós de la prohibicions, el silenci de la por i la ràbia empassada, el silenci de la mort i del dol, el silenci dels hospitals i el de les aules quan hi ha examen, el silenci previ a una mala notícia. Són silencis foscos i aspres, esmorteïts a contracor.

Però també hi ha el silenci de primera hora, quan el sol es retalla a l'horitzó i bufa un vent suau vora la mar;  el de la nit estrellada; el que es desprèn en la tendra carícia d'una persona estimada; el que sorgeix de la màgia de fondre's en abraçada amb un arbre de tronc i capçada generosos; el d'una mà amiga que ens ofereix un massatge per rebaixar la tensió; el de la pau amb nosaltres mateixos que ens acaba dibuixant un somriure amb els colors de l'alegre serenitat. I, aquest silenci... quin color té?

Present, passat i futur

Quarts de set. Em trobo la Pilar pel carrer. És la segona vegada que coincidim avui. No fa massa fred i ens aturem una estona per comentar la feina de voluntariat al banc dels aliments. Està contenta que hi hagi la gent "jove" del banc de temps implicada a ajudar a classificar el que es va recollir en la campanya del gran recapte. No sé quants anys deu tenir, però ja en fa una bona colla que es va jubilar. I, tanmateix, segueix activa! Parlem dels anys i del paper que juguen les persones grans després que em comenti que la gent com ella ja no serveixen de model. Li rebato perquè ella amb la seva actitud de generositat cap als altres me n'ha fet a mi. Malgrat viure en una societat que canta les excel.lències de la joventut, que magnifica la bellesa i el culte al cos perfecte, el fet d'anar sumant anys m'ha servit per adonar-me de la importància que tenen els vincles amb persones de totes les edats. Estic plenament convençuda del valor del proverbi africà que diu que "per educar fa falta tota la tribu". Abans d'arribar a casa em trobo dues nenes que em saluden. No fa ni un any que van arribar de Bulgària. Em meravello, un cop més, de la facilitat amb què els infants aprenen la llengua del país que els acull. Com deuen viure el dol per haver marxat del seu país? Com deu ser l'adaptació a una nova realitat, a una nova llengua, a uns nous costums?

Quan engego l'ordinador, em quedo una estona embadalida mirant la foto del salvapantalles. Un estol d'ocres, verds i torrats lleugerament vermellosos em fan somriure recordant l'excursió amb una amiga que ha tornat al poble. Xerràvem d'aquells indrets especials on la mà de l'home amb prou feines s'hi pot veure i ens imaginàvem que segles enrere, potser, hi havia persones que també havien recorregut aquells boscos i veien un paisatge molt similar al que teníem davant dels nostres ulls... Llavors ens vam adonar que ens havíem despistat enmig de aquell laberint de caminois i ens calia retornar al camí principal. En aquells moments vaig agrair la previsió d'haver agafat el mòbil i amb la connexió al GPS va ser fàcil arribar-hi.

Xafardejo el Facebook i trobo un post que em crida l'atenció: és una notícia que parla d'un centre que és alhora guarderia infantil i residència d'avis. Es tracta del Providence Mount St. Vincent, a Seattle, als Estats Units. Evan Briggs és l'autor del tràiler del documental Present Perfect que mostra com és la relació entre els menuts i la gent gran en aquest espai. A les imatges s'hi destil.la agraïment, tendresa i complicitat. En el fons, és una invitació a reflexionar sobre la pèrdua dels vincles intergeneracionals i, alhora, a mirar el nostre voltant per adonar-nos si només ens relacionem amb persones d'una determinada franja d'edat. Possiblement té raó el meu pare quan diu allò de "canalla naixem, canalla ens tornem" i, per això, us animo a aturar-vos un momentet per veure el vídeo (no arriba ni a cinc minuts!). Qui sap si recuperareu algun record d'un avi o una àvia que va compartir el seu somriure amb vosaltres quan éreu xics... Qui sap si recordareu un nét o néta que ja s'ha fet gran o somriureu il.lusionats per l'arribada d'un nou membre a la família.

Aquesta era digital que ens permet saber en un clic què passa o com es viu a l'altra punta de món també ens ha dut a omplir d'imatges els nostres dispositius electrònics, a posar fotos al perfil del correu electrònic, de les xarxes socials de què formem part i, molts ho podem confessar, a  atabalar-nos quan trobem massa lletra... Però de la mateixa manera que no em sabré estar de buscar alguna imatge que acompanyi aquest text, tampoc ho faré de posar una imatge en paraules: el vers que tanca un dels sonets del poemari Sol,  i de dol, del poeta J.V Foix, "M'exalta el nou i m'enamora el vell".